Aquest 2010

Aquest any hem fet de més i de menys. Aquest any ens hem enamorat, i ho hem oblidat, hem tornat a patir pels estúpids motius de sempre, i hem tornat a pensar que, de vegades, ens en sortim. Aquest any hem comès errors que encara recordarem demà, l’any que ve, però també hem pres algunes decisions encertades. Aquest any hem rigut i hem plorat. Aquest any hem rigut i hem caminat a la vora del mar, hem superat reptes que consideràvem impossibles, hem pujat el cim més alt i hem aconseguit tocar el cel. Aquest any hem plorat, hem estat decebuts, hem desitjat i no hem obtingut, i després de tocar el cel hem caigut de morros a terra. Aquest any ens ha perseguit la mort, i l’hem afrontat com bonament hem pogut, intentant que tanta dosi de dolor continuada no ens tornés insensibles al món. Aquest any hem cantat i hem ballat, hem canviat l’ordre de les nostres prioritats, i hem decidit que no s’està enlloc com a casa. Aquest any hem fet bogeries, hem comprovat que tot és possible, hem sigut optimistes i hem estimat el que ens envolta. 

Aquest any hem plorat tot sovint, sí, però aquest any, hem sigut feliços.

I benvingut sigui el 2011!

Tornem-hi, que no ha estat res!

Em vaig proposar escriure qualsevol cosa que em passés, per insignificant que fos. I en canvi, no he escrit res en uns quants mesos. És que no m'ha passat res d'important? Pot ser. O potser han passat tantes coses que m'ha faltat temps i inspiració per escriure. 

Els dies passen volant, i la intensitat de les coses per les que visc és tan gran que la resta de temps, el temps lliure, és temps mort, perquè no tinc esma per a res més. Cau, Medicina, Medicina, Cau, i a tot això s'hi encabeixen no sé ben bé com els Pastorets, francès, certa dosi de vida social, i ximpleries diverses. I entremig, en aquestes estones mortes, hi ha temps per rumiar i projectar. I els projectes creixen, i es fan grans, i llavors són engolits per projectes més grans encara. 

Per això fa por pensar que d'aquí no massa temps, tota aquesta manera de viure s'acabarà, i tocarà començar de zero i acomiadar-se de tantes, tantes coses que estimo potser més per costum que per una altra cosa. I si a tot això li afegeixes la possibilitat de restar-li un any de vida a tot el que ara tinc... agafa't fort, que tremolo. Pànic, pànic! Però la por se supera, i els grans projectes fan volar qualsevol. 

I quan te n'adones, ja ets dalt del vaixell, i no es pot tornar enrere, ni ganes.

Així que som-hi! 

París, j'y viens.

Nit d'Amics a Sant Quirze

Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari. 

Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més. 

El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa. 

Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.

A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent. 

I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via. 

I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas! 

* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles! 

Fem dissabte!!

És finals d'estiu, i quan miro al meu voltant... veig que m'envolta el més absolut caos!! Si algú s'esperava una reflexió nostàlgica post-vacacional, ho sento molt (si m'adormo amb Ventdelplà), però avui no toca. He sentit a dir per algun mestre del Feng shui que l'ordre de la teva habitació reflexa el teu ordre intern. Bé, d'acord, això explica moltes coses!! 

Així que, bon propòsit d'inicis de setembre: endreçar fins a límits inimaginables la meva habitació, amb la intenció de començar el nou curs de la millor manera possible. Estaria bé fer un seguiment fotogràfic de l'evolució d'aquesta lluita contra les forces de la natura (tots sabem que l'Univers tendeix al caos) per tal d'aconseguir cert ordre, però la veritat és que seria vergonyós fotografiar la meva habitació en aquests moments. Així que potser em limito a ensenyar el resultat d'aquí uns dies! (I dic dies, perquè no compto amb acabar avui, ni molt menys). 

