Res no és per sempre, i espero que us tireu tots al meu coll dient-me que m'equivoco. Digueu-me que sí, que hi ha coses que són per sempre. En què podríem creure, si no? Jo creia que no necessitava res ni ningú, però ara em trobo que darrerament m'havia aferrat a una altra vida per seguir caminant per la meva. L'he estimat, i per fer-ho he necessitat creure que era un fet segur, una presència indubtable que mai no es mouria del meu costat. Però res no és per sempre, o això em sembla avui. Hi he cregut cegament, i ara és quan caic. Però si no fos així, no seria estimar, oi?
Un estel que s'apaga, es pot tornar a encendre?
No només l'estel es pot tornar a encendre, sinó que ho fa amb molta més intensitat...
ResponEliminaI, sí, hi ha coses que són per sempre!
Xuxons!
Hi ha coses que són per ser sempre i altres que no, el que passa és que sovint és molt difícil saber identificar-les. Qui sap si l'estrella es podrà tornar a encendre o no, a vegades sí i a vegades no... però saps una cosa? L'Univers es plé d'altres estrelles diferents.
ResponEliminaHi ha coses que són per sempre, altres no... i jo crec que el fet de no saber-ho, és molt més bo que no pas dolent. Podríem gaudir-ho i valorar-ho si sabéssim que no serà per sempre? Per sempre és l'únic valor que importa? Jo crec que no. El camí fet és el que importa i e que hem après. I la vida continua, plena d'altres persones amb qui viure i a qui estimar. mai no és impossible que un estel es pugui tornar a encendre... però si no... n'hi ha molt d'altres encesos.
ResponEliminaÉs difícil veure-ho així en segons quins moments, però és així.
Una abraçadeta ben forta, Yáiza! I molts ànims per seguir endavant!
El problema rau en que ens fan creure que l'amor ha de ser per sempre: o dura, o hem fracassat. "Fins que la mort us separi". Perdó, per mi això són bestieses: no es tracta del que dura, es tracta de quant intensa ha estat la vivència, quant d'amor has pogut donar i quant n'has rebut.
ResponEliminaQueda't amb el que has viscut, que això no t'ho treu ningú. I a seguir caminant, i a seguir descobrint, i a seguir visquent.
Un estel que s'apaga ja mai més es tornarà a encendre. Pot romandre una aurèola de llum al seu voltant, però ja no tornarà a brillar amb aquella força (almenys és el que jo crec i el que l'experiència m'ha ensenyat).
ResponEliminaPer contra, altres estels sí que poden despertar la teva curiositat, la teva alegria i la teva llum.
Un post preciós. M'ha encantat.
Res no és per sempre, ni la vida mateixa. Aquesta és la pena i la glòria d'aquest món en què vivim (que tampoc serà per sempre).
Jo sempre havia cregut que hi havia coses per sempre, i persones per sempre, però darrerament ja dubto de tot. He llegit els altres comentaris per veure com va d'esperança el personal, i hi ha de tot, ni en això ens posem d'acord. És cert que l'univers és ple d'estels com diuen per aquí, però quan s'apaga el nostre no ens importa res de res. Només puc enviar-te una forta abraçada i molts ànims.
ResponEliminaQue s'apagui un estel dol, llavors ens queda una petita cicatriu al cor i vas fent. Llavors, quan menys te n'adones gires una cantonada i et fots de morros amb un altre estel, ni millor ni pitjor que el d'abans, diferent. Recorda, primer sempre tu. Encara que faci mal. I bons amics i família per a recollir i recompondre els bocins. I seguir endavant. Tu.
ResponEliminaEls estels quan s'apaguen no tornen a encendre 's mai, i així ha de ser perquè després en trobes d'altres ... cada cop més brillants.
ResponEliminaBona tarda Yáiza.
Estic amb en Pere: els estels que s'apaguen no es tornen a encendre, però pel camí sempre trobem altres estels, alguns brillen més i són més espectaculars que els anteriors, altres són més petitons, a l'agost hi ha pluja d'estels, potser estels fugaços, cometes de tant en tant...
ResponEliminaÀnimus, i una abraçada!
Ets molt jove i encara hauràs de veure molts estels apagar-se i encendre's, els mateixos -per què no?- i d'altres. I d'aquest d'ara diràs, tal dia farà un any. Passaràs moments molt bons i de molt roïns. De tant en tant pensaràs que ja no tens res a fer, però aniràs fent. Viuràs.
ResponEliminaJo tenia un veí que tenia problemes de mobilitat i de vegades perdia l'equilibri i queia. Si li preguntaves si estava bé, mentre s'alçava del terra deia, "no passa res, mentre no caiga el Micalet, no passa res".
malauradament només les coses dolentes son per sempre......però en això dels sentiments, es qüestió d'anar buscant fins a trobar el que realment és busca.
ResponEliminaÀnims nena...
és clar que es pot tornar a encendre. Ara necessita descans, cuidar-te, plorar quan calgui i agafar força, i ja veruàs com tornarà a brillar.
