Estels fugaços

Per les nostres vides de vegades s’hi creuen un tipus de persones especials. Especials perquè no vénen per quedar-se, però tot i així marquen la diferència. Són persones que, com estels fugaços, es deixen veure uns segons, i després es fonen en la foscor de la nit. Però en tenen prou amb aquests breus instants per fer meravelles: ens omplen d’il·lusió, ens canvien les perspectives de la vida o ens fan créixer una mica més.

No tenia gaire clar que aquest tipus de persones existissin, però les últimes setmanes m’han demostrat que sí. I que també n’hi ha per a mi. Tinc la sort d’haver conegut dues persones excepcionals, i que malgrat ser molt diferents entre elles, totes dues m’han aportat coses molt valuoses.

La primera d’aquestes persones és un home que ha demostrat que l’edat no és el que distancia les persones. Amb gairebé quaranta anys més que jo, ha resultat ser una de les persones amb qui més m'assemblo pel que fa personalitat i caràcter. Compartim alguns interessos, però sobretot maneres de fer, i d’entendre la vida. De seguida vam copsar aquesta proximitat. Tant, que al principi la confiança que em tenia em feia sentir una mica incòmoda. Clar que això ho han solucionat les setmanes que hem passat plegats, en les que s’ha anat fent més i més palesa aquesta semblança. Amb tot, no és això el que vull destacar d’ell, sinó tot el que l’ha convertit en una persona admirable als meus ulls. La seva sinceritat, les seves bones maneres, la seva empatia, i la seva professionalitat. La seva capacitat de mirar la persona que té al davant i entendre-la. De saber oferir la seva ajuda sense imposar-la. Algú prou obert com per xerrar de si mateix ja sigui per gust o per necessitat, i prou savi per saber escoltar quan és l’altre qui necessita parlar. Sens dubte és una persona que ha marcat la diferència: tant per tot el que ens ha ensenyat –que no ha estat precisament el que entrava al pla d'estudis, però ha resultat molt més enriquidor–, com per la relació que hem travat. Encara coincidirem un parell de dies més, potser, però els nostres camins ja s’han començat a separar, suposo que per sempre.

La segona persona que vull anomenar, ha passat per la meva vida de forma encara més fugaç. Però ha tingut temps d’ensenyar-me com n’és de senzill il·lusionar-se, i que em resulta terriblement difícil ser realista, i tot això m’ha refermat en la meva manera d’entendre la vida: només vivim una vegada, i cal treure tot el suc a allò que la vida ens ofereix, encara que sembli que tot està en contra nostra. Com deia, el seu pas per aquí ha estat ràpid. Tant, que s’ha fet massa curt, i l'hagués volgut retenir, tot i ser fugaç per definició. Tant, que sento que amb prou feines he tingut temps per intuir com n’és d’excepcional aquesta persona.

No sé si tot plegat és recíproc. No sé si per ells dos jo he marcat cap diferència. Possiblement jo sigui una més, i ells tinguin els seus propis estels fugaços, molt diferents a mi, però això no és greu, ni trist, ni preocupant. Això és com és, i l’important és que crec que tots dos saben prou bé que, per mi, són dos estels.