On són els límits?

Quan coneixem gent nova, normalment les circumstàncies de la trobada, o els amics en comú, marquen quina mena de relació hi haurà entre nosaltres i els nouvinguts. Almenys en un principi, després tot pot acabar canviant radicalment, és clar. Hi ha casos prototípics, per a què m'entengueu:

Entres a la universitat i coneixes un munt de gent nova. Al final del primer curs saps perfectament que la gran majoria quedaran per sempre a l’esglaó de coneguts o ‘ex-companys de classe’, però també saps que aquell grupet d’entre cinc i deu persones seran bons amics durant molts i molts anys, potser per sempre. Això és l’esperable quan coneixes de la gent de la teva facultat, encara que costi un any saber qui serà qui.

Quan la teva millor amiga troba parella, i te’l presenta, amb poques paraules saps si et cau bé o no. I si et cau bé, passa automàticament a ser bon amic teu. L’aniràs veient amb freqüència, i potser fins i tot fareu broma parlant d’ella. Algun dia acabaràs sent el seu testimoni de bodes, qui sap.

Si t’apuntes a un curset d’idiomes o de macramé, potser hi coneixes gent molt maca, però en general són persones condemnades a desaparèixer de la teva vida tan bon punt acabi el curs. És estrany que hi hagi algú amb qui acabis mantenint amistat a llarg termini, tot i que pot passar.

En el cas que algú de la colla, porti un amic de fora a fer unes birretes amb vosaltres, saps que el fet d’acabar sent o no amic de l’amic, dependrà de la freqüència amb que ‘el nou’ s’apunti a sortir amb la teva colla.

El que costa més de pronosticar, al meu parer, és qui acabarà creuant la barrera de l’amistat convencional -el que jo prefereixo anomenar ‘company’- i arribarà a allò que jo en dic ‘amic’. Vull dir amic, amic, o amiga, amiga. Dels de debò. D’aquells que els pots comptar amb els dits d’uns mà.

Hi ha un últim tipus de coneixença que, distingint-se de les altres, no permet intuir per on anirà la cosa. Són aquelles persones que apareixen a la teva vida com un bolet, que no els veus a venir i de sobte són allà, han arribat sols, en una situació que pot ser considerada neutral. El seu destí dins la teva vida té potser el ventall més ampli de possibilitats, no hi ha límit superior, ni límit inferior: poden desaparèixer tan ràpidament com han arribat, i quedar abandonats en l’oblit en qüestió de pocs mesos, però també poden acabar sent un d’aquells que creua la barrera de l’amistat i s’instal·la en la teva vida per sempre. Amb tots els matisos possibles entre un extrem i l’altre. Aquesta impossibilitat de previsió, aquest interrogant, fàcilment em porta de cap, a mi que m’agrada saber-ho tot, o creure que ho sé. Però també dóna cert interès a la jugada. Quan arriba gent d’aquesta manera a la meva vida, m'agrada pensar que només pot ser bo: res a perdre i tot per guanyar.

Si algú vol explicar alguna altra trobada prototípica... que no s’ho pensi dues vegades! Segur qui n'heu viscut moltes de diferents, i riurem llegint-ho!

Vint-i-quatre hores estranyes

Si blogger no ens hagués fet la punyeta a tots plegats, aquesta entrada, tal i com la llegiu ara, hauría estat publicada ahir al vespre...

No tinc per costum explicar la meva vida -així textualment parlant- al bloc. Però les últimes -aproximadament- vint-i-quatre hores he viscut un parell de coses prou curioses, que sense ser res gaire extraordinari han trencat la meva rutina habitual i que per això tinc ganes de compartir.

