Avui, ara, em sembla que el present no existeix. Potser a vosaltres també us ha passat algun cop,... De vegades vius un moment molt intens, o bé molt tendre, o simplement màgic, i penses ‘Això és ara. Ara ho estic vivint. Gaudeix-ho!’. Però quan te n’adones, l’instant s’ha esvaït, i ja no ets al mateix lloc, ni amb la mateixa companyia i sols queda el record. El moment ha estat sols un instant de temps, però el recordaràs per molt de temps. I sembla desproporcionat el temps que durarà el record, amb el que va durar el moment, quan encara era present i no tan sols passat. I quan mires enrere, te’n fas creus que en un moment donat allò fos el teu present, potser perquè voldries tornar-hi.
Avui t’he advertit, ‘això que vivim ara, aviat formarà part del passat’. No ho podem evitar, però potser saber-ho ens permet valorar més el que vivim a cada instant, quan encara és amb les nostres mans. Agafar-ho fort perquè no ens fugi. I com t’he dit, aquesta tarda de diumenge de juny –tan diferent a qualsevol altra tarda de diumenge–, ja ha passat i ja no hi és. Però ens en quedarà el record.
Molts cops vivim de records més que del que ens està passant en aquell moment. Naturalment, les coses duren el que duren, i després ho podem recordar tota la vida. Això és una mica com el que deia jo l'altre dia, no? Viure el moment present, que el que ens ha de venir, ves tu a saber. I mira que jo no puc deixar mai de pensar en el futur, massa cabòries sempre, però si només vivim en el futur, no gaudim mai el que ens passa, i viure de records també és contraproduent. Que complicat! Però escolta, que jo me'n preocupi encara, que ja tinc una edat, però tu encara ets jove per estar pensant en aquestes coses!
ResponEliminaHas passat una tarda de diumenge de juny, però al mes encara n'hi queden algunes, no? Sempre que es pugui repetir, que no et sàpiga greu que hagi acabat. Ara, si ja no es pot repetir... bé, doncs almenys aquesta ha estat diferent de les altres.
M'agrada això que dius... ésser conscients que el que vivim formarà part del nostre passat i que quedarà en els nostres records, potser ens farà viure més intensament cada moment :-)
ResponEliminaNo sé què ens passa -catosfèricament parlant- que tots estem molt pendents de records, de passats, de sensacions, de viure i reviure... serà una epidèmia filosòfico blogaire? :-))
Nina! El present forma part del passat en un click... però gaudir-lo ens fa mirar endavant amb un somriure.
ResponEliminaCarpe diem!
M'encanta la reflexió
és que quan t'he n'adones del present... aquest ja és passat !! Va així de ràpid la vida i francament, és força difícil viure el moment i analitzar-lo alhora...
ResponElimina... així que millor viure'l que per analitzar-ho ja tindrem temps !! ;)
Mentre resta el record sí que hi és
ResponEliminaL'instant present és una barreja de passat, present i futur.
ResponEliminaArribo ara, i aquest instant teu present és el teu passat i el meu present. "Tempus fugit" per això "Carpem Diem".
ResponEliminaIntensament, s'ha de viure cada moment, després ja ens quedarà temps pel record, que penso que també és important, i molt.
crec que està bé gaudir i disfrutar de cada moment, i molts cops no sóm conscients dels bons moments viscuts fins més tard, quan les coses no van tan bé o els records venen.
ResponEliminaPerò de vegades, li donem tanta trascendència, que almenys a mi em passa, que no acabo de gaudir-ho. M'és difícil d'explicar xò és com si mai hi hagués prou en aquell moment. Només amb el temps sóc capaç de veure lo bo d'aquell moment.
Uix, em sembla que m'he embolicat. En tot cas, espero que gaudíssis molt de la tarda de diumenge, com de la tarda d'avui, de demà,...
Tot és passatger, només vivim i som, l'ara i aquí...
