Avui és 4 d'abril, i fa cosa d'un mes vaig escriure això que llegireu a continuació. Sense saber-ho, era la meva primera Carta al Futur, tot i que fins ara que he conegut aquesta meravellosa proposta, no ho he pogut batejar així. Ha estat a rel d'això que he decidit penjar aquest text, programant-lo amb la data adequada, és a dir 5 de Setembre del 2011, moment pel qual, espero estar de camí a París. No sé si d'aquí cinc mesos i un dia aquest bloc seguirà viu. Potser aquesta entrada serà qui el salvi d'una mort segura! No sé si aquest setembre pensaré com penso ara, ni si les coses hauran anat com ara les imagino. Molt possiblement, la realitat no s'assembli massa a les meves imaginacions, no sé si serà millor, o pitjor, però quasi segur que serà diferent. Serà curiós veure com han canviat les coses! Espero que hi hagi més Cartes al Futur, sigui aquí, o sigui al bloc que porta aquest nom. En tot cas, escriure el meu futur és una cosa que m'agrada!
Durant molts anys de la meva infància, el meu ideal de llibertat va tenir una imatge clara i concreta: un tren. Em veia a mi mateixa, independent i sense lligams, arribant a una gran estació de ferrocarrils, i comprant un bitllet, sense ni tan sols fixar-me en el destí del tren. I llavors, decidir segons el meu estat d’ànim a quin petit poble baixar. No m’imaginava anant gaire lluny, en els meus somnis ni tan sols arribava a creuar la frontera. Però jo em sentia lliure.
Avui, després de molt de temps, m’apropo carregada de paquets a l’estació de Sants. Hi he estat molts cops en els últims anys, però ara és diferent. Avui emprenc un llarg viatge, que m’ha de conduir a fer un tastet d’aquella llibertat somiada. Ja fa més de vuit mesos que vaig decidir marxar, i durant tot aquest temps he passat de l’eufòria a la malenconia, de la calmada felicitat de saber que estic fent reals els meus somnis a l’enyorança anticipada. A l’inici, pensar en la gent estimada, o en els meus espais, que trobaria tant a faltar, m’encalimaven l’ànim i em deixaven trista i abatuda durant uns quants dies, fins que algun bri d’il·lusió ressorgia de nou i em permetia tornar a contemplar la refulgència dels meus plans.
Des d’un primer moment vaig ser molt clara: res d’avions per al viatge d’anada. Volia gaudir d’un llarg i apaivagador viatge en tren, que em permetés contemplar el canvi de paisatge, i que tot creuant la frontera em donés temps per a mi, per a creuar les meves pròpies fronteres i preparar-me per viure els deu següents mesos en una ciutat nova i desconeguda. Aclaparadora i aterridora, però alhora increïblement seductora.
La meva segona condició va generar discòrdia des del primer moment, amb la gent més propera. Res de comiats a l’estació. Hi aniria jo sola. Els coneixia prou bé i sabia que m’organitzarien alguna mena de festa de comiat, i vaig trobar que ja estava bé acomiadar-se passant-ho bé en una festa, entre riures, bromes, i unes quantes copes de més. No volia drames, no volia llàgrimes. I sabia que, si venien, jo mateixa no em podria contenir.
Creuo l’interior de l’estació i em dirigeixo a la zona dels trens de llarga distància. Remeno a la bossa i en trec el bitllet, comprat fa tot just una setmana. Fins avui, ha estat a la capçalera del meu llit, ben a la vista, per anar-me recordant que les hores a Barcelona estaven comptades. De cop i volta, em poso nerviosa, el cor se m’accelera i l’estómac se m’encongeix. Els ulls se m’humitegen per un moment. Reconec aquesta sensació amb precisió absoluta: no és pas por, sinó pura emoció. Vaig recorrent l’andana i em fixo en els números dels vagons, he de trobar el meu. Per fi, pujo al tren, busco el meu compartiment, la meva butaca. Col·loco el meu equipatge tan bé com puc, i m’assec. Passen dos, tres minuts. I després cinc i vuit i tretze. I finalment, després d’uns quants xiulets, el tren arrenca i es comença a moure amb parsimònia. I just quan comença a agafar velocitat i les cares de la gent de l’estació se’m fan borroses de tan ràpid com passen, sóc capaç de descarregar qualsevol resta de tensió que quedés en mi, i se m’escapa una forta i sonora rialla.
> (5/09/2011 -de debò-): veure precisions als comentaris!
