Les amistats asimètriques

Habitualment, sentiments com l’amistat, l’estimació o l’afecte, són cosa de dos. Són recíprocs i un dóna tant com rep. Espera de l’altre la mateixa dosi d’estima i les mateixes atencions. L’equilibri entre el que es dóna i el que es rep mai no és perfecte del tot, però quasi. I quan les coses no són així, sovint ens sentim amb dret de criticar aquella relació, acusant a l’un d’aprofitar-se de l’altre.

Però jo crec que no sempre és així. Els que em coneixeu potser entendreu això com la meva auto-defensa, però no és defensar-me de res, ni de ningú, el que pretenc ara, sinó explicar –com sempre- la meva manera d'entendre les coses.

A mi em sembla que les relacions no tenen perquè ser simètriques, sempre i quan les dues parts hi estiguin conformes. Hi ha cops en què deixa de ser utòpic allò de “donar sense esperar res a canvi” i estàs content de prendre el paper d’acompanyant, de conseller, o simplement de parell d’orelles. I possiblement l’altra persona no faci el mateix per a tu, però és que no cal.

Crec que he viscut aquestes relacions asimètriques des dels dos extrems. M’he sentit escoltada i acompanyada per bons amics, més grans i amb més experiència que jo, sense tenir la capacitat de ser el per ells els consellers que eren ells per a mi. I ara no em sap gens de greu poder ser jo qui acompanya. Tot al contrari: omple.

Democràcies i hipocresia

Els meus coneixements d'Història del Món Contemporani, de política, i de relacions internacionals són més aviat escassos, per no dir nuls, així que no, realment no m'hi hauria de posar. Per això mai tracto temes polítics en el meu bloc, no em mullo, i em guardo les meves dubtoses i potser mal fonamentades opinions per a mi, o per les sobretaules al claustre de la Facultat. Potser aquest cop també hauria de callar, vés si expressant el que penso faig el ridícul i poso de manifest la meva ignorància pel que fa aquest tema. 

Així que perdoneu, doncs, la meva gosadia, però quan aquest matí he sentit a la ràdio que Hilary Clinton, en boca dels Estats Units demanava a Israel que respectés al voluntat del seu poble, m'he recordat perfectament de la manera com Espanya, Anglaterra i el mateix gegant Americà -països altament desenvolupats i, sobretot, molt democràtics- respectaven la voluntat del seu poble (i de la població mundial) l'any 2003, quan aquest demanava a crits el "No a la guerra". De la mateixa manera -i sóc conscient que ara perdo una mica el fil, però em centro en casa nostra- suposo que Espanya respectarà la voluntat del poble català quan aquest demani la independència o -per no posar-nos extremistes- simplement el compliment de l'Estatut. De ben segur que es podrien anomenar altres casos de sordesa temporal dels governs envers la veu del poble i, si us ve de gust, els podeu explicar aquí sota. Aquests són, senzillament, els primers que m'han vingut al cap a mi.

Deu ser que tots tenim el nostre puntet d'hipocresia traient el cap de tant en tant, però és que la d'aquests governs nostres ja comença a fer una mica de pudor. 

Aurora boreal a la catalana?

Fa força mesos vaig estar escrivint sobre l'aurora boreal, i crec que vaig fer palesa la meva passió per aquest fenomen meteorològic tan impressionant. Suposo que us podeu imaginar el que m'ha suposat escoltar avui a TV3 que a causa d'una tempesta solar que va tenir lloc ahir, demà a la tarda nit tindrem un 10-20% de possibilitats d'entreveure l'aurora boreal des dels punts de Catalunya que estiguin menys ennuvolats i que tinguin una nit més fosca (és a dir, 0% des de Barcelona capital!). Per mi, agafaria el cotxe i me n'aniria a buscar el lloc perfecte. Un 10-20% és molt! Algú s'apunta? 

(mireu el vídeo!)

Blocs plens de mentides, o de mitges veritats

Tenir un bloc i mentir són coses molt semblats. Començant així, m'estic buscant moltes crítiques, així que anem per pams i aclarim de què parlo. Primer, parlo per mi. No sé què passa pel cap dels altres blocaires que més o menys conec. I segon, no vull dir mentir, potser vull dir explicar mitges veritats. O el que és el mateix, explicar només allò que et fa sentir orgullosa, allò que t'agrada, allò que potser, tot i no ser precisament bo i maco, vols compartir amb el món, perquè necessites que aquell o aquella altra ho sàpiguen. Què hi ha d'aquella part d'una mateixa que ens avergonyeix? Us penseu que no acaba mai escrita en una pàgina de l'editor de textos? Mentida! Mentida, mentida, mentida. Pràcticament tot el que és important, acaba escrit, en un lloc o altre. Almenys, dins la meva vida. Escrits que posen en evidència els punts més febles, escrits que ens fan perdre tota dignitat, escrits que confessen que realment no sempre estem bé. I què apareix aquí? El que vull, el que jo curosament trio, i selecciono. El bloc és un petit aparador de la meva vida, i els aparadors existeixen per a fer goig i ser bonics. No hi posaríem segons què, oi que no? 

