...les bruixes es pentinen!
Ahir dijous vaig sortir de la Facultat a quarts de cinc de la tarda. El cel estava ben tapat i plovia, primer poc, però mentre caminava cap a la parada d'autobús de l'Hospital Saint Antoine van començar a caure unes gotes ben grosses, amb força. Em van venir al cap aquelles dites, catalanes o no, que diuen que a l'abril aigües mil i que al maig cada dia un raig. La primavera, ja se sap. Sense ser cap gran xàfec, des de sota la marquesina veia com plovia amb ganes i ben bé que la gent es mullava, ja que els parisencs es resisteixen a donar ús al parapluie*. Va arribar el bus i seguia plovent, però llavors els núvols ja s'havien apartat una micarrona i hi havia un lleuger ressol. Després d'uns vint minuts de trajecte, vaig baixar a Odéon i vaig canviar a la línia 4 de metro. Havia deixat de ploure i el cel ja no era tan gris. No cal que us digui que quan vaig sortir del metro a Vavin el cel estava clapejat de núvols grans i blancs, però es veia, darrere seu, un blau bonic i intens. Evidentment, a dos quarts de sis, quan vaig arribara casa, feia tan bon dia que hauria pogut sortir a prendre el sol al balcó.... durant cinc minuts, perquè poc després es va tornar a tapar. El temps està boig.
Ahir dijous vaig sortir de la Facultat a quarts de cinc de la tarda. El cel estava ben tapat i plovia, primer poc, però mentre caminava cap a la parada d'autobús de l'Hospital Saint Antoine van començar a caure unes gotes ben grosses, amb força. Em van venir al cap aquelles dites, catalanes o no, que diuen que a l'abril aigües mil i que al maig cada dia un raig. La primavera, ja se sap. Sense ser cap gran xàfec, des de sota la marquesina veia com plovia amb ganes i ben bé que la gent es mullava, ja que els parisencs es resisteixen a donar ús al parapluie*. Va arribar el bus i seguia plovent, però llavors els núvols ja s'havien apartat una micarrona i hi havia un lleuger ressol. Després d'uns vint minuts de trajecte, vaig baixar a Odéon i vaig canviar a la línia 4 de metro. Havia deixat de ploure i el cel ja no era tan gris. No cal que us digui que quan vaig sortir del metro a Vavin el cel estava clapejat de núvols grans i blancs, però es veia, darrere seu, un blau bonic i intens. Evidentment, a dos quarts de sis, quan vaig arribara casa, feia tan bon dia que hauria pogut sortir a prendre el sol al balcó.... durant cinc minuts, perquè poc després es va tornar a tapar. El temps està boig.
* Per mostra un botó. Només un de cada quatre parisencs utilitzen paraigües. Paraigües que sol ser inútil per motius diversos. (Dades estadístiques extretes de la meva fiable capacitat d'observació de l'entorn).
Home, ara no et pensis que Paris és especial, eh! Per aquí aquests dies està fent un temps similar, no hi ha manera de saber com estarem un parell d'hores després. Si ja ho dic jo que això de la primavera és una murga, home!
ResponEliminaen el meu cas es fàcil saber si plourà o no, si em deixo el paraigua segur que plou
ResponElimina"Ô bruit doux de la pluie
ResponEliminaPar terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !..."
Paul Verlaine.
Bona nit Yáiza:)
saber o no saber quan agafar el paraigua....that is the question
ResponEliminaLlavors tu t'has pentinat?? :-) És broma, és broma!
ResponEliminaAixí allà també teniu la línia 4? No serà groga com a aquí, no?
Jo quan plou sempre porto paraigües. Ara, còrrer sota la pluja, és un plaer! Ja ho has provat?
Ai, mira, a Reus fa el mateix temps que a París, quina gràcia!! :-))
ResponEliminaParis... oh, la la! :-))
Doncs si, aquí ja veus, el mateix temps. Quina primavera tan primavera.
ResponEliminaDeuen ser coses de la primavera! que ho aletera tot... fins i tot el temps!