ResponEliminano sé si res és per sempre, xò el que has viscut si que et quedarà. El bo (i malauradament el dolent) alleujarà.
a mi, que ara mateix no estic massa fina, m'agrada continuar pensant que potser si que hi ha alguna cosa que és per sempre, xò que potser és de la manera que menys esperem o ens pensem.
i si, estimant sempre!!!
un petó gegantí!!!!
ps. No sé xq he recordat un raconet de Paris que em va encantar. Una botigueta, potser encara hi és: http://sedasalvatge.blogspot.com/2009/12/era-un-migdia-fred-i-plujos.html
Hi ha meravelles!!
Un estel que s'apaga ja no es torna a encendre mai més.... però potser al seu voltant en creixerà un de nou i serà meravellós!
ResponEliminaHem de creure en l'amor per sempre, clar que sí, almenys mentre dura, perquè sinó si que no hi hauria ni un bri d'esperança en la relació.... però tots sabem que no hi ha res per sempre...... o si¿? segur que sí que hi ha quelcom etern..... siusplau!!! segur que sí!!!
Una abraçada gegant Yáiza! anims!!!
Ai, xiqueta, que jo sóc de les rares que creuen que sí que hi ha coses per sempre... El que passa és que hi ha de tot i, a vegades, és bo que el que no ha de durar acabi quan abans millor perquè així pugui arribar l'autèntic estel durador :-))
ResponEliminaConec molta gent amb amors "per sempre" (i no vull dir "per costum", "per avorriment"... que, desgraciadament, també n'hi ha)... per exemple, els meus pares, una història d'amor per fer-ne un llibre... que es duien 17 anys i es van estimar sempre, sempre... i quan es van casar, la meva mare en tenia 23 i el meu pare 40... i ella li va dir "m'has de prometre que si has estat 40 anys sense mi, n'hauràs d'estar, com a mínim, 40 amb mi"... i ho va complir, perquè n'hi va estar 48 :-)
I jo mateixa tinc intenció de superar rècords... entre 8 anys de "novius" i 21 de casats ja porto 29 anys amb el mateix "parellu" i encara ens diem coses boniques :-))
I tant que hi has de creure en l'amor per sempre!! ;-))
No hi ha res que sigui per a sempre...sempre abarca un temps que no vivim sencer perquè no podem viure per sempre...ara be hi ha amistats que duren tota la vida i de vegades també amors...però ja veuràs passat un temps això serà record i el cor altra vegada bategarà al compàs d'un altre ...si si que es pot encendre un estel potser no el mateix que s'ha apagat però poden tornar a brillar en el cel infinitud de llumetes....ja ho veuràs...dintre de poc temps....ànims i endavant!
ResponEliminaRes es per sempre, tot i que en termes relatius a una vida humana si que pot arribar a ser per sempre
ResponEliminaHi ha aquella frase tan coneguda de Tagore, que jo tenia en una postal d'adolescent: Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Encara que sigui inevitable plorar per haver perdut el sol, coincideixo amb molts comentaris: hi ha més estrelles allà fora!
ResponEliminaSempre, sempre... qui sap, però mentre estimes és per sempre.
Una abraçada molt forta.
Parlant d'estrelles i de llums em ve al cap aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=n6SegnbRgXo.
ResponEliminaSenzillament, ànims i endavant,
Laura
Hola a tots! Aquest cop havia començat a respondre'us un per un (en un meravellós word que utilitzo per respondre comentaris). El primer dia del post ja n'havia respost la meitat dels que hi ha ara, però ahir me'ls vaig tornar a mirar i vaig pensar que no, que no podia penjar tot allò. Potser perquè em posava massa tràgica, no ho sé. El cas és que un cop més, prefereixo donar una resposta general (tot i que extensa) i deixar-ho aquí.
ResponEliminaAbans que res, agrair-vos molt i molt a tots el vostre suport. Les vostres paraules i abraçades virtuals m'han fet molta companyia aquests dos dies. Però de debò que no ho dic per dir. Sóc a París, sóc lluny dels meus, i el 90% del suport que rebo és a través de la xarxa. També incloc el vostre.
L'altra cosa que vull comentar és la petita discrepància que s'ha creat entorn als estels apagats. Es poden tornar a encendre o no? He seguit amb interès les diferents opinions. Potser perquè quan ho vaig escriure, volia sentir de totes, totes que sí, que un estel es pot tornar a encentre -i fins i tot amb més intensitat, com ha dit algú-, però perquè en realitat sé que el que més em convé és deixar de pensar en el meu estel apagat i començar a mirar al meu voltant.
L'altra punt era si hi ha coses per sempre, o no. Això és també molt personal, i cadascú ho veurà com vulgui. Però mantinc que en el cas de les relacions, si no fem l'esforç de creure que és per sempre, poc sentit té tot.
I bé, poc més. Que espero que els propers posts siguin més alegres. I que aniré fent, no patiu. Toca ser forta, o fer-se la forta, o el que sigui que pugui fer. Així que ens anirem veient per aquí, eh!
Petons, abraçades i brownie per a tots!!!
Yáiza
PD: Assumpta, gràcies per compartir amb mi (amb nosaltres) la història dels teus pares. Com si coneixent la teva no fos suficient per creure en estimar. Ara en tenim dues de mostra. Gràcies de debò, em vas fer somriure com una bleda assolellada!
Més que un comentari, et deixo una citació. Encapçala un dels capítols d'Aloma: Maleït aquell qui, en els primers moments d’unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna” (Benjamí Constant, Adolf)
ResponEliminaUna abraçada.