Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.
Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.
M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.
L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.
I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!
Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.
Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...
Això és tot, per avui!
Un gran exemple sobre com concentrar tots els tòpics amorosos en una sola cançó. N'hi ha que encara creuen en el rock català.
ResponEliminaReconec que no els he vist tots, però no em vaig perdre el final. La sèrie està bé i potser aquests matisos de interpretació és el que l'ha feta més real i propera a la gent. Però crec que el veritable èxit de la sèrie es el fet de jugar amb la sensibilitat del espectador amb adolescents amb problemes. Com moltes vegades, potser ens arrepentirem de la segona temporada
ResponEliminaNo he vist mai la sèrie, ni penso veure-la mai, la veritat. Vaig llegir 'El món groc' fa un temps i en un principi em va agradar, però amb el temps he après a agafar-li mania al llibre i al seu escriptor. Ara sempre que veig Albert Espinosa, arrufo el nas. Suposo que l'altre post no el vaig comentar, però m'han agradat les crítiques que en fas en aquesta ocasió, molt assenyades, tot i declarar-te fan de la sèrie. Per cert, a mi no m'agrada ni la cançó, la trobo molt sosa.
ResponEliminaper mi tb hi ha hagut mancances en la interpretació d'alguns dels actors. pot ser normal degut a que són un pèl joves i, alguns, inexperts.
ResponEliminam'han captivat l'àlex (l'àngel), i en roc, per la seva interpretació. crec que el poc que han actuat ho han fet molt bé. a l'últim capítol en roc ho pot demostrar: 12 anys i una penúltima escena molt ben actuada.
i l'àlex em té admirat. penso q arribarà lluny. ha millorat desde herois.
finalment, yáiza, és cert el que van dir a l´'ultim capítol de la malaltia dels pèls blancs a l'esquena, mai n'he sentit a parlar!
l'anònim!
Anònimjo encara escolto rock català. Perquè no?
ResponEliminagarbi24, com tu dius, la segona temporada pot estar igual de bé, o ser la gran pífia. Estarem atents!
XeXu, em passa una mica com a tu, crec. Vaig llegir el Món Groc ara deu fer 3 o 4 anys i em va agradar força. Anteriorment havia vist Planta 4a, com quasi tothom. Recordo que em va agradar, però no podria entrar en detalls. Herois, al meu parer, és una pel·lícula genial, i no vaig poder evitar el meu entusiasme al veure a venir Polseres Vermelles. Però el resultat és aquest, força decebedor. D'altra banda, (quasi em fa vergonya confessar-ho.. jo no l'havia demanat, eh!) per Sant Jordi va caure el "Si tu em dius vine ho deixo tot,... però diguem vine". L'he començat amb poc entusiasme, però per sort, no té gaire misteri, i es deixa llegir, és senzill. Però vaja, estil Espinosa, que ja el començo a tenir una mica massa vist. I hi ha moltes coses criticables en quant a llibre. En conclusió, no puc dir que li tingui mania, mania... però tampoc li tinc l'estima de fa uns anys!
Ah, i a mi la cançó m'agrada, potser perquè em vaig passar mitja setmana santa cantant-la amb les nenes del cau...
Anònim, anònim! Així que ets un noi! Bé, no ho tenia clar, fins ara. A mi també m'agraden els personatges que tu comentes. La Cristo d'Herois ja m'havia agradat molt, i encara que com a Àlex no tingui massa paper, és curiosa. I el Nil Cardoner, en Roc, sempre m'ha agradat! Ja m'agradava quan feia Infidels, i segueix igual. I quan diu que l'Àlex et té admirat, vols dir l'Àlex Monner? Perquè a mi ell, precisament, no em mata gaire. A Herois no es va poder lluir, perquè el paper era força secundari, i aquí... brrrrff... hi ha molts moments que no m'agraden. I per últim, la malaltia dels pèls blancs a l'esquena... a mi també em va encuriosir. Em va semblar entendre que deien "nevus", però un nevus és una piga qualsevol, així que no sé de què parlen, si és que parlen d'alguna cosa que existeixi. Bé, anònim, resto a l'espera que decideixis sortir de l'armari!