Ahir, vora les set de la tarda, agafava un tren cap a Barcelona, després d'haver dormit una migdiada més llarga del que podria titllar-se de normal, per anar cap a l'Hospital. Gràcies (o no) a una meravellosa optativa d'Urgències, aquest semestre haig de fer dues guàrdies en aquest servei, a mode de pràctiques de l'assignatura en qüestió. Com que tenia curiositat i, perquè amagar-ho, sóc una mica motivada (en el mal sentit de la paraula), vaig decidir fer la primera de les guàrdies en un torn de nit. Així que allà em teniu, a les 8 del vespre, a punt per passar la nit del lloro -confesso que he seguit alguns dels consells per una guàrdia que apareixen aquí- i empalmar l'endemà amb les pràctiques normals a Neurologia.

La veritat és que gràcies (o no, altre cop) al partit del Barça i al fet que l'equip guanyés la lliga, la nit va ser més aviat tranquil·la. No ho puc comparar de primera mà, però pel que m'han comentat, hi ha nits força més estressants i força més horribles. La meva mentalitat masoquista potser hauria preferit tenir més moviment, la veritat, sempre hi ha més ocasió d'aprendre! Però el cas és que vaig estar ben acompanyada, amb una resident que ja coneixia; que em van deixar fer alguna coseta; que vam sopar a quarts de dotze, i que a les quatre em vaig posar a dormir. El telèfon de l'habitació ha sonat un parell de cops (i m'ha espantat molt), però he donat per suposat que no anava per mi i he seguit dormint feliçment. Algun dia explicaré com és la residència del servei d'urgències, el lloc on dormen els metges que estan de guàrdia allà, però ara no ve al cas.

A les vuit i poc del matí, m'he llevat i he procurat amagar les ulleres i aparentar haver dormit vuit saludables hores, sense gaire èxit (el maquillatge, a les meves mans, no fa miracles). Així me n'he anat cap a l'altre Hospital, que avui hi havia sessió. He vist uns quants pacients a consultes externes, algun d'interessant, i després d'esmorzar he demanat permís per marxar cap a casa.

A casa he mal dormit dues o tres hores més, m'he llevat per dinar a quarts de quatre, i he agafat el cotxe, aquest cop el meu destí era la Facultat de Química, allà a la Diagonal. A l'Aula Magna Enric Casasses (químic, poeta i defensor de la llengua), que curiosament està decorada amb una taula periòdica on ressalten l'Urani i el Bor (UB), m'hi he trobat, casualment, un company de la carrera, i ha sigut agradable no haver d'estar allà sola. El cas és que avui feien un acte d'entrega de premis del Masterquímica (una cosa seva que no he entès gaire) i dels concursos literaris Arrelats i Envers. Jo era finalista de l'Arrelats, de narrativa breu, i allà estava, amb poques expectatives i ganes d'estar a casa dormint la mona.

L'acte ha estat prou interessant. Han sortit estudiants d'intercanvi a llegir poemes en les seves llengües d'origen -rus, polonès, italià, francès, portuguès, japonès, castellà- i les més incomprensibles les han traduït al català. Feia goig veure aquells nois de tots els racons del món parlant en un català més que correcte per presentar les poesies. I també ha fet goig escoltar un recital de poesia en llengües tan variades. Pràcticament al final de tot l'acte, han anunciat els guanyadors dels premis literaris i, sorpresa, m'ha tocat a mi. Queda clar que les coses vénen quan menys les esperes.

Vora les set de la tarda, sortíem de la facultat de Química -que és més maca que no ens pensàvem- compartint una interessant conversa sobre Medicina i literatura, i poc després he enfilat la B-23, de tornada a casa, amb un diploma i un recull de poesia de l'Enric Casasses -fill- al seient de darrere.

Joves per sempre

Anem de cara l'estiu i els dies s'allarguen. Quan surto de casa ja és clar, i no fa més fred que el que t'obliga a portar una jaqueta no massa gruixuda. És dilluns i no són ni dos quarts de vuit del matí. Sec al cotxe, obro la porta amb el comandament, i faig girar la clau del contacte. De seguida comença a sonar la ràdio i reconec les veus que m'acompanyen cada matí fins a l'estació. No paro gaire atenció fins que, mentre trec el cotxe de casa, sento que anomenen la pel·lícula Herois i sonen les primeres notes d'una cançó. No cal res més: se m'encongeix el cor, m'emociono una mica, i somric com una bleda. 

