Pàgines

dimecres, 1 de febrer del 2012

Parada tècnica

Han passat uns quants dies des de l'últim post. Podria dir que he estat enfeinada, o que he tingut altres distraccions, altres coses a les que dedicar temps i atenció, i no seria cap mentida. Com que sembla que aquestes circumstàncies encara s'allargaran una mica més, prefereixo declarar-me en parada tècnica i no estar pensant que "fa massa dies que no faig post". A aquestes "distraccions" i falta de temps, s'hi ajunta una sensació una mica estranya, de no poder-hi ser del tot, o no poder ser ben bé jo mateixa. Com si el meu bloc no em pertanyés al 100%. Em costa d'explicar. Necessito temps, un temps físic que ara no tinc, i temps mental per reconciliar-me amb el Coses de la vida. Tot arribarà, no passa res. 

Mentrestant, intentaré seguir sent a casa vostra, com he fet igualment aquesta última setmana. Suposo que amb un ritme disminuït i visites més breus, però hi seré. M'agrada donar-vos la llauna!

Fins ara.

dissabte, 21 de gener del 2012

Un dissabte normal

El dia d'avui ha estat un dissabte com qualsevol dels altres. Res hauria d'haver estat diferent, però resulta que jo he tingut un bon dia. Senzill, sense grans coses, però ben agradable. 

Aquest matí tenia pràctiques (una mena de guàrdia de dissabte al matí), però he pogut plegar més d'hora del que m'esperava, i me n'he anat a voltar. De seguida he vist una botiga de roba que m'agrada i hi he anat directa, que aquí també hi ha rebaixes! Però abans d'entrar-hi m'he adonat que just al davant hi havia una fnac. Perill! He fet un parell de voltes mirant roba, però al final he decidit que preferia gastar-me els diners en llibres, així que he fet un ràpid canvi d'establiment. 

M'ha agradat molt remenar llibres i més llibres (feia temps que no m'hi dedicava sense presses de cap mena) i he fet el que considero una bona compra. Sóc conscient que si hi hagués hagut llibres en català (o una oferta més àmplia en castellà?) la tria hauria estat força diferent. Però el resultat és aquest: 

Les adquisicions d'avui. De fons, la meva prestatgeria de l'anobii!

Després he seguit voltant. El dia era típicament parisenc, el cel molt gris, el terra moll, i un plugim molt i molt suau. No feia gens de fred, i era agradable passejar per aquells carrers. Quasi sense adonar-me'n he topat de cara amb la Yellow Korner, una galeria fotogràfica que no coneixia i que m'ha deixat la boca badada, i m'ha revifat les ganes de treure la pols a la meva càmera mig abandonada. 

Potser arran d'això, quan he anat a parar al centre Pompidou no he pogut evitar treure el mòbil, que tot i que dista molt de la càmera de retratar bona, fa unes fotos prou decents. Aquí us en ensenyo una! 

Centre George Pompidou, i unes figuretes molt curioses a la font de la plaça

Al final se m'ha fet tard, i he decidit quedar-me a fer un mos per allà. Ha estat acabant-me les postres en aquella cafeteria de la Rue Sébastopol que he posat punt i final a Grandes Esperanzas, la novel·la de Dickens que tenia actualment entre mans, i que he llegit per poder participar a l'Homenatge a Dickens, organitzat per l'Assumpta en motiu del bicentenari del naixement de l'escriptor.
I per acabar de rematar el dia, quan estava a punt d'arribar a casa, he fet una parada tècnica a la boulangerie del meu carrer, he comprat una baguette i he fet allò que fa tot bon parisenc just després de comprar-la... 

"Baguette sense crostó" (sembla el títol d'una obra d'art, oi?)

...clavar queixalada al crostó!

Doncs ja ho veieu, un dia sense res gaire especial, però que m'ha resultat agradable i tranquil. I us ho volia explicar!

Fins la propera!! 


PD: Tinc pendents les explicacions tècniques sobre l'últim post... prometo fer-ho entre setmana!


dijous, 19 de gener del 2012

No em puc moure (I)

Em vaig despertar de sobte. A la meva ment hi havia les imatges del que havia estat somniant fins moments abans i en tenia el record molt fresc. Però ja no somniava. Encara mantenia els ulls clucs, i estava estirada al llit, bocaterrossa, amb el cap de costat, recolzat al coixí. Aquesta posició no em deixava respirar massa bé, així que vaig decidir moure’m. Però no podia.

