Anem de cara l'estiu i els dies s'allarguen. Quan surto de casa ja és clar, i no fa més fred que el que t'obliga a portar una jaqueta no massa gruixuda. És dilluns i no són ni dos quarts de vuit del matí. Sec al cotxe, obro la porta amb el comandament, i faig girar la clau del contacte. De seguida comença a sonar la ràdio i reconec les veus que m'acompanyen cada matí fins a l'estació. No paro gaire atenció fins que, mentre trec el cotxe de casa, sento que anomenen la pel·lícula Herois i sonen les primeres notes d'una cançó. No cal res més: se m'encongeix el cor, m'emociono una mica, i somric com una bleda.
Recordo la pel·lícula, i penso també en el significat de la cançó. Ser jove per sempre, viure per sempre. Penso en la joventut que ara tinc, i que no durarà eternament, i en les meves ganes de fer-me gran, però no massa. Cada dia veig de prop la vellesa i la malaltia, i sovint penso que no vull que m'arribin. No em vull veure amb el cos matxucat i les capacitats mentals minvades. De vegades penso que a mi em tocarà morir-me abans que els anys em puguin jugar males passades. No sé si aquesta opció em consola o em preocupa, però tan és, perquè tampoc és quelcom que es pugui escollir.
El cas és que la cançó em fa sentir-me viva, m'il·lusiona, i m'anima a gaudir de tot el que tinc, que no és poc, i a ser feliç, que em sobren els motius per ser-ho.
Tan de bo a vosaltres us transmeti el mateix. I si teniu alguna altra cançó que us faci sentir així... us animo a què la compartiu amb mi!
Aquesta cançó em va fer el mateix impacte que et fa a tu, però diria que era encara més jove del que ara ets tu. La clau és sentir-se sempre jove, però no és fàcil. Dius una cosa important, em sembla que molts pensem que no ens volem fer grans, que hem vist pares i avis anar minvant les seves facultats, i no volem que ens passi. El problema és que no hem de tenir tanta por a això, perquè senzillament no sabem si hi arribarem. Per tant, si no mirem d'estar contents amb el que tenim en cada moment, valorar-ho, estem perdent el temps, un temps que no sabem fins quan es perllongarà.
ResponEliminaEt dic això i jo ara passo per un moment de pensar tot el contrari, de no veure res clar i no estar aprofitant el meu temps. Si només deixés la part de dalt del comentari seria com estar-te mentint, perquè com veus, la teoria me la sé molt bé, però ningú millor que tu, pel que et dediques, entendrà que sense una bona pràctica ja et poden donar la teoria que sigui.
el que has d'aconseguir es que mai puguis penedir-te del que no has fet havent pogut fer-ho. No pots parar el temps, però si que el pots gaudir. Fes-ho!!! ;)
ResponEliminaMmm...és complicat respondre't i més amb l'estomac ple. No penso que haguem de tenir por a fer-nos vells ni tant sols a viure amb dolor o perdre la memoria, ens agradi o no, penso que és un procés natural i si tenim la sort (o desgràcia) de arribar-hi d'aqui uns anys, significarà que hem tingut la sort d'haver-ne viscut molts altres i amb experiències innolvidables, ben segur.
ResponEliminaEl fet, d'arribar a aquesta degeneració és alguna cosa que la societat, de forma inconscient ha provocat, al allargar-nos la vida i regalar-ne molts altres anys de franc.
Per mi, una cançó que m'agrada i em consola es aquesta:
http://www.youtube.com/watch?v=5L8-FTvSVxs
M'agrada el que penses i escrius. Fins aviat!
És més que una cançó. Els anys no et poden fer perdre la il.lusió de ser nen algun cop, perquè ser nen és l'estat més pur de l'ésser humà, és quan realment som lliures. A mida que ens fem grans, les influències de l'entorn ens obliguen a tallar-nos les ales de la imaginació i la capacitat de créixer que té l'ànima, resta massa adormida. Acabem oblidant com és d'important sentir-se jove de debó. Quan tens nens, acabes recuperant part del temps perdut i és una satisfacció doble. Petons, guapa!!!
