Més tard que d'hora, aquesta tarda m'he posat seriosament a fer el canvi de roba. La d'hivern o d'entretemps per la de ple estiu. Com sempre que m'hi poso, faig un esforç per apartar la roba més vella, o que ja no m'hi cap de cap manera, per fer lloc a la roba nova que està arribant, inevitablement, amb les rebaixes d'estiu. D'aquí, aniran a una veïna per si ho vol aprofitar la seva néta, o a un d'aquells contenidors de no sé ben bé quina ONG. Mai m'ha agradat llançar coses, ni roba, ni llibretes, ni res de res i per acaber-ho d'adobar, és fàcil no llançar una peça de roba pensant "potser això encara m'ho posaré algun dia", tot i que que sé que passarà un altre any i no ho hauré tocat. No sé si a vosaltres també us deu passar, a l'hora de fer neteja, que us costa llançar coses, algunes perquè tenen valor sentimental, d'altres perquè creieu que encara en podeu treure profit, o pel que sigui. El cas és que les coses s'acumulen de mala manera (i al final de tot només són això, coses). Per això quan endreço la meva (terrible) habitació miro de posar el pilot automàtic i ser freda i repetir-me allò que diu ma mare, que "no es pot guardar tot".
En això estava avui quan m'he topat amb una dessuadora que em deuria comprar quan tenia catorze o quinze anys. Per fer-ho fàcil, fa 6 o 7 anys que la tinc. Pel cap baix deu fer tres anys que no me la poso, i és que a part que es veu vella i gastada, m'ha quedat curta de mànigues i cintura, i em va massa ajustada pel tipus de roba que és. Vaja, que em va petita. Segur que és perquè s'ha encongit, no deu ser pas que jo hagi crescut, oi? He fet el gest de deixar-la al cove on vaig apartant les coses que ja no vull guardar, però m'he aturat a mig camí, i he vist una Yáiza de catorze anys amb aquella dessuadora i uns texans (que estona abans he decidit no llençar, me'ls he emprovat i tot i encara m'estan prou bé, malgrat que són amples i un pèl acampanats i no crec que me'ls posi mai), pentinada amb dues cues i passejant amb els pares per Picos d'Europa. I l'he abraçat i no l'he pogut llançar. No pas perquè tingui nostàlgia de la meva adolescència, si no perquè recordo que amb aquella roba em sentia molt a gust, molt jo mateixa i molt còmoda en general. Val a dir que en aquelles èpoques em resultava més difícil que ara agradar-me, o mirar-me al mirall i veure'm bé. Si no eren uns quilos de més, eren les ulleres, i si no, alguna altra cosa. No és que ara la cosa hagi millorat moltíssim, però l'autoestima a l'adolescència... és pèssima!
Per això la dessuadora retornarà dins l'armari, amagada en el fons d'alguna prestatgeria, per tornar-me-la a trobar la tardor vinent. No sóc capaç de desfer-me d'aquesta peça de roba amb la que em vaig sentir tan jo mateixa i amb la que -perquè no dir-ho- em veia maca.
Potser un dia una filla teva la pugui aprofitar, ja saps que les modes tornen...
ResponEliminaJo tampoc puc llançar mai res, som un desastre.
Costa, costa, llençar, però tampoc no passa res, si pots guardar-ho ho guardes, quan realment ja no tenim espai i no podem, aleshores per causa de força major ens decidim més a llençar coses que no necessitem. :)
ResponEliminaa mi també em passen coses així, també tinc alguna peça de roba de quan tenia 20 anys i d'això en fa moooooolts més de 6 o 7!!!
ResponEliminaBé, si només es tracta d'una dessuadora, doncs no passa res, dona, la guardes i ja està... Ara bé, que no et passi amb massa coses, que llavors no cabràs a l'habitació! ;-)
ResponEliminaCàritas. Jo tot el que no em va (per això que tu dius, perquè s'ha encongit, no perquè jo m'hagi engreixat, eh? hehe) però encara està en condicions de ser portable, va a Càritas directament. El meu marit és voluntari de Càritas i sé que allí en fan molt bon us i ho controlen molt bé :-)
Ostres, noia... fa 6 o 7 anys jo ja passava dels 40! hehe... clar que mentre jo era a Londres tu feies vacances de parvulari :-P
tot no es pot guardar...però hi han coses que no es poden llençar.
ResponEliminaNo em podria posar com a exemple de tenir els armaris endreçats, però això precisament em serveix com a coartada per guardar tot de roba vella que en el seu moment no em treia de sobre, i que ara cria pols al fons de l'armari, però que quan la miro em porta records d'aquelles èpoques i de com de bé em sentia portant aquella roba. Segurament sóc més de guardar altres coses que no pas roba, però també en conservo, també. Ui, tinc un jersei d'hivern que és impossible saber els anys que té. Encara me'l poso de tant en tant, és genial. Horrible, però genial.
ResponEliminaJo sóc com tu, dels que guarda i guarda i guarda (la víctima d'això són els meus armaris que són un autèntic camp de batalla).
ResponEliminaDe tant en tant, però, m'agafa de cop que un dia obro l'armari i començo per llençar el típic mitjó vidu o foradat i, sense ni adonar-me'n, faig la neteja que potser portava ajornant 2 o 3 anys.
Ja t'asseguro jo que llavors, aquell dia, no hi ha compassió que valgui (la necessitat d'espai supera el meu sentimentalisme).
En tot cas sempre guardaré alguna petita peça, com aquell jersei que vaig comprar a Santiago un cop acabat el Camino, és lletjot i em va gran, però ja fa 10 anys d'allò i hi tinc una mà de records tan associats!. Sé que en la propera batuda (que serà ben aviat, ho intueixo) ell seguirà essent un autèntic supervivent!
