Un so que em resulta completament desconegut em separa del son de forma progressiva. Què és? La consciència se'm remou des del fons del son, i va sortint sense presses. Obro un ull. Ah, sí, el despertador. Com si no sonés la mateixa alarma cada dia de la meva vida. Són les 6'57. Faig un gran esforç de concentració per apretar el botó de "ajornar" i no fer la pífia d'apagar-lo del tot. No és que vulgui llevar-me immediatament, m'agrada fer una mica el ronso al llit i ja em poso el despertador amb previsió. Però si no torna a sonar l'alarma, quan torni a obrir un ull serà migdia, que ja em conec. Ajornar, doncs.
Torna a sonar. Un cop, i un altre, i un altre. La meva ment ja està més espavilada, i discernir el botó ajornar del d'apagar alarma resulta més senzill. Quasibé mecànic. De fet, crec que podria fer-ho sense obrir els ulls, i això que la pantalla és tàctil -moment becaina-. Han passat més de tres quarts d'hora des que ha sonat per primer cop. Au, ja em llevo. Si total, no tinc tanta son. Dos minuts i em llevo. Em giraré cap a l'altre costat només un moment, però un moment i el llevo -segon moment becaina-. Uf, ja són quasi les nou. Si em llevo ara encara aprofitaré el matí. Doncs au, amunt. Però s'està tan bé entre els llençols... i no m'espera ningú... mitja volta més.
Al final se'm fan més de les deu i no aconsegueixo aprofitar el matí. La meva excusa? Que no "m'espera ningú". Però després m'emprenyo per tenir una força de voluntat(1) tan pèssima. La nit abans havia planificat llevar-me ben d'hora, ben d'hora i tenir un matí plenament productiu! Podria donar la culpa al meu estat d'inconsiència entre el son i la vigília (de vegades és real, apago el despertador sense despertar-me realment), però només seria una excusa. Un cop llevada ajorno la feina, igual que abans ajornava l'alarma.
Per què sóc tan desastre? Aquest post té un punt d'humor (o això pretén!), però en realitat estic una mica farta de mi mateixa en aquest sentit. Algú té la recepta màgica per la força de voluntat i la constància? És que si algun dia vull ser metgessa, més val que em comenci a posar les piles...
(1). La meva professora de psicologia de segon, deia que "apel·lar a la força de voluntat és inútil". Clar que això era en els hàbits que causen dependència i addicció. Em puc considerar addicta al llit? Al llit de dormir, eh!
* Sort que la setmana que ve torno a pràctiques i tindré algú que m'espera!! Els meus pacients perquè els vagi a veure, i els meus "jefes" per mirar-me malament si faig tard (tot i que no acostumo a fer tard).
i PD: no vull deixar de dir que aquest post em fa una certa vergonya, encara que en faci conya. No és un aspecte de mi del que em consideri gens orgullosa, no m'agrada tenir-me per una persona gandula. Algun dia hi posaré remei! Espero, vaja.
PD2: Ho sento, projecto fer posts curts, però se'm dóna pitjor que matinar.
