Nit d'Amics a Sant Quirze

Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari. 

Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més. 

El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa. 

Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.

A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent. 

I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via. 

I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas! 

* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles! 

Fem dissabte!!

És finals d'estiu, i quan miro al meu voltant... veig que m'envolta el més absolut caos!! Si algú s'esperava una reflexió nostàlgica post-vacacional, ho sento molt (si m'adormo amb Ventdelplà), però avui no toca. He sentit a dir per algun mestre del Feng shui que l'ordre de la teva habitació reflexa el teu ordre intern. Bé, d'acord, això explica moltes coses!! 

Així que, bon propòsit d'inicis de setembre: endreçar fins a límits inimaginables la meva habitació, amb la intenció de començar el nou curs de la millor manera possible. Estaria bé fer un seguiment fotogràfic de l'evolució d'aquesta lluita contra les forces de la natura (tots sabem que l'Univers tendeix al caos) per tal d'aconseguir cert ordre, però la veritat és que seria vergonyós fotografiar la meva habitació en aquests moments. Així que potser em limito a ensenyar el resultat d'aquí uns dies! (I dic dies, perquè no compto amb acabar avui, ni molt menys). 

I res, desitgeu-me sort en la meva aventura!! Qui sap si mentre endreço l'habitació, se m'ordenen les idees...! =P

Coses tristes

No vull parlar de tu i jo. No vull parlar de que no puc ser amiga teva, que ni en sé, ni en sabré mai. No vull parlar del mal que fan les teves absències, ni de com d’absurda em fan sentir les teves reaparicions, i els meus perdons que no mereixes. No vull parlar de les cançons, ni de res que haguem compartit. No vull parlar de tu, ni de mi. No vull parlar d’aquell improvable nosaltres que va morir abans de nèixer. No vull parlar dels somnis, ni de les nits, ni de les hores malgastades. No vull parlar de la teva frívola passivitat, ni dels meus anhels frustrats. No, no vull. No vull parlar de coses tristes.

Passats i ferides mal curades

Passat no, passats. Tinc molts passats, moltes èpoques ben diferents, moltes persones importants que pertanyen a diversos passats. Potser molts són ferides mal cicatritzades, i quan les miro i veig la marca que han deixat a la meva pell, és massa fàcil recordar. Recordar per què van ser allà, per què van obrir una ferida, i per què va acabar cicatritzant tan malament. Perquè ningú es va preocupar de netejar-la amb povidona iodada, d’utilitzar material estèril, d’apropar-ne les vores i posar punts, sense que quedés a tensió. Sembla que les ferides, encara que sagnin i les volguem tancar ràpid per poder mirar cap a una altra banda, reclamen el seu temps. Volen serenitat, per ser tancades. I llavors es curen bé, no deixen gaire senyal i quan te les tornes a mirar, no desperten records innecessaris. Tenir massa temps lliure ja les té aquestes coses: dedico més temps a mirar-me la pell, i és fàcil anar trobant els senyals de les coses mal fetes en els meus passats. No m’agraden, però tampoc no estic disposada a tornar a obrir ferides per mirar de suturar-les millor. Són passats, i es quedaran com estan. Mala sort. Procuraré fer-ho millor d’ara en endavant. Potser procuraré que no em fereixin innecessàriament. 

"Actituds, valors i normes" del metge

Vaig començar a escriure això fa uns dies, però va molt lligat aquest editorial de The Lancet que va començar a circular ahir i que ha generat molta polèmica entre uns quants estudiants de Medicina. 

Aquestes setmanes a l’hospital, he après una mica de tot. He recuperat molts coneixements de semiologia i de farmacologia, he recordat xifres de valors normals de les analítiques i com llegir un electrocardiograma (més o menys, eh!). Però sobretot he après allò que a l’escola en deien “actituds, valors i normes”. He procurat enganxar-me als meus residents cada cop que anaven a parlar amb les famílies, per comunicar notícies bones o dolentes, o quan anaven a donar altes, o a demanar un consentiment informat. Com parlar amb familiars i pacients? Les notícies que els donis possiblement afectaran moltíssim la seva vida. Cal parlar amb correcció i exactitud, però també amb un llenguatge proper a la gent, que no els resulti inintel·ligible. I després d’haver parlat, obtindràs una resposta, que has de saber manejar. Els professionals de la salut, tracten (tractem!) amb persones, però sobretot, amb persones malaltes i amb els seus familiars i persones estimades. Les reaccions humanes davant del dolor que ocasiona la malaltia i la mort són d’allò més diverses, però sovint freguen els extrems. I nosaltres no en sortim indiferents. Sovint trobem coses o situacions que ens fan gràcia, o molta llàstima, o que ens indignen. Però molt sovint la situació no permet que nosaltres mostrem com ens sentim. No és que calgui fer una contenció del 100%, però si matissar-ho per tal que s’intueixi, sense ser descarat. A més, amb el temps ens anem tornant immunes al dolor aliè, o no podríem sobreviure, però sempre hi ha casos, moments determinats, situacions que et fas més teves, o pacients que calen més fons que d’altres. I llavors notes que allò que vius està començant a rascar el teu escut, i et tornes vulnerable. Però has de fer l’esforç de mantenir la calma i seguir fent “cara de metge”. Perquè si el metge no és capaç de mantenir-se enter, com podran fer-ho ells?

