Vint-i-quatre hores estranyes

Si blogger no ens hagués fet la punyeta a tots plegats, aquesta entrada, tal i com la llegiu ara, hauría estat publicada ahir al vespre...

No tinc per costum explicar la meva vida -així textualment parlant- al bloc. Però les últimes -aproximadament- vint-i-quatre hores he viscut un parell de coses prou curioses, que sense ser res gaire extraordinari han trencat la meva rutina habitual i que per això tinc ganes de compartir.

Ahir, vora les set de la tarda, agafava un tren cap a Barcelona, després d'haver dormit una migdiada més llarga del que podria titllar-se de normal, per anar cap a l'Hospital. Gràcies (o no) a una meravellosa optativa d'Urgències, aquest semestre haig de fer dues guàrdies en aquest servei, a mode de pràctiques de l'assignatura en qüestió. Com que tenia curiositat i, perquè amagar-ho, sóc una mica motivada (en el mal sentit de la paraula), vaig decidir fer la primera de les guàrdies en un torn de nit. Així que allà em teniu, a les 8 del vespre, a punt per passar la nit del lloro -confesso que he seguit alguns dels consells per una guàrdia que apareixen aquí- i empalmar l'endemà amb les pràctiques normals a Neurologia.

La veritat és que gràcies (o no, altre cop) al partit del Barça i al fet que l'equip guanyés la lliga, la nit va ser més aviat tranquil·la. No ho puc comparar de primera mà, però pel que m'han comentat, hi ha nits força més estressants i força més horribles. La meva mentalitat masoquista potser hauria preferit tenir més moviment, la veritat, sempre hi ha més ocasió d'aprendre! Però el cas és que vaig estar ben acompanyada, amb una resident que ja coneixia; que em van deixar fer alguna coseta; que vam sopar a quarts de dotze, i que a les quatre em vaig posar a dormir. El telèfon de l'habitació ha sonat un parell de cops (i m'ha espantat molt), però he donat per suposat que no anava per mi i he seguit dormint feliçment. Algun dia explicaré com és la residència del servei d'urgències, el lloc on dormen els metges que estan de guàrdia allà, però ara no ve al cas.

A les vuit i poc del matí, m'he llevat i he procurat amagar les ulleres i aparentar haver dormit vuit saludables hores, sense gaire èxit (el maquillatge, a les meves mans, no fa miracles). Així me n'he anat cap a l'altre Hospital, que avui hi havia sessió. He vist uns quants pacients a consultes externes, algun d'interessant, i després d'esmorzar he demanat permís per marxar cap a casa.

A casa he mal dormit dues o tres hores més, m'he llevat per dinar a quarts de quatre, i he agafat el cotxe, aquest cop el meu destí era la Facultat de Química, allà a la Diagonal. A l'Aula Magna Enric Casasses (químic, poeta i defensor de la llengua), que curiosament està decorada amb una taula periòdica on ressalten l'Urani i el Bor (UB), m'hi he trobat, casualment, un company de la carrera, i ha sigut agradable no haver d'estar allà sola. El cas és que avui feien un acte d'entrega de premis del Masterquímica (una cosa seva que no he entès gaire) i dels concursos literaris Arrelats i Envers. Jo era finalista de l'Arrelats, de narrativa breu, i allà estava, amb poques expectatives i ganes d'estar a casa dormint la mona.

L'acte ha estat prou interessant. Han sortit estudiants d'intercanvi a llegir poemes en les seves llengües d'origen -rus, polonès, italià, francès, portuguès, japonès, castellà- i les més incomprensibles les han traduït al català. Feia goig veure aquells nois de tots els racons del món parlant en un català més que correcte per presentar les poesies. I també ha fet goig escoltar un recital de poesia en llengües tan variades. Pràcticament al final de tot l'acte, han anunciat els guanyadors dels premis literaris i, sorpresa, m'ha tocat a mi. Queda clar que les coses vénen quan menys les esperes.

Vora les set de la tarda, sortíem de la facultat de Química -que és més maca que no ens pensàvem- compartint una interessant conversa sobre Medicina i literatura, i poc després he enfilat la B-23, de tornada a casa, amb un diploma i un recull de poesia de l'Enric Casasses -fill- al seient de darrere.