Tres tasses de cafè

Entre una cosa i l'altra van passant els dies i sóc incapaç d'asseure'm a escriure alguna cosa pel bloc. Així que he decidit que en aquests períodes de poca inspiració, aprofitaré per penjar relats que vaig fer fa temps i que no han vist mai la llum. Avui he revisat aquest, que va ser escrit pels volts de desembre del 2009. 

La noia que s’espera sola, incòmoda, a la taula de la terrassa del cafè, es diu Eulàlia. Està pleneta i és bonica, vesteix seguint les últimes tendències de la moda juvenil de Barcelona, i es mira nerviosa les tres tasses, ara buides, de cafè que reposen sobre la taula. Somriu per dissimular i intenta convèncer-se que és obvi per a la gent que passa que està berenant amb dos amics més, i que no sembla pas que s’estigui sola. Fer un àpat, o simplement prendre alguna cosa en un lloc públic sola, és una de les coses que sempre evita de totes passades. Torna a mirar les tasses, la de cafè sol és de la Patrícia, la seva millor amiga, i l’altra, una mica més gran, era el tallat d’en Josep, a qui ella considera una mena d’amic especial. Fa un parell de minuts que s’han aixecat de taula per anar al bany i l’Eulàlia té l’esperança que en Josep torni més ràpid que la Pat, per així tenir uns minuts d’intimitat amb ell. Segur que la seva amiga s’entretindrà un moment retocant-se el maquillatge i així li donarà cert marge de temps. El que l’Eulàlia no sospita és que a la seva Patrícia no li està important en absolut que se li espatlli el maquillatge mentre, en aquest mateix moment, es morreja amb urgència amb en Josep, que li recorre el cos veloçment amb les mans mentre l’estreny contra la porta del lavabo de dones.

Cinc minuts després, en Josep retorna a la taula, la mirada enganxada a la tassa de cafè, i murmura una excusa que sona a què hi havia cua al lavabo d’homes, i al cap de trenta segons apareix la Patrícia, el maquillatge altre cop impecable. De cop i volta tots dos semblen tenir molta pressa, demanen el compte, paguen deixant propina i marxen cadascun per la seva banda.

L’Eulàlia s’ha quedat sola al cafè, però segurament no està pas més sola que abans. I mentre camina pel carrer allunyant-se d’aquell lloc, torna a pensar que té una imaginació desbordant quan, intentant explicar l’estrany comportament dels seus amics, arriba a fer-se una imatge mental que s’assembla en excés a la pura realitat. Per sort, l’Eulàlia podrà seguir suposant que només són pel·lícules —de por— que ella mateixa inventa.