Recordo la pel·lícula, i penso també en el significat de la cançó. Ser jove per sempre, viure per sempre. Penso en la joventut que ara tinc, i que no durarà eternament, i en les meves ganes de fer-me gran, però no massa. Cada dia veig de prop la vellesa i la malaltia, i sovint penso que no vull que m'arribin. No em vull veure amb el cos matxucat i les capacitats mentals minvades. De vegades penso que a mi em tocarà morir-me abans que els anys em puguin jugar males passades. No sé si aquesta opció em consola o em preocupa, però tan és, perquè tampoc és quelcom que es pugui escollir. 

El cas és que la cançó em fa sentir-me viva, m'il·lusiona, i m'anima a gaudir de tot el que tinc, que no és poc, i a ser feliç, que em sobren els motius per ser-ho. 

Tan de bo a vosaltres us transmeti el mateix. I si teniu alguna altra cançó que us faci sentir així... us animo a què la compartiu amb mi! 

Treure algú d'una jungla

Avui em ve de gust ensenyar-vos això. És un fragment de la transcripció de la conferència que va fer el Dr. Tom de Meester (cirurgià esofago-gàstric), en un congrés de cirurgia. Us deixo l'adreça del bloc on ho vaig llegir, Tribulaciones de un cirujano, que a part d'aquesta entrada, té altres coses molt interessants, per exemple, consells per escollir l'especialitat mèdica que més s'ajusti a cadascú. Jo us faig una petita síntesi de la conferència (que sinó us farà pal i no us ho llegireu, que ja ens coneixem), però si a algú li interessa el tema... li recomano que s'ho llegeixi sencer d'aquí, que està molt bé!

Aquí va fragment seleccionat de la història!

Imagínate en una jungla; una densa y oscura jungla. Estas en unas vacaciones de esas que haces una vez en la vida; pagas por el vuelo, vuelas a través del océano, alquilas una pistola, te unes a un grupo y te aventuras donde nuca te has aventurado antes; en el espeso y extraño mundo de la jungla.

Ahora imagínate en la jungla, perdido y solo; te has parado un momento para atarte el cordón del zapato y cuando miras hacia arriba los que estaban contigo se han desvanecido. Miras a la izquierda, miras a la derecha, miras hacia delante incluso vuelves sobre tus pasos y llegas a la conclusión de que estas solo y te das cuenta de que tienes un problema, tú no estás hecho para este lugar. El cielo no se puede ver por el inmenso follaje, el camino está cubierto por las ramas caídas; tú no estás hecho para la jungla y no estás equipado para estar ahí. No tienes cuchillo, no tienes cerillas, estás atrapado y no sabes cómo salir.

Entonces, ¿cómo te sentirías? ¿Cómo te sentirías en esa situación? ¿Qué tipo de emociones vendrían a tu cabeza? ¿Con que pensamientos te pelearías? ¿Miedo? Por supuesto que sí, tendrías miedo. ¿Nerviosismo? ¿Rabia contra los que te han abandonado? Lo entendería. ¿Desesperanza? ¿Ni idea de a donde ir? ¿Ni idea de qué hacer? Pensando: nunca saldré de este lugar; sin dirección ni solución, ni esperanza. Entonces: ¿Qué necesitaras para restablecer tu esperanza?