I res, desitgeu-me sort en la meva aventura!! Qui sap si mentre endreço l'habitació, se m'ordenen les idees...! =P

Coses tristes

No vull parlar de tu i jo. No vull parlar de que no puc ser amiga teva, que ni en sé, ni en sabré mai. No vull parlar del mal que fan les teves absències, ni de com d’absurda em fan sentir les teves reaparicions, i els meus perdons que no mereixes. No vull parlar de les cançons, ni de res que haguem compartit. No vull parlar de tu, ni de mi. No vull parlar d’aquell improvable nosaltres que va morir abans de nèixer. No vull parlar dels somnis, ni de les nits, ni de les hores malgastades. No vull parlar de la teva frívola passivitat, ni dels meus anhels frustrats. No, no vull. No vull parlar de coses tristes.

Passats i ferides mal curades

Passat no, passats. Tinc molts passats, moltes èpoques ben diferents, moltes persones importants que pertanyen a diversos passats. Potser molts són ferides mal cicatritzades, i quan les miro i veig la marca que han deixat a la meva pell, és massa fàcil recordar. Recordar per què van ser allà, per què van obrir una ferida, i per què va acabar cicatritzant tan malament. Perquè ningú es va preocupar de netejar-la amb povidona iodada, d’utilitzar material estèril, d’apropar-ne les vores i posar punts, sense que quedés a tensió. Sembla que les ferides, encara que sagnin i les volguem tancar ràpid per poder mirar cap a una altra banda, reclamen el seu temps. Volen serenitat, per ser tancades. I llavors es curen bé, no deixen gaire senyal i quan te les tornes a mirar, no desperten records innecessaris. Tenir massa temps lliure ja les té aquestes coses: dedico més temps a mirar-me la pell, i és fàcil anar trobant els senyals de les coses mal fetes en els meus passats. No m’agraden, però tampoc no estic disposada a tornar a obrir ferides per mirar de suturar-les millor. Són passats, i es quedaran com estan. Mala sort. Procuraré fer-ho millor d’ara en endavant. Potser procuraré que no em fereixin innecessàriament. 

"Actituds, valors i normes" del metge

Vaig començar a escriure això fa uns dies, però va molt lligat aquest editorial de The Lancet que va començar a circular ahir i que ha generat molta polèmica entre uns quants estudiants de Medicina. 

Aquestes setmanes a l’hospital, he après una mica de tot. He recuperat molts coneixements de semiologia i de farmacologia, he recordat xifres de valors normals de les analítiques i com llegir un electrocardiograma (més o menys, eh!). Però sobretot he après allò que a l’escola en deien “actituds, valors i normes”. He procurat enganxar-me als meus residents cada cop que anaven a parlar amb les famílies, per comunicar notícies bones o dolentes, o quan anaven a donar altes, o a demanar un consentiment informat. Com parlar amb familiars i pacients? Les notícies que els donis possiblement afectaran moltíssim la seva vida. Cal parlar amb correcció i exactitud, però també amb un llenguatge proper a la gent, que no els resulti inintel·ligible. I després d’haver parlat, obtindràs una resposta, que has de saber manejar. Els professionals de la salut, tracten (tractem!) amb persones, però sobretot, amb persones malaltes i amb els seus familiars i persones estimades. Les reaccions humanes davant del dolor que ocasiona la malaltia i la mort són d’allò més diverses, però sovint freguen els extrems. I nosaltres no en sortim indiferents. Sovint trobem coses o situacions que ens fan gràcia, o molta llàstima, o que ens indignen. Però molt sovint la situació no permet que nosaltres mostrem com ens sentim. No és que calgui fer una contenció del 100%, però si matissar-ho per tal que s’intueixi, sense ser descarat. A més, amb el temps ens anem tornant immunes al dolor aliè, o no podríem sobreviure, però sempre hi ha casos, moments determinats, situacions que et fas més teves, o pacients que calen més fons que d’altres. I llavors notes que allò que vius està començant a rascar el teu escut, i et tornes vulnerable. Però has de fer l’esforç de mantenir la calma i seguir fent “cara de metge”. Perquè si el metge no és capaç de mantenir-se enter, com podran fer-ho ells?

Hi ha molt per aprendre en aquest sentit, i nosaltres tot just comencem a donar els primers passos i tenim molt, molt camí per davant. Però crec que el més vital és adonar-se que CAL aprendre-ho.