Abraçades i trossos de brownie

Fer anys a París no passa cada any. Tampoc és que tingui res d'especial. Avui en dia, la majoria de gent felicita via xarxes socials, mails o sms, i això es manté a París tant com a Barcelona. Potser enyoraré algunes felicitacions acompanyades d'abraçada, petons i estirades d'orella, però suposo que sobreviuré. I el dinar o sopar fora de casa que típicament faig amb els meus pares, es convertirà en una visita de la meva parella, que torna a venir per aquí. 

En faig 22 (sí, ja sé que tinc cara de ser més gran, no m'ho digueu vosaltres també, que no m'heu vist mai, coi!), i a l'hora tinc la sensació de ser molt jove encara, però també sento que els anys van passant perillosament, cada cop més ràpid. El temps entre un aniversari i el següent se'm fa cada cop més curt, i em sembla ahir que en feia 17 (i tenia cara de préssec?), o que en vaig fer 18 i vam fer aquell sopar i em van fer aquell regal, i que en vaig fer 19 i vosaltres tres em vau venir a despertar a les 6 del matí, amb dues madalenes amb un 1 i un 9 de cera encesos a sobre... i es van anul·lar les dues primeres hores de classe i vam passar-les fent un cafè al claustre de la facultat, o que en vaig fer 20 i tot i que se'm feia estrany posar el dos, em van regalar l'ordinador des del que ara us escric i per això sempre sé quant temps fa que el tinc... I ara no recordo res especial dels 21, així que no m'ho feu dir!

Si hagués de fer balanç d'aquest últim any... bé, suposo que ha de ser positiu per força. La decisió de venir a París va començar a nèixer ara fa un any, més o menys. I m'ha portat fins aquí. El curs passat, va ser un curs maco a Medicina, amb moltes coses molt importants per aprendre. I també ha aparegut alguna personeta que ara té molta rellevància, i que segueix aquí, malgrat tot. Els dos últims mesos han estat potser més durs del que creia, però començo a veure la llum al final del túnel. Així que no, suposo que no em puc queixar.

Aquest post és una mica de barreja de coses, per això vull aprofitar per dir que estic una mica fora de joc amb el meu propi bloc. Mantinc més o menys el ritme de blocs que llegeixo i comento, però per exemple avui és el primer dia de molts que he aconseguit deixar el reader a 0 durant la tarda. Estic actualitzant cada molts dies, i no responc els comentaris, per falta de temps i potser també de ganes de posar-m'hi. Em sap una mica de greu, però últimament aquest bloc no és la meva prioritat, i tampoc no sé massa què escriure. Una barreja de tot plegat, suposo, és el que fa que estigui aturadet. 

Per ser que faig anys, no m'ha sortit un post gaire alegre, però estic bé, eh! Només una mica reflexiva i pensativa... serà que em faig gran? Ai, ai, ai... 

Va, veniu tots cap aquí, que avui reparteixo abraçades i trossos de brownie!! Qui s'apunta a la festa?!