Necesitas una cosa: necesitas una persona, no una persona cualquiera, necesitas una persona con tres habilidades especiales:

Primero necesitas una persona que te de una visión y una dirección, alguien que te eleve el espíritu, alguien que te mire a la cara y te diga: ‘Este no es el final, no te rindas, hay forma de salir de la jungla, yo te guiaré.’ Alguien que te de las dos cosas; una visión y una dirección. Si la persona no tiene visión es sólo compañía y si tiene visión sin dirección alguna, es sólo un soñador. Tú necesitas alguien que tengas ambas, visión y dirección. Y así puedes recuperar tu esperanza, ahora tienes a una persona, y esa persona te da una dirección, y esa dirección te da esperanza.

La segunda habilidad que tiene que tener esta persona para ayudarte es que pueda sacarte de la jungla, alguien que conozca la jungla, que tenga sabiduría y experiencia para sacarte de ahí, alguien que sea capaza de abrirse camino a través del espesor de la jungla, alguien que sepa los peligros de la jungla, alguien que esté debidamente entrenado y equipado para hacer el trabajo.

Por último necesitas una persona que este comprometida a ir en tu ayuda, alguien que acepte la misión porque cree que tú eres valioso, alguien que se quede contigo y no te abandone a través del proceso de guiarte hasta la salida, alguien que se concentre en ti y vea con seguridad la tarea completada. Necesitas a alguien que te anime y te guie, que tenga sabiduría y experiencia y conozca la jungla que se comprometa contigo porque eres valioso.

Y así ocurre con enfermedades y cirujanos, para la mayoría de la gente una enfermedad seria es una jungla; sintiendo como la enfermedad amenaza tu salud, es la jungla más espesa y oscura en la que los humanos pueden adentrarse; son pacientes perdidos, perdidos en la jungla de la enfermedad sin esperanza. Necesitan ser rescatados, esto es lo que es un cirujano, una persona que rescata gente del profundo y oscuro peligro de la jungla. Y no es una persona cualquiera, es una persona especial con tres habilidades. Un cirujano es un hombre o una mujer que tiene una visión para animar, dirigir y compartir con los pacientes.

Al maig, cada dia un raig!

Aquesta bonica dita m'ha passat pel cap aquest migdia, quan sortint de l'hospital he caminat fins la Facultat sota un sol radiant i un cel ben blau. En mala hora ho he pensat. 

Més tard, he decidit sortir amb temps per anar de la Facultat cap a l'Ateneu de Barcelona. Fa dies que tinc ganes d'arribar-hi amb temps per fer una volta, seure a prendre la fresca al jardí o respirar el silenci de la biblioteca. Quan he sortit al carrer el cel ja estava força tapat, amb núvols grisos d'aparença amenaçadora, però no he parat atenció als senyals que m'enviava la mare naturalesa. Com altres dies, m'he anat distraient pel camí. Fet i fet, no tenia pressa, així que després d'haver tafanejat un parell de botigues, he entrat dins d'una gran papereria, que coneixia de vista però a la que mai havia entrat. M'he estat una bona estona entre carpetes, llibretes, i estris d'escriptura de tota mena. El material de papereria sempre m'ha fascinat, i crec que és dels primers cops que aconsegueixo badar sense comprar res en acabat. Just abans de sortir, he admirat les plomes estilogràfiques -caríssimes- que tenien tancades dins d'una vitrina. He pensat que un dia en tindré una, que utilitzaré poc, només per fer prescripcions i algunes notes, i que lluiré a la butxaca de la bata. 