Vaig reconèixer immediatament aquella sensació tan angoixant. El meu cervell estava despert, i donava ordres, però els músculs no volien obeir. Em vaig concentrar en el meu braç dret, per poder aixecar el tors. Vaig contar a tres per poder-lo moure. Una, dos, tres! Però res, el braç dret seguia al seu lloc. Les cames, les cames, probaré de moure les cames. Cap resultat. Era com si tingués el cos totalment paralitzat.

Per experiències anteriors sabia que ni tan sols podria cridar, ni parlar, ni demanar ajut a algú dient-li que no em podia moure. Amb prou feines aconseguiria emetre un lleu murmuri al que, prenent-me per adormida, ningú faria cas. De totes maneres, estava sola a casa, així que ni ho vaig intentar. Tampoc podia obrir els ulls, només respirar i pensar per què no em responia el cos.

Després d’uns quants intents frustrats per moure el meu cos, vaig decidir tranquil·litzar-me. Llavors em vaig adormir de nou, només un instant, lleument, i de sobte em vaig despertar esverada. Quan me’n vaig adonar, ja estava asseguda al llit i amb els ulls ben oberts. Quin ensurt.


Aquest text el vaig escriure jo mateixa fa uns quants anys. Descric una experiència ben real, una cosa que em passava sovint i que em segueix passant de tant en tant. Ara per ara ja m'he pogut informar i sé que és una cosa que passa a més gent i que té nom, i no m'amoïna tant. Però durant una bona temporada creia que tenia alguna cosa estranya!
Us ha passat algun cop? Us passa alguna altra cosa curiosa quan dormiu, o bé quan us esteu adormint o despertant? Si és així, o si coneixeu casos, m'agradaria que els expliquéssiu! Són coses molt curioses, sovint completament benignes, i força desconegudes. Endavant!

En el proper post us explicaré les quatre cosetes que sé sobre aquest fenòmen, del tot inofensiu, però certament molest per qui s'hi troba.

dilluns, 16 de gener del 2012

RC - Chop Suey

Aquesta és la meva proposta al Relat Conjunt d'aquest mes!! Com que l'altre cop vaig trigar molt a fer-lo, i ara he anat força ràpid... pràcticament se m'han enganxat. Torna a ser una mica llarg, però espero que no se us faci pesat! =)

Chop Suey, Edward Hopper

L’Helena va entrar al restaurant d’una revolada. Es va apropar a la barra i va demanar un cafè sol, impacient i amb presses per tornar a la biblioteca de seguida. Quan el cambrer li va servir, va pagar i el va agafar per anar a seure a la taula més propera que trobés buida. Anava de bòlit amb l’examen de Dret Mercantil i no tenia res més al cap, per això es va esglaiar fins al punt de deixar caure la tassa a terra quan una noia que talment semblava ella mateixa li va tocar l’espatlla amb la mà i li va dir amb un murmuri, perdona, podem parlar un moment?

La intrusa que li havia copiat la fisonomia, el color de cabells, el to de la pell, l’alçada, la figura, la veu, i fins i tot el barret blau marí que duia aquell dia, es va disculpar profusament per l’incident, tal i com ho hauria fet ella mateixa, va alertar al cambrer de la trencadissa, i li va demanar dos cafès més. Una Helena quasi paralitzada encara, es va deixar arrossegar fins a una d’aquelles tauletes de marbre a tocar dels grans finestrals, i s’hi van asseure totes dues, l’una davant de l’altra.