ResponEliminaDes del far ara.
onatge
És que tens raó, el temps en realitat no existeix, ara fa un moment ja ha passat i ja no és...sempre estem vivim en l'instant, en l'ara....per això cada segon, cada minut és un tresos valuós i el record quan el tenim és senyal d'alguna cosa, d'algun sentiment, d'algun fet que hem tingut i hem viscut...
ResponEliminaEl que més em sobta és que aquesta sensació de moment efímer, de vist i no vist, només la solem associar a les coses bones. Quan ens succeeixen coses dolentes i mals tràngols, els vivim pensant que allò mai no s’acaba.
ResponEliminapodem entrar en detalls sobre la tarda de diumenge?
ResponEliminal'anònim, anònim!
Però i el que has viscut avui? Hi ha tantes coses a apreciar en el dia a dia...! Ja està bé que els moments passin ràpid al passat, així deixen lloc per altres moments! :) No?
ResponEliminaUau, trobo que han sortit coses molt interessants arran d'aquesta entrada. Us agraeixo a tots els que heu passat per aquí que hàgiu compartit les vostres opinions i punts de vista... Realment el pas el temps és quelcom que amoïna una mica a tothom.
ResponEliminaXeXu, tens raó, sempre en queda el record. Però el record és suficient? He de reconèixer que quan vaig llegir la teva entrada ja vaig començar a pensar en aquests termes. I després, va acabar de sortir el meu post. Coses que passen! Ah, i pel que fa les tardes de diumenge que queden... bé, de moment es presenten prometedores, però evitaré entrar en detalls!
Assumpta està clar que som com som per les coses que hem viscut. També per les coses que vivim i les expectatives que tenim del que viurem. Això és el que ens fa ser qui som, oi? I sí, noia, la vena nostàlgica-transcendental està per tota la catos!
Judith, m'alegro que t'hagi agradat! Sí, sí, cada instant del present esdevé passat en qüestió de... de res, del propi instant! És desesperant, si hi penses així. Un mareig per les neurones!
Carquinyol, el mateix que li comentava a la Judith, aquí dalt. Però tens raó: vivim-lo, i ja hi pensarem en acabat.
Vida, a mi de vegades també m'agrada creure-ho així. El record sovint es va difuminant en el temps, però n'hi ha que resten amb nosaltres per sempre.
montse, suposo que tens tota la raó del món!
Quadern, tempus fugit velut umbra! I sí, carpe diem, sense les connotacions negatives que se li apliquen de vegades a aquesta màxima... I és el que deia per aquí dalt: clar que el record és important. El nostre passat, o el que en recordem, ens fa ser qui som.
rits, jo crec que de vegades som molt conscients que estem vivint un moment especial, important, rellevant... pel que sigui. I hem de ser capaços de deixar-nos anar i gaudir-ne al màxim... quan jo m'hi trobo, no puc evitar pensar que de seguida formarà part del passat. Per això m'aturo i intento retenir-lo amb el màxim detall possible, per poder reviure'l després.
onatge, gràcies per dedicar un moment del teu ara a passar per aquí.
Elfreelang, torna a ser el que deia per aquí dalt. Hi ha moments que per una cosa o per una altra són més importants, i els retenim a la nostra memòria amb molta més intensitat. I segur que això vol dir alguna cosa!
òscar!! Quanta raó tens! Sort que algú posa seny en aquest bloc... ben bé que no solem tenir la sensació de "tempus fugit" quan el que estem vivint és una putada (així, parlant clar). El temps és taaaan relatiu...
Finestreta, que el he viscut avui no és gens menyspreable, es clar! La gràcia de la vida és que cada dia tingui alguna coseta que et faci somriure, algun moment per recordar. Normalment sempre n'hi ha. I si no n'hi ha, es pot qualificar el dia de... "omissible"! Però no n'hauríem de tenir mai, de dies així. És com llançar el temps a la brossa. Hauria d'estar prohibit!