Darjeeling i paracetamol

—Ja hi has dissolt els 100g de paracetamol?

—Sí, els he tirat quan ha deixat de bullir. Va, afanyat, que el te ja s'ha infusionat, i si et distreus massa estona més estarà fred abans que ens hi posem.

—D'acord, d'acord, ja vinc. No miris, que em poso el banyador. Estan bé, oi, aquests banys termals de te?

—I tant, i podent-hi afegir una mica de paracetamol, és el millor remei per al mal de cap. Avui em feia una falta... 

Un bany de te, aquest no sé si duia paracetamol o no.

—Així, va, explica'm allò del pou. 

—El pou... Segur que vols parlar-ne?

—Sí. Ho vull saber tot. 

—No es pot saber pas tot, del pou. Ningú no en sap gran cosa, de fet. En tot cas, és millor que no t'hi apropis. No el busquis, d'acord?

—Que no el busqui? Home, però si ja sé on és. El vaig veure l'altre dia, ja t'ho he dit. 

—No, el pou no és enlloc i és a tot arreu. És a un lloc avui i per a tu, i a un altre demà per una altra persona. De vegades apareix si el busques, de vegades com més el busquis menys el trobes. De totes maneres, fes-me cas i oblida-te'n, del pou. El pou... és terrible,... ha de ser terrible.

—Però llavors, com pot ser que la gent hi caigui? O és que s'hi tiren? No ho entenc, és tan fàcil com no apropar-s'hi, no? 

—No és tan senzill... diuen les llegendes... Però escolta, només són llegendes, eh. No facis massa cas. Doncs diuen les llegendes que ningú cau o es tira al pou. Simplement, un dia el veuen, i l'endemà, sense més, potser s'hi troben dins. O potser no. I un cop ets a dins, ja no pots pujar. 

—Vols dir que et trobes de cop i volta al fons del pou?

—Al fons? No, clar. Tampoc sabem si té fons. Simplement ets dins. Primer, molt a prop de la sortida. Però com ja t'he dit, no es pot pujar. Com que no pots pujar, i necessites moure't, cada dia que passa ets una mica més abaix. 

—I llavors què passa? 

—...

—Arribes al fons algun dia? Algú et treu d'allà? O no tornes mai més?

—Què passa allà dins, no ho sabem. Però sí, sí, clar que tornes. Hi ha molta gent que ha tornat del pou, per això en sabem algunes coses. Tornen quasi tots.

—Quasi tots?

—Sí, diguem-ne, una gran majoria. Alguns no tornen. Però a aquests no els sol trobar a faltar ningú.

—Ah..! Bé. Però si es pot tornar, llavors no és tan greu! Ells deuen saber tot el que han viscut allà dins, no?

—Suposo, però no en solen parlar. De fet, he dit que tornen, però no... no són exactament els mateixos. El pou els ha canviat.

—En què són diferents, doncs?

—No t'ho sabria dir... És una impressió general. Potser és la mirada, el que els ha canviat. Els ulls es tornen més foscos, més profunds. Com els pous. Potser hi ha alguna cosa més, però no és fàcil d'explicar.

—...

—En tot cas, oblida't del pou que vas veure, d'acord?

—D'acord.

PD: Els comentaris del post anterior seran respostos puntualment abans del proper post. Disculpeu el retard!