He sortit al carrer just en el moment en que ressonava un tro d'aquells que et fan esgarrifar, i m'ha vingut al cap aquella frase que resumia l'única por que tenien gals dels còmics de l'Astèrix i l'Obèlix: el cel ens caurà a sobre! Dit i fet, han començat a caure gotes grosses i contundents, que de moment no mullaven gaire, i jo he pensat que m'hauria d'afanyar si no volia arribar xopa a l'Ateneu. Dos carrers més tard, plovia ja amb insistència, i m'he trobat a Balmes, a punt de creuar la Gran Via. M'he sentit en comunió espiritual -i física- amb els altres transeünts que havien estat sorpresos en mig de Barcelona, amb aquell xàfec i sense paraigües, i que com jo es refugiaven sota la balconada, contemplant el semàfor vermell. Quan s'ha posat verd, ningú no s'ha mogut: plovia exageradament. He mirat el rellotge, tenia un quart abans no comencés la classe, i encara em quedava un bon tros. Així que no m'ho he pensat més, i he creuat la Gran Via a corre cuita. He arribat a l'altra banda com si hagués passat per sota la dutxa. El camí fins la Rambla ha estat d'allò més còmic: petites curses, seguides de moments de repòs en qualsevol portal, sempre ocupat per altres com jo. Moments que aprofitava per eixugar-me les ulleres per guipar-m'hi una mica. Malgrat que he utilitzat el poc enginy que em quedava, passant per dins del Triangle, i aprofitant el pas soterrat que ofereix l'estació de ferrocarrils, no he pogut evitar arribar al carrer Canuda com si hi hagués anat nedant. M'he començat a preocupar pel meu aspecte quan un noi ha exclamat al veure'm passar corrents: ¡joé, mira esa como va!. Quan per fi m'he pogut refugiar a l'Ateneu, he anat de cap al primer labavo que he trobat. La jaqueta i el bolso eren completament molls, el cabell em regalimava, les ulleres esquitxades feien riure, els pantalons estaven molls des del turmell fins a la cuixa, i els peus em feien natació sincronitzada dins les meves sabates, que evidentment i seguint les lleis de Murphy, són noves de fa poc.

M'he eixugat i he eixugat les meves pertinences com he pogut, i he esperat l'ascensor. A l'aula 407 m'hi esperaven tres hores de narrativa. Xopa i tot, s'ho val. 

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Obsessionar-se

Més d'un cop m'he sentit a dir "estàs obsessionada!". No ho nego, sóc una mica obsessiva, si per obsessionar-se entenem centralitzar el 90% dels pensaments en un mateix tema en les estones mortes d'un un període de temps determinat. 

Faig moltes coses, i em costa focalitzar els pensaments en "el que toca". Tanta activitat diferent em té dispersa i no em concentro gaire. Potser és per això que com a mitjà d'escapament vaig entretenint els meus pensaments en coses que em distreuen, però no haver de pensar en tota la feina que tinc. Fujo d'estudi com puc! 

El problema és que potser, amb l'objecte o subjecte de l'obessió, hi penses, planifiques, fas i desfàs dins del teu cap. Després, la realitat pot ser una altra, i esdevenir una frustració, o no. Potser jo penso massa en el meu futur com a metgessa, en si seré o no a París l'any que ve, en aquell que no em fa gaire cas, en com organitzar-me les vacances d'estiu, en si el meu bloc és visitat més o menys, o si val la pena crear un bloc temàtic de medicina, i en d'altres coses. Però crec que les coses que de debò ens importen són les coses a les que dediquem més pensaments.

El cas és que rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que tothom deu tenir les seves obsessions, en major o menor mesura. Hi ha qui només pensa en tenir els apunts al dia, hi ha qui pensa en el Barça, hi ha qui pensa en la veïna del 5è que se li ha picat l'ullet aquest matí, i hi ha qui pensa en el seu melic. Tenim totes les necessitats importants cobertes i ben assegurades, no hem de patir per aconseguir menjar, diners o un lloc per dormir. Així que la nostra ment, busca algun tema en el que poder barrinar. I allà s'hi està una estona. Al cap d'uns dies, possiblement, el tema s'esgoti o n'aparegui un de nou, més estimulant. I au, torna a començar. 

Potser m'equivoco de mig a mig, i l'única obsessiva aquí sóc jo. En tot cas, us agrairé que m'ho comenteu, i si teniu ganes d'explicar alguna de les vostres obsessions,... endavant, sóc tot orelles!