Comiats

I va ell i em diu -amb molt bones paraules, cal remarcar- que no vol saber res de mi, que la meva presència l'incomoda i que prefereix evitar trobades programades. I jo que li dic que molt bé, que cap problema, que a mi la seva presència no m'incomoda, però que tampoc no la trobaré pas a faltar, i que es veia venir que acabaríem així. I ho crec de veritat.

I tombo la cantonada i mentre pujo les escales m'adono del que acabo de viure. Que qui era fa tres anys el meu millor amic és qui ara m'ha parlat així. I llavors m'enfonso, un o dos graons, pensant que cap bona amistat no hauria d'acabar mai així; i dos o tres graons més, a l'adonar-me que no és la primera persona que fuig -o a qui faig fora- d'aquesta manera de la meva vida. 

L'un diu que no ho enten gaire, l'altra diu que ho entén encara menys, però que no hi pensi més. I jo hi penso, clar, em sento trista, o decebuda, o em faig por a mi mateixa, no ho sé. Però em distrec amb facilitat, i sé que demà serà un altre dia, i que el món no s'acaba aquí, ni molt menys. 

Però evitaré amb ganes el moment de creuar-me'l pels passadissos de la facultat, i no saber si dir-li adéu al passar, o fer veure que no el veig.

I si mai llegeixes això... que tinguis sort.