—Em dic Emma, —va dir la intrusa—, i suposo que et dec una disculpa per haver-te espantat així. Però és que... volia parlar amb tu, perquè vaja, veient-te de lluny m’ha semblat que tu i jo...
—Que tu i jo som com dues gotes d’aigua —va concloure l’altre, que seguia sorprenent-se per moments a mida que trobava més i més semblances amb la seva interlocutora.— Jo em dic Helena. Encantada.
—Molt de gust! Escolta, no ho trobes molt estrany, això? El primer que he pensat és que hem de ser família. Podríem passar per germanes bessones! Tu no deus ser pas adoptada, oi? —a l’Emma li encantaven els misteris i jugar a detectius, i ja es veia descobrint qui sap què sobre el passat de la seva família.
—No ho sóc, no. —l’Helena es va aturar mentre el cambrer, mirant-les un pèl estranyat, els servia els dos cafès—. Visc amb els meus pares i amb el meu germà gran, som una família del tot corrent. —Va remenar el seu cafè, i posant-se una mica vermella va confessar perquè s'havia espantat tant—. Jo l’únic que he pensat és que erets la meva doppelgänger. És una paraula alemanya que utilitzen per anomenar el fenomen de veure’t a tu mateix fora del teu cos. Nosaltres en diríem veure el teu doble, o alguna cosa així. Fa un parell d’anys vaig estar llegint un llibre de fenòmens paranormals, i en parlaven extensament. Es veu que és molt mal auguri! No sé per què vaig retenir precisament aquesta informació, però el cas és que no hi havia pensat més fins que t’he vist ara fa un moment.
—Això que expliques és interesant. Però em penso que estarem d’acord en què tu ets tu, i jo sóc jo, i que cap de les dues és un espectre paranormal de l’altra. Oi?
—Sí... sembla que per força he d’estar d’acord amb tu! Llavors, què?
—Jo segueixo pensant que hem de tenir algun llaç familiar... —va insistir l’Emma quedant-se encantada uns segons. Va fixar la vista a través del vidre i repassant sense adonar-se la S i la U lluminoses d'aquell cartell que anunciava chop suey, plat que havia esdevingut el menú típic de tots els estudiants que tenien classe a la tarda i passaven per aquell restaurant a fer un mos entre classe i classe.— Escolta, segur que cap dels teus avis es deia Jefferson de cognom?

Tot assaborint aquell cafè de mig matí es van posar al corrent de les seves vides. Totes dues estudiaven a la Facultat de Dret que era allà al costat mateix, però l’Helena hi acabava d’entrar feia pocs mesos, mentre que l’Emma ja hi portava un any. Van dedicar bona part del seu temps a desfilar els seus respectius arbres genealògics fins allà on els coneixien, amb intenció de descobrir-hi un passat comú, o algun punt misteriós que les pogués ajudar a descobrir si tenien algun parentesc desconegut. Però cap d’elles era adoptada, i a cap d’elles li mancaven ascendents com per començar a fer suposicions estranyes. Fins i tot van repassar els cognoms de solteres de les seves mares, àvies, ties i besàvies, sense cap resultat fructífer. Van haver de reconèixer que la seva semblança física havia de ser fruit de l’atzar (cal dir que si aquesta escena hagués tingut lloc en els nostres dies ho podrien haver atribuït a alguna casualitat genètica, però poc en sabien de tot això a principis del segle XX), i els va fer prou gràcia haver-se conegut. De fet, van pensar que tard o d’hora s’haurien trobat, i fins i tot van jugar amb la idea més que probable de ser confoses pels seus respectius companys de classe. Feia gairebé una hora que parlaven quan l’Helena va fer un cop de cap:

—L'examen! Ostres! —i mirant el rellotge—. Tinc l’examen de Dret Mercantil d’aquí vint minuts! Tenia la intenció de fer un cafè ràpid i tornar a la biblioteca, que el porto molt malament, però amb tot plegat m’he distret.
—Dret Mercantil? Va ser una de les meves assignatures preferies, el semestre passat! Segur que t’anirà molt bé l’examen. —L’Emma l’animava sense fixar-se gaire en la cara de pànic que feia l’altra—. I bé, res, em sap molt greu haver-te donat aquell ensurt. Si hi ha qualsevol cosa que pugui fer per tu... Ja saps, vull dir per compensar-te la mala estona que t’he fet passar!
—No t’amoïnis dona, no passa res! —Llavors dubta un moment, mira als ulls a aquella noia que és tant com ella, i pensa que si ella mateixa no tindria inconvenient en fer el que està a punt de demanar, potser l’Emma tampoc en tindrà—: i escolta... dius que Dret Mercantil va ser la teva assignatura preferida?


* * *

Afegit wikipedià: 
Chop Suey (1929) is a painting by Edward Hopper which portrays two women in conversation at a restaurant. According to some art scholars, one "striking detail of Chop Suey is that its female subject faces her doppelgänger." [1] Others have pointed out it would not be so unusual for two women to be wearing similar hats, and that it is presumptuous to claim doppelgängers when one of subject's face is not visible to the viewer.[2] As with many of Hopper's works, the painting features a close attention to the effects of light on his subjects.

He buscat coses sobre el quadre per internet, i quan he vist això que explicava la Viquipèdia m'ha agradat, i ho he utilitzat per construir el relat!! =) 

dissabte, 14 de gener del 2012

La història de la noia que mai portava pantalons

Aquesta és la història que he volgut escriure en homenatge a una companya que he tingut aquest trimestre a França. Divendres passat va ser l'últim dia de les meves pràctiques al Servei d'