Ser justa

Fa uns anys sovint em repetien aquesta frase de Víctor Hugo "ser bo és fàcil, el que és difícil és ser just". 

Porto cinc dies a càrrec de tres germanes, dues bessones de 10 anys, i una més petita de cinc. En general són bones mosses, creuen força i no porten grans problemes. Però tot sovint es barallen o discuteixen. Per una joguina, per un matalàs inflable, o pels colors de fusta i les ceres. O perquè una xinxa a l'altra i l'altra s'enfada massa, i llavors li diu el nom del porc i ja hi tornem a ser. Com posar pau i fer justícia? Sovint és difícil decidir a qui li toca cedir o qui té raó. Les grans haurien de ser més considerades amb la petita, però la petita realment exagera quan s'enfada, i fa una mica de cuentu. 

De vegades intento passar i deixar que elles resolguin soles el seu conflicte, i sovint hi acaben trobant solució i no arriba la sang al riu. Però quan la cosa passa de taca d'oli em toca ficar-hi cullerada, i al final tinc la sensació que acabo renyant a tothom per tot, i que em passo d'antipàtica. Potser sóc jo qui té poca paciència amb elles?

Ser bo amb elles seria fàcil. Tothom ha estat bo i ningú no té la culpa de res. I té, vols un gelat? Té gelat. No vols acabar-te l'arròs? Doncs no te l'acabis. Mirem la tele fins que ens quedin els ulls quadrats? Mirem-la! Però això és just? És el que necessiten? 

Tot plegat, aquests dies convivint amb elles m'estan fent rumiar molt sobre com educar les criatures. Està clar que no és feina fàcil, vol temps, compromís, dedicació i implicació. I tot això no t'assegura que "surti bé". Quina tela!