Rere la finestra

Abans de res vull explicar que part d'aquesta idea em va venir al cap al llegir les contemplacions de la Vida. La resta s'ha anat formant aquests dies arran de tot el que està passant al món, i vol ser una metàfora de l'actitud entre simpatitzant, escèptica i reservada amb que m'ho he anat mirant. 

Visc en un segon pis, en un bloc situat en una de les places més vives i transitades del país. Mai no m’he molestat en insonoritzar finestres i parets, ja m’agrada sentir el xivarri que prové de la plaça, m’ajuda a estar assabentada del que passa. De fet, em reservo els millors moments del dia per apropar-me a cadascuna de les finestres i dels balcons per veure què passa a baix, on transcorre la vida real. La plaça és un punt de reunió de tots, i qualsevol cosa que passi al país o al món, per poc ressò que tingui, acaba sent viscut i comentat aquí baix. Amb el front recolzat al vidre, però sense obrir mai, veig com passa tot: manifestacions, grups d’indignats, la rua del Barça, estudiants que fan vagues a la japonesa, americans que celebren la mort del seu enemic número u, i cogombres espanyols amb un E.coli que no era tan dolent com semblava. Jo mai no baixo a la plaça. O pràcticament mai. Miro i miro, ho trobo tot realment interessant, i sovint ho comento amb els de casa. Els que són a baix no sempre van tots a una, i és enriquidor sentir què diuen uns i altres.

Si hi ha una cosa que em fa molta gràcia, però, són els meus veïns. Els d’altres pisos i els dels blocs de davant i del costat. N’hi ha alguns que no treuen mai el cap per la finestra, ni per fer un cop d’ull. Viuen amb les cortines passades i de portes endins, i no saben pas res del que passa allà baix. D’altres es passen més hores que jo fent el tafaner. N’hi ha que després de fer un cop d’ull baixen corrents, i s’uneixen al que sigui que estigui passant, sempre a punt per implicar-se en qualsevol causa i dir la seva. Però n’hi ha molts que miren una mica i de seguida obren la finestra i comencen a escridassar als que passen per sota. Res els sembla bé i de tot es queixen, i això sense haver-se ni tan sols apropat a veure de què va la història des del mateix nivell. Aquests veïns de vegades em fan força rabieta. Però tampoc els acostumo a dir res. Segueixo rere la meva finestra, miro el que fan uns, el que diuen els altres. De vegades m’arrenquen un somriure còmplice o em fan fer alguna ganyota, i només en alguna ocasió aplaudeixo sincerament però discreta alguna de les coses que passen a la plaça.

Últimament la plaça està molt remoguda i en algun moment m'ha passat pel cap baixar a viure l'ambient, per sentir que jo també faig alguna cosa, per no haver d'explicar després que jo ho vaig viure des de la tanca, però tot i així m'he resistit a mourem del meu observatori particular. 

Ahir, mirava per la finestra com és habitual, però tot era diferent perquè els que es reunien a la plaça eren dels meus. Vaig obrir una mica la finestra i des del meu segon pis vaig creuar quatre paraules amb els que ja eren allà. Què faig? Baixo? No ho sé. Però només d’haver obert la finestra ja vaig sentir l’aire fresquet entrant al pis i removent-ho tot. 


Potser sí que toca anar-hi, potser sí.