ResponEliminaés que dur a sobre un paraigües d'aquests que si fa vent se't gira del revés no fa cap gràcia, eh.... ^^
la primavera la sang altera deien i també és típic això de ara plou ara fa sol...curiosa la relació dels parisencs amb els paraigües...jo si fa molta calor i no duc res de la feina a la mà.. si són gotes val em mullo però sóc de dur paraigües poc parisenca sóc....
ResponEliminaEl paraigua és un estri ben singular, gairebé heroic en la seva lluita patètica contra els elements, tan volubles.
ResponEliminaNoooo, això no és que s'hagi tornat boig el temps... és que l'autèntica primavera és així!
ResponEliminaDoncs a mi m'agrada el temps variable. Tens diferents quadres en el cel cada dia.
ResponEliminaNo porto mai paraigua... i sí, a vegades em mullo!
Mmmm... vaig agafant idees per la propera vegada que agafi l'ascensor amb algun veí a dins...
ResponEliminaa vegades dóna molt de gust deixar que la pluja et vagi mullant tot sencer...
ResponEliminaXeXu, que no, que no és el mateix! Que aquest pont he estat per casa i començant perquè a París fa força més fred, aquí tenim uns xàfecs d'aquests súper intensos que no duren ni una hora només comparables a les tempestes d'estiu que he vist als Pirineus! Clar que París és especial! I la primavera, amb bon temps, m'agrada molt.
ResponEliminapons, ens podries avisar, el dia que te'l deixis...? Seria molt útil!
Pere, gràcies pels versos...! Bona nit!
Joan G., la resposta és fàcil: o sempre, o mai! Si no, mai no l'encertaràs...
Jordi, esperava que algú fes referència a la meva persona com a ésser que es pentina quan plou... gràcies pel detall! És clar que a París hi ha línia 4! I 14 també! Però aquí la quatre és de color violeta... La imatge de córrer sota la pluja i dir que "qui collons va inventar el paraigües" està molt bé, fins el dia que tornes carregat de comprar al supermercat, el bus no passa, decideixes caminar, i t'agafa un aiguat en els deu minuts que trigues fins a casa. I llavors, amb el cabell regalimant, les ulleres esquitxades, l'abric moll i la compra humitejant-se, la imatge deixa de ser inspiradora i comença a fer llàstima. Ho dic per experiència, l'ascensor del lloc on visc té mirall.
Assumpta, segur que a París fa més fred. Seguuuurrr! A Barcelona hi he estat molt bé aquest cap de setmana, eh! Gràcies per la cançó! Em fa gràcia, anomena el Pont de Bercy... jo no visc lluny d'allà!
rits, ja està bé que la primavera sigui primavera, oi?? A mi ja m'agrada, però agrairia que hi hagués 5ºC de més...
Alba, jo m'he passat anys dient que els paraigües són ben inútils. Si plou poc, no cal; i si plou molt, et mulles igual. Tot i així, quan fa mal temps i hi penso, en solc portar un d'aquells plegables, petitons.
Elfree, raó tens... de vegades no és tant si et mulles tu o no, com si portes a sobre papers o altres coses que vols conservar seques. Jo miro de portar paraigües, però si no plou fort fa fins i tot vergonya obrir-lo per París, perquè ningú no en porta, per quatre gotes...)
Jordi D., sí, com deia per aquí dalt el paraigües no fa ni falta quan plou poc, i esdevé inútil si cau un bon xàfec. Però tot i així, el portem a sobre!!
Porquet, ja, suposo que tens raó... però hi ha moments en què em sembla tan fantàstic com exagerat!
Tirant, a mi no em desagrada aquest temps variable, però em sorprèn força. I sí, mullar-se és un dels riscos de no portar paraigües! Ara, segons com per molt que en portis et mulles igual...
Marcel, un altre comentari que esperava que caigués... parlar del temps. Com a l'ascensor. ;)
Deric, a vegades sí, sobretot quan a pocs metres t'espera roba seca i una bona dutxa d'aigua calenta... Com li deia al Jordi, hi ha circumstàncies en què aquesta imatge no té res de bo, ni de romàntic ni de desitjable!