Tenir un bloc i mentir són coses molt semblats. Començant així, m'estic buscant moltes crítiques, així que anem per pams i aclarim de què parlo. Primer, parlo per mi. No sé què passa pel cap dels altres blocaires que més o menys conec. I segon, no vull dir mentir, potser vull dir explicar mitges veritats. O el que és el mateix, explicar només allò que et fa sentir orgullosa, allò que t'agrada, allò que potser, tot i no ser precisament bo i maco, vols compartir amb el món, perquè necessites que aquell o aquella altra ho sàpiguen. Què hi ha d'aquella part d'una mateixa que ens avergonyeix? Us penseu que no acaba mai escrita en una pàgina de l'editor de textos? Mentida! Mentida, mentida, mentida. Pràcticament tot el que és important, acaba escrit, en un lloc o altre. Almenys, dins la meva vida. Escrits que posen en evidència els punts més febles, escrits que ens fan perdre tota dignitat, escrits que confessen que realment no sempre estem bé. I què apareix aquí? El que vull, el que jo curosament trio, i selecciono. El bloc és un petit aparador de la meva vida, i els aparadors existeixen per a fer goig i ser bonics. No hi posaríem segons què, oi que no?
hi posem el que realment ens bé de gust ensenyar de la nostra vida, es com vestir-se, cadascú decideix fins on ensenya. només tu decideixes la llargada de la minifaldilla....;)
ResponEliminabona setmana
M'ha encantat, això de la minifaldilla!! A mi les faldilles m'agraden, però que arribin fins una mica per sobre del genoll ja em va bé. Qui vol veure més... s'ho ha de guanyar! Com també s'ho ha de guanyar qui vol saber més de mi. Llegir un bloc des de la intimitat és massa fàcil.
ResponEliminaNo sé qui són aquests que dius que et critiquen, ni tampoc què els pot no haver agradat del teu blog...
ResponEliminaEls blogs, com les persones, s'accepten tal com són. I si no els agraden, o no els cauen bé, doncs que no els llegeixin, tu.
Et defenso fermament. Cadascú és lliure d'escriure el que li dóni la gana al seu blog, que vulguis que no, és una mena de casa nostra. :D
I tant que sí! Com es nota que fa poc que llegeixes el meu blog, allà hi he explicat de tot, coses bones, moltes tristeses, i coses dolentes de mi. El que passa és que la gent no s'ho acaba de creure i et diuen que no serà per tant, però sí que ho és, i tant. Però jo també sóc un cas una mica especial, que el blog és teràpia per mi. I no, no hi explico mentides, com a molt, deixo d'explicar el que no vull que se sàpiga. Perquè això està clar, una cosa és abocar el que necessites, una altra faltar a la teva pròpia intimitat. Cadascú decideix fins on explica. Una mica com et deia en Garbí de la minifaldilla.
ResponEliminaSobre això de mostrar la millor cara en els blogs també n'hem parlat al meu blog mateix, fa un temps. És cert que solem explicar, com tu dius, coses bones, o almenys no posem mai la nostra cara dolenta (jo sí que ho faig, insisteixo). Amb això sí que s'ha de conviure en els blogs i evitar idealitzacions, cosa que és molt fàcil que passi, perquè no tot és el que sembla ni tothom és tan bo com donen a entendre. Si tens en compte això, doncs no hi ha cap problema.
Ah, finalment, dir que també hi ha gent que basa el seu blog en la mentida i en explicar sopars de duro. Generalment no sabem qui son, i ens la poden estar col·lant. Jo no ho entenc, però sé que n'hi ha, encara que siguin minoria. Així que un ull sempre obert.
Yas! No parlava de res en concret quan deia que "m'estic buscant moltes crítiques", era una manera de parlar, per dir que no era gaire educada l'afirmació que acabava de fer. I sí, sí, jo al bloc, clarament, hi dic el que em ve de gust.
ResponEliminaI XeXu, crec fermament el que dius, i estic segura que ho aniré veient a mida que et vagi llegint, però diria que tu jugues amb un cert avantatge que és l'anonimat... m'equivoco?
Generalment sempre llegeixo les respostes de qui sé qui les dóna, però és probable que no les vegi fins que hi hagi un altre post per llegir, que és quan torno al blog.
ResponEliminaNo et pensis. No sé si el nom que fas servir aquí és el teu real, però el que faig servir jo és molt real. No és el que els meus pares em van posar, però sí el que molta gent que em coneix fa servir. Al principi de tot també vaig cometre l'error de dir-ho a molta gent, és un típic error de blogaire novell. No pensava que em llegiria ningú, així que ho vaig comentar a coneguts. Però de sobte vaig començar a rebre visites d'altres blogaires i em vaig espantar una mica, no sabia qui em llegia, i desitjava no haver-ho dit a ningú del meu entorn, perquè el fet de que alguns em llegissin no condicionés mai el que escrivia. Al final t'hi acostumes, i total, ja no s'hi pot fer res. Jo mai he canviat de blog, i no crec que ho faci. Assumeixo els errors del passat, i ara em sento molt còmode al meu blog. El que sí que vaig deixar de fer és dir-ho a les noves coneixences, d'un temps ençà no ho dic fins que no tinc molta confiança amb aquella persona. I potser ni així.
Em fas sentir com un dinosaure de la catos.
Crec que no es tracta de mentir o no mentir, simplement escriure un blog és un altra manera de fer literatura i tots sabem que la literatura està farcida de mitges veritats i molta fantasia...
ResponEliminaper cert, en el post anterior has posat que el curs vinent estaràs a París! m'he vist un poc reflexada perquè jo ho vaig estar el curs passat!
et seguiré!
una abraçada!