Hi havia un 70% de predicció de pluja per avui diumenge, però tot el dia ha fet força sol. Ho sé perquè la llum entrava intensa i brillant per la finestra que tinc aquí, que és prou gran, i perquè quan he tret al cap al migdia he vist un cel força blau i que feia bona temperatura. Però no he sortit al carrer. No, avui he fet diumenge de portes endins, i he estat per tu -des de la distància- i per mi. Ens ho tenim ben guanyat.
Dimarts farà dues setmanes que vaig aterrar a París, i faltarà poc més de 24h perquè hi aterris tu. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva, ara que n'he pogut parlar amb tu, i amb aquella noia que acabo de conèixer aquí, m'adono del que ha significat venir sola fins aquí. Aquesta experiència, de moment, m'ha servit per mesurar les meves forces, adonar-me que no sóc tan 'dona de ferro' com em pensava i alhora per acabar superant el que em semblava insuperable, i sortir-me'n. I créixer, suposo.
Quan vaig decidir marxar d'erasmus, no vaig voler sentir a parlar ni un moment dels "vols que t'hi acompanyem en cotxe?" dels meus pares. Ni tan sols sabent que això hauria facilitat molt el tema de l'equipatge. Hi volia anar sola, convençuda que era així com s'havia de fer, convençuda que m'espavilaria. Val a dir que quan tu em vas proposar acompanyar-m'hi m'ho vaig rumiar, però al final vam trobar solucions més òptimes i, com jo volia d'entrada, vaig fer el viatge sola. Sabia que t'enyoraria molt, però mai vaig pensar que seria tan dur trobar-me sense res més que les meves maletes en una ciutat desconeguda i -en aquell moment- hostil.
Ara m'adono que moltes de les meves amistats que han marxat un any a l'estranger, ho han fet acompanyats. Dels pares, de companys de facultat, de la parella... d'algú. I penso, examinant el meu pèssim estat anímic dels primers dies, que segurament em vaig creure més forta del que realment sóc. Però, com em va fer veure aquesta noia ahir, m'he hagut de fer forta i espavilar-me a la força. I tot això que ara tinc, no?
No, suposo que al final no em penedeixo de la decisió presa, encara que em passés els primers dies dient a tothom que ho volgués sentir que volia tornar a casa i plorant com una magdalena. Ho penso mentre torno a treure el cap per la finestra, oberta de bat a bat, i noto l'aire fresc de la pluja que ha començat a caure, i sento com les rodes dels cotxes trepitgen bassals i les ambulàncies que, com de costum, passen per un carrer proper. La gent camina sense paraigües pel carrer, aquí ningú n'acostuma aportar, només els turistes. Has vist? Al final plou.
Dóna, d'alguna cosa han de servir les prediccions! Aquí també ha plogut cal al vespre.
ResponEliminaDoncs jo crec que si que deus ser prou forta, ets a París i amb llàgrimes o sense te'n surts.
Tots enyorem les persones que estimem, clar que sí! Això és molt tendre i molt humà. Però de tot se'n treuen coses bones i segur que aquesta experiència te'n portarà moltes.
Bona setmana, bonica!
La Carme sovint es queixa que jo me li avanço als comentaris, i que dic el que pensava dir ella. Avui ha estat a l'inrevés. La segona frase que escriu em sembla perfecta. Però també és fàcil de dir quan no ets tu qui ho viu, és clar.
ResponEliminaTrobo que ja estàs molt més tranquil·la, pots parlar de les dificultats amb una mica de perspectiva, i això deu voler dir que ja trobes el teu lloc, o almenys la teva calma. Les coses només poden anar a millor. Enyorar-se és normal, malament si no ho fessis, però si t'han de visitar d'aquí poc, les distàncies ja s'escurcen. Ah, i a més a mi em sembles valenta per haver fet aquest pas tota sola, i més si el normal és que la gent el faci en companyia, que segur que ajuda molt en el primer moment. Ningú no necessita ser de ferro, només aguantar les escomeses de la vida. De moment, vas fent-ho, no?
És clar que sí, l'experiència de marxar sola i tot el deus estar aprenent ja no te la treu ningú, segur que no tothom s'hi veuria amb cor. Estic amb en Xexu el fet de marxar tota sola és de valenta! I encara que les primeres setmanes siguin dures, quan et facis un grupet les coses es començaran a posar bé per si soles. I si demà mateix ja tens visita de la teva parella, segur que t'anirà genial per pujar els ànims i agafar moltes forces.