Acaronant París

Hi ha dies en què ni per un moment penso que el curs vinent seré a París. Suposo que aquesta mena de dies anirà desapareixent a mida que es vagi apropant el moment de marxar. Cada dia hi sóc una mica més a prop, i coses com les que han passat avui fan més i més viva la idea de París. La jeune fille française amb qui he fet un cafè a mig matí, ha aconseguit posar llum a alguns dels meus dubtes, m'ha fet entendre part de la realitat d'un estudiant de Medicina a l'Univesité Paris VI, i m'ha explicat un munt de coses que em feia falta saber. Quan hem donat per acabat el nostre cafè, i ens hem acomiadat dient que la propera vegada que ens trobéssim seria en terres franceses, he baixat fins a l'Alibri. Caldrà donar una empenta a l'idioma. Així que he tornat cap a casa amb la Grammaire progressive du Français, i de passada, la cobejada "city notebook" de París que fa la Moleskine (es faran d'or gràcies a mi, ho sé, però era irresistible). 

7 de desembre, 1941

No l'havia vist mai abans. M'havia negat a veure-la perquè sóc poc de pel·lícules, i si són de guerra encara em fan menys gràcia. Però avui m'ha agafat desprevinguda, i quan me mare m'ha convidat a quedar-me a veure-la, no he fet esforços per resistir-m'hi.

M'ha deixat embadalida, xocada. És una història detallista i treballada, embolcallada a la perfecció en el corresponent context històric[1]. El fil que porten els personatges, i el fil històric s'entrellacen sense problemes, i cap dels dos treu protagonisme a l'altre, perquè cap dels dos té sentit sense l'altre. Per a mi, no és una pel·lícula d'amor. Tampoc no és una pel·lícula de guerra. Ni tan sols és una pel·lícula d'amor i guerra. Pearl Harbor és, abans de res, la història d'una amistat que supera tot entrebanc. I ens ensenya que l'amor és essencialment imperfecte, però no per això, menys legítim.[2]

Us deixo amb un recull de fotografies acompanyat de la banda sonora, per a què feu memòria, o per a què aneu fent boca, si no l'heu vista:

"I fear all we have done is to awaken a sleeping giant."

___________________


1. Evidentment, a ulls d'una gens entesa en Història, espero correccions per par del meu assessor històric personal (tingueu en compte que parteixo del punt de tenir dubtes sobre quins països composaven cada bàndol a la IIGM)


2. Entenent per imperfecte que no es tracta del típic amor "Disney" (inexistent a la vida real, per cert, però d'això en parlem en un altre moment). 

Villa Soledad

Al número 15 del Passatge del Dos de Maig, a quatre passes de l’Hospital de Sant Pau, hi ha una casa, petita i rònega, que s’anomena Villa Soledad. El primer cop que la vaig veure, em va venir al cap l’argument sencer d’una possible novel·la, mig històrica, mig psicològica, que evidentment mai no escriuré. Villa Soledad és una esquifida construcció d’una sola planta, abandonada, amb porta i porticons mig trencats i aspecte trist, que no pertany als nostres dies, ans al contrari, hom diria que va quedar ancorada al passat fa més de cinquanta anys. Les lletres del seu nom, de ceràmica, estan col·locades just a sobre la porta, com sentenciant el destí d’aquell qui gosi creuar-ne el portal. Malgrat que desentona d’allò més entre els altres edificis del passatge, com la part de darrera d’un supermercat o les consultes externes d’un centre mèdic, aconsegueix, vés a saber com, passar desapercebuda. I ho dic amb coneixement de causa, perquè no va ser fins moltes setmanes després de passar-hi per davant a diari, que em vaig adonar que existia. Aquells dies, el petit pati estava decorat amb quatre garlandes velles i descolorides, que encara li donaven un aire més melancòlic, com si els seus habitants l’haguessin abandonat a corre-cuita després de sonar l’última cançó d’una revetlla. Encara ara, els dies que m’hi fixo, que no són pas tots, em transmet aquesta mena de nostàlgia, i em transporta als dies en què aquesta caseta devia ser una més del carrer, quan la pintura de la seva façana encara era tota blanca, i els testos estaven sempre florits. Qui hi devia viure? Perquè li van posar aquest nom, tant de novel·la? Quines històries amaga?

Havia pensat fer-li una foto algun dia per acompanyar aquesta entrada, però ben mirat, en teniu totes les referències. Si mai no teniu res millor a fer, us convido a visitar-la. Potser algun de vosaltres hi troba la inspiració per escriure la possible història d’aquesta casa i ens fa creure que és real.