ResponEliminaangie
Jo crec que sovint confonem dos termes: la joventut i la il·lusió per viure. La joventut és un estat físic que dura uns anys (i que suposo que amb els meus 36 ja estic acabant o, directament, n'estic fora) i que habitualment es relaciona amb la plenitud de la persona.
ResponEliminaMalgrat tot, moltes vegades no és així, i és habitual escoltar gent que passa dels 50 que diuen que la millor època de la seva vida és la que viuen aquell moment, amb els fills ben crescuts i encaminats (ara és possible que això no arribi fins als 60!).
I és per això que dic que confonem termes. La il·lusió de viure l'hem de tenir sempre (cosa que no a vegades no és tan fàcil) i és això, en la meva modesta opinió, el que ens fa sentir joves (encara que ja no ho siguem).
En fi, que tallo el rotllo, que m'embolico massa i al final potser no s'entendrà res de res!
Au, siau!
PS: el teu blog el trobo d'allò més interessant, de debò...
vaja, herois de nou.
ResponEliminaper mi aquesta cançó hauria d'estar enterrada. ha estat massa usada al llarg dels anys i, com s'acostuma a dir, "ratllada".
en fi, com et preocupes per la vellesa...uf, ja arribarà. amb aquest pensament no pararàs d'angoixar-te cada 2*3!
l'anònim!
Gràcies a tots pels vostres comentaris. Realment, aquesta entrada ha despertat sentiments de tota mena, i no hi ha res més estimulant!
ResponEliminaXeXu, tens raó, no sabem si hi arribarem… per què preocupar-nos? Però potser és inherent a la nostra naturalesa mirar sempre endavant i preguntar-nos que ens depara el futur. El Carpe Diem no és tan senzill com sembla!
I vaja, no et sentis malament: tots tenim les nostres teories, i les nostres realitats, i no sempre concorden tant com voldríem.
garbi24, no saps fins a quin punt m’ajuda aquest consell. Molts cops “no fer” és més fàcil que fer, i la mandra guanya... però típicament ens penedim més del que no hem fet que del que hem fet. Així que endavant les atxes!
Gerard, ja en sóc conscient, ja, que el fet d’arribar a ser tan vells (i en segons quins estats) ens l’hem buscat nosaltres! Tot i així costa de creure que ens tocarà a nosaltres. Però em quedo amb el que dius: si hi arribem, voldrà dir que hem viscut molts anys inoblidables i plens. Gràcies per deixar una cançó, i m'alegro que t'agradi el que escric!
angie, ja t’ho vaig dir, però hi tornaré: és molt, molt agradable saber que passes per aquest bloc, de debò (i el Maurici també, eh!). Per ser un bon filòsof cal veure el món amb els ulls i la innocència d’un nen (o això em van dir a batxillerat). I per viure’l i gaudir-lo, cal tenir la seva il·lusió. Em consola això que dius, que ser mare o pare et fa recuperar el temps perdut! Com a mínim, la desgràcia té remei...
Maurici, què t’he de dir? Doncs que crec que tens molta raó. Relacionem la joventut amb la il·lusió per viure, però ambdues coses no han d’anar forçosament lligades! La joventut s’acaba, tens raó, però no té perquè córrer la mateixa sort la il·lusió. I no diguis bajanades, que tu, als 36, ets a la flor de la vida!
Anònim… Herois de nou? Crec que no n’havia parlat! Només de Polseres Vermelles, això sí. I què tens en contra la cançó? Jo no sé quan s’ha usat abans, però l’he descoberta ara i m’agrada, encara no he tingut ocasió d’avorrir-la ni molt menys.
Mmm… segueixo sense saber qui ets. No m’ajudes massa.
Fins aviat!