ResponEliminaÀnims i que vagi molt bé amb la visita, aprofita molt!
Clar que sí! Estar sola ajuda a saber-se d'un mateix. També la companyia ajuda, però el viatge en solitari és un viatge amb un mateix. Aprofita-ho!
ResponEliminaDoncs espero que la pluja s'endugui els pensaments negatius dels primers dies, netegi ben bé les tristeses... tot i que tu sola ja has fet força feina! :-) i que la visita que esperes et doni molts d'ànims! :-)
ResponEliminaTrobo que aprendrà moltíssim i no només pel fet de l'Erasmus sinó pel que es desprèn del que dius....te'n sortiràs de tot, i seràs mes madura, més sàvia....aquí també va ploure!
ResponEliminaÀnims, noia! Sempre cal una mica de temps per adaptar-se a les noves situacions i la teva és -t'ho miris per on t'ho miris- nova, nova, nova.
ResponEliminaM'ha agradat com ho has lligat amb la pluja: per a mi té un efecte balsàmic; com diu l'Assumpta, neteja i s'endú ben lluny els pensaments negatius. T'envio petonets cap al nord :D
si no ho eres vas camí de ser-ho.....la dona de ferro.....coi fins i tot imposa....;)
ResponEliminaMai som tant forts com ens pensem quan som lluny de casa i del què estimem.
ResponEliminaBona reflexió i... deixa que la pluja t'empapi d'aires parisencs!
Una abraçada
T'envio una abraçada de després de la pluja, avec le soleil... :-).
ResponEliminaCarme, ja ho crec, les prediccions estan per alguna cosa. A Rubí mai en feia gaire cas, sortia de casa i si llavors plovia doncs mira, mala sort. I aquí en canvi estic una mica obsessionada mirant la web de la météo de Paris, aviam si plou o no plou, si fa més o menys fred… Total, segueixo sense agafar el paraigües!
ResponEliminaI sí, com tu dius, amb llàgrimes o no, sóc aquí i sobrevisc. Així que suposo que no em puc queixar. I encara tinc esperança d’aprendre moltes coses!
XeXu, per un cop que no arribes al primer a comentar, i et roben la idea... si és que... pobre noi! I bé, sí, sembla que vaig trobant el meu lloc, tot i que començo a veure que seré una estudiant Erasmus atípica, algun dia hauré de fer un post sobre això. La visita que arriba demà em fa molta il·lusió, i és probable que suposi un punt d’inflexió, tot i que no sé en quin sentit... No sé gaire com m’afectarà, no tant que arribi com que marxi després. Però què hi farem!
Això que dius de que no cal ser de ferro, si no saber aguantar les escomeses de la vida... em torna a fer pensar en l’assignatura de Medicina Psicosomàtica i Conductual (la que ha anat a setembre). Ens van parlar de les formes de gestionar i canalitzar l’estrès. Més val manipular el medi extern (fer la situació el més suportable possible), que l’intern (tancar-te en tu mateix i evitar el que et fa por). Suposo que és aprendre com tractar amb un mateix per encarar certes coses. Segurament, el setembre que ve, me’n riuré de tot això... Però ara m’anava gran!
Barcelona m’enamora, t’agraeixo que em consideris valenta! Però en aquest punt és on jo penso valenta o temerària? Els bojos eixelebrats que condueixen a 180km/h per l’autopista havent begut, no són valents, són imprudents i temeraris. I això no és sa, tampoc!! Aquests dies (exagerant una mica, d’acord) he arribat a pensar que va ser temerari per part meva... però bé, queda més bonic dir que sóc molt valenta! Hehehe!
I sí, com tu dius, poc a poc les coses i els llocs es van tornant familiars. I petits detalls, com entrar a l’aula i que algú es giri i et saludi amb la mà (encara que només hi hagis parlat un cop abans) et fan sentir millor i menys fora de lloc. Com molt bé encertes (no era difícil, no?), la meva parella arriba demà, i em fa molta il·lusió que pugui veure aquest lloc que s’ha de convertir en el meu petit món per un any. Ja veurem què li sembla!