Jo passo roba a les meves cosines petites... però hi ha cosetes que són impossibles... ara em guardo samarretes perquè me mare em faci bolsos o mantes o algo.. però n'hi ha d'altres que... uuuh, prohibit tocar-les...
ResponEliminaamb samarretes que et van petites, saps el millor? retallar-la i cosir-la a sobre d'una que et vagi bé! i olé! :D
Ui com t'entenc !!! jo tinc un munt de roba que no em poso però segueixo resistint-me a llençar o donar perquè em porta records , perquè els hi tinc afecte....
ResponEliminaJo tinc por d'un dia endreçar l’armari i trobar alguna resta arqueològica important. Per això de moment opto per tenir-ho tancat i barrat, secret de sumari. Si un dia faig neteja ja t’avisaré perquè crec que el que s’hi pot trobar pot inspirar-te per escriure 4 o 5 novel•les de misteri... o si més no una entrada al blog.
ResponEliminaÉs molt difícil llençar, perquè suposo que no ens volem desprendre de res que tingui símbols associats, o imatges nostres. Crec que la humanitat sempre ha estat així, i que a partir d'aquí ha construït les seves mitologies i els seus objectes sagrats. A nivell personal també tenim relíquies i fetitxes, etc.
ResponEliminaJo diria que -mentre tinguis espai- guarda-ho. Si visqués en una casa enorme (o en un castell, ja posats) no llençaria res.
Ep! Mercès a tots pels comentaris que heu anat deixant. M'alegra saber que no sóc la única que es resisteix a llençar coses! I d'altra banda, trobo que han sortit algunes reflexions prou interessants... Aquí us deixo els comentaris!
ResponEliminaVida, no et diré que no ho he pensat... Però llavors me'n recordo dels cops que ma mare m'ha intentat donar alguna cosa de quan ella era jove, amb allò típic de "això estava molt de moda!", i se'm passen les ganes de guardar res per una possible futura filla! Hehehe!
Carme, tens raó! El problema és que habitualment la meva habitació es troba en estat permanent de tenir-hi massa coses dins. És el problema d'estar en aquesta habitació des dels vuit anys i no haver patit mai cap mudança! Guardo massa coses des de fa maaaassa anys!
Deric, crec que quan una peça de roba ha superat tants entrebancs i ha sobreviscut tant de temps, ja es mereix un lloc honorífic a l'armari i el dret de no ser plantejada com a peça per llançar mai més! Jo crec que ja no tornaré a pensar en si llençar o no la meva dessuadora. Després d'haver escrit això? Impossible!
Assumpta suposo que a la llarga es tracta d'anar escollint alguns (pocs) objectes o peces de roba, en aquest cas, per guardar. I que siguin simbòlics i representin tots aquells dels que t'has hagut de desprendre, no?
Jo sempre havia donat la roba a Sant Josep de la Muntanya. La meva àvia hi vivia a prop i s'encarregava de dur-ho. Ara se n'encarregarà la veïna, sembla.
I vés, sembla que t'ha sorprès una mica, l'edat? Em feies més gran? Va, va, digues-m'ho, que aquestes coses sempre em fan gràcia!
garbi24, just a la fusta. Així que cal triar, i destriar, i decidir amb què et quedes i de què et separes.
XeXu, podem seguir parlant del mateix tema que en el teu bloc. Cooom es nota que no tens una mare que et vagi darrere perquè t'endrecis les teves coses, encara que estiguin dins la teva habitació! A mi de tant en tant em pressionen perquè faci neteja a fons, i llavors surten autèntiques relíquies. Ah, i el teu jersei, no el llencis mai, eh!
Porquet, ja és això, ja! El dia que t'hi poses, s'ha de fer un canvi de xip i veure que pesa més a la balança la necessitat de tenir lloc per les coses noves, que l'afecte per les velles. I au, una bossa grossa de les de la brossa, i a fotre coses a mar. Sense compassió!
Pistu, tu per aquí! Ets omnipresent, eh! No se m'havia acudit pas, això de les samarretes... però de vegades no és tan que m'encanti la samarreta, o el que sigui, si no els records que em porta. Si les reciclés, potser tampoc no me les posaria. I quina feinada!
Elfreelang, és exactament això. També em passa amb papers, entrades al teatre o al cinema... Però aquestes coses ocupen menys espai. Guardo totes les entrades en una caixa, i tinc una carpeta amb tonteries que no vull llençar, perquè em porten records.
SenyorSunyer, el dia que et decideixis a iniciar aquesta aventura, compta amb mi! M'interessa això del material per escriure novel·les... els temps que corren no són bons (estem de vacances, ja se sap), i vaig curta d'idees!!
Lluís, és això, el que comentava més amunt. No és tant si l'objecte és maco o lleig, si no el que hi associem. No se m'havia acudit això que dius, però potser tens raó. Tota la història, la història de l'art, la literatura... tot ho tenim perquè ens agrada conservar les coses, i tenir la idea que en un futur seguiran existint.
Si tingués un castell per poder-ho guardar tot... suposo que ho faria. Però no sé si és massa convenient. Se m'acut que potser de tant en tant toca fer neteja (per dins i per fora) i llençar coses que ja no ens poden aportar res, o que ja toca apartar del nostre camí.
Uau, sí que ha donat de sí, el tema!
I tant, l'autoestima a l'adolescència és nefasta! Quin desastre! A mi també em costa molt desfer-me de roba, i com tu dius, hi ha coses que fa anys que no et poses però penses que potser aquest any sí que t'ho posaràs... Mentida!!! Llença-ho tot!!! jajaja
ResponElimina