Hi ha molt per aprendre en aquest sentit, i nosaltres tot just comencem a donar els primers passos i tenim molt, molt camí per davant. Però crec que el més vital és adonar-se que CAL aprendre-ho. 

Una de pastisseria!!

Pa de pessic de iogurt i de xocolata:

Avui ma mare i jo ens hem posat els davantals i ens hem tancat a la cuina una bona estona. Demà és el meu últim dia (oficial) de pràctiques a l’hospital i em fa il·lusió portar alguna cosa per esmorzar, així que som-hi! Aquest ha estat el resultat: 

Pa de pessic de xocolata a l'esquerra i de iogurt a la dreta. 

Per fer aquests pans de pessic (“bizcochos” perquè ens entenguem tots), calen uns quants ingredients molt bàsics, els motlles i el forn. La preparació és pràcticament idèntica per a tots dos, només varien alguns ingredients, que us especifico en cursiva:

Ingredients

Pa de pessic de iogurt*

1 iogurt de llimona

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal

Una llimona 

Vainilla en pols

Anís 

Pa de pessic de xocolata*

1 iogurt natural

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal.

1 iogurt de xocolata o 3 petit-suïs de xocolata

Cola-cao 

* Les mesures que indico de farina, sucre i mantega corresponen a 125ml, és a dir, el mateix pot del iogurt. 

Instruccions

Primer de tot poseu en un bol prou gran el iogurt, el sucre, la farina i la mantega fosa (al microones mateix), i els rovells dels tres ous. Les clares guardeu-les a part per al final. Tot això ja es pot batre, i quan tingueu una massa homogènia heu de batre les clares al punt de neu i afegir-les. Llavors ja podeu afegir el colacao en l’un; i la vainilla, l’anís, i les birutes de llimona a l’altre (amb un ratllador, es ratlla una mica la pell de la llimona). Les mesures d’aquests ingredients són al gust de cadascú, l’únic que us puc recomanar és que ho aneu afegint a poc a poc i ho aneu tastant fins que us agradi. L’últim que heu de fer abans de passar-ho al motlle és afegir el llevat royal, i assegurar-vos que estigui tot ben mesclat.

Cocció

El forn ha d’estar ben calent abans de posar-hi res a dins, nosaltres l’hem posat a 250º (el màxim) i que l’escalfor vingui de la part de sota. Un cop estigui calent, ja hi podeu posar les motlles amb la massa, i en uns 30 minuts estarà fet. Si no teniu clar com funciona el vostre forn, aneu-lo vigilant per a què no se us cremi. El pa de pessic ha d’anar pujant, i per saber si està cuit el podeu punxar amb alguna cosa metàl·lica, llarga i prima (si no teniu res adequat, un ganivet farà el fet), i quan surti net voldrà dir que el vostre pa de pessic està a punt. Traieu-lo del forn, i deixeu-lo refredar. És possible que llavors baixi una mica el seu volum.

Extres

Unteu els motlles amb mantega abans de posar-hi la massa. D'aquesta manera seran més fàcils de desenganxar un cop cuits.

Podeu moldre sucre amb una culleradeta de cafè (el cafè és opcional!) i després escampar-ho per sobre del pa de pessic de xocolata.

Apa, si algú té dubtes, que pregunti, i si us atreviu a provar-ho, espero que us quedi ben bo, ja m’ho explicareu!

Anècdotes d'hospital

“En todas partes cuecen habas”, i els hospitals no en són una excepció. Després d’unes setmanes de pràctiques durant el mes d’agost, que han estat molt, però que molt tranquil·les, ahir divendres vam tenir un dia ben mogut a la sala. Per sort, com sempre, la vida intenta trobar l’equilibri, i vam tenir “una de cal y una de arena” (avui potenciarem el refranyer popular castellà, sembla!). De primer, quan a quarts de nou del matí vam anar a fer el passe de guàrdia, ens vam assabentar que aquella nit, una infermera de la sala havia estat víctima d’una agressió verbal i física per part d’una familiar d’una pacient. Els fets havien acabat a la comissaria, i en aquell moment tot començava a tornar a la calma. L’opinió de l’equip d’infermeria i dels adjunts més veterans era que calia donar l’alta a la pacient com abans millor, ja que per respecte a la persona agredida no es podia permetre que romangués més temps ingressada allà, i l’alta tampoc no perjudicaria el seu estat de salut. D’altra banda, l’opinió dels residents (i la meva, ja posats) era que la pacient no tenia la culpa de tenir un membre de la família “una mica” més agressiu del que és estrictament necessari. D’aquesta manera, l’assistent social, que és qui li toca posar pau entre les dues parts i mediar amb la família, va aconseguir pactar l’alta per dilluns, però també la prohibició d’entrar a la sala a tota la família (que no és poca) a excepció de dos familiars, que han demostrat durant totes les setmanes de l’ingrés de la pacient, la seva correció i el seu saber estar. Com deia, la vida mateixa sap trobar l’equilibri, i després d’aquest ensurt i dels problemes que va comportar, l’agraïment d’una altra pacient que marxava d'alta i dels seus familiars ens va arribar en forma de bombons, que ens van ajudar a esbandir el gust agre que ens havia quedat a rel del problema de primera hora del matí. Un petit detall, que no és res fora de l'habitual, però que aquell divendres va ajudar molt a aixecar els ànims en el despatx de metges. És només una anècdota, però crec que és una mostra de com d’extremes són les actituds que pren la gent davant dels professionals que vetllen per la salut dels seus éssers estimats.