Veí, ja ho crec, aprens molt de tu mateix, estant sol. I més, si t’has d’enfrontar a situacions fins ara desconegudes!
Assumpta, la pluja va bé, sí! M’agrada molt anar veient els canvis de temps per la finestra. Sort que des d’aquí veig un bon tros de cel! (ja et fotografiaré algun nuvolet, si vols!) Segur que la visita m’anima molt, ja en tinc ganes. I llavors, que plogui tant com vulgui, que ja serà tardor!
Elfreelang, tothom diu que l’erasmus, o bé l’experiència de sortir del niuet i espavilar-te sol et canvia molt. Jo mai m’ho havia cregut gaire, però ja et dic que en algun moment he intuït quins canvis podré veure en mi d’aquí al juny. Com a mínim, més seguretat i aplom per anar per la vida, això segur!
Montse, sí tot és nou, però alhora cada dia una mica més familiar. M’alegro que t’hagi agradat la metàfora, no pensava fer-ho així, però va acabar quedant ben rodonet i lligat, i a mi també em va agradar. Jo també he vist la pluja amb aquest efecte depuratiu que comenteu l’Assumpta i tu. En cap cas admetré que algun cop, fa anys, em vaig fer una bona dutxa d’aigua de la pluja a la terrassa de casa, per treure’m de sobre pensaments foscos... ;)
.
Garbí, això de dona de ferro no sé pas si seria bo o dolent. Forta, sí. Insensible... potser no cal! Que no vull fer por a ningú, jo!
ResponEliminaJudith, deus tenir molta raó. Segur que ser prop de casa, de tot allò que ens és conegut i de la gent que estimem i que ens estima, ens dóna forces que s’esvaeixen una mica amb les distàncies... Ja m’empaparé, ja, no pateixis! Segur que m’oblido sempre el paraigües...
Gemma Sara, je te’n remercie beaucoup. Vols un raget de soleil parisenc? Te l’envio d’una bufada, perquè us escalfi la pell a les dues! Tot i que em temo que de calor més aviat us en sobra, per allà..
Al final segur que serà una experiència super positiva. Els principis sempre són durs, als humans ens costen els canvis
ResponEliminaOh, no recordava que estaves a Paris!!! Em recordes molt a mi, jo vaig estar fa dos anys també d'erasmus!
ResponEliminaEls primers dies varen ser horrorosos, em sentia molt soles però vaig trobar al bloc una bona medicina (i jo sé que tu de medicaments saps una estoneta). Però no patisques, que els primers dies són això, "els primers" i que després ja venen "els segons", "els tercers", etc., etc. i al final en tindràs tants que dels primers ja quasi ni t'enrecordaràs!!
a gaudir de la ciutat i a escriure!
un abraç molt fort!
trobo aquest post deliciós.
ResponEliminano et vaig poder acompanyar els primers dies, aquells que ara comences a veure llunyans i tan durs. Has d'estar molt orgullosa de tu mateixa. Vas patir, xò te n'has sortit, vas fer una proesa per a tu mateixa, un petit avançar.
la solitud és molt xunga. molt difícil. però ens ensortim. Ara pots veure ploure Paris, i poc a poc aniràs trobant la màgia d'aquesta ciutat.
em fas tanta enveja!!! i seria tan poc valenta de fer el que estàs fent!!!ànims!!
Deric, això espero!! Acabar traient-ne profit... hehehe. Sí, els canvis de vegades... són difícils. Però es tracta d'adaptar-se (o morir!).
ResponEliminamaria, doncs sí, aquí estic!! On vas estar d'erasmus, tu? Això que expliques em va com anell al dit, ha estat exactament el mateix. Però per raons que desconnec a mi m'ha costat tenir els blogs com a suport. Al contrari, hi he anat podent escriure a mida que he anat estant millor. Però de suport, no me n'ha faltat en cap moment, per sort.
rits, celebro que t'agradi el post! Tranquil·la, no t'has perdut res... aquells dies no van ser gaire agradables, i han quedat reflectits al bloc sempre des de la distància. No estava ni per escriure!! I sí, ens en sortim... I tu també te ne'n sortiries, només cal trobar-se en la situació!
M'has fet somriure amb això de fotografiar algun nuvolet! ;-)
ResponEliminaUn post dedicat a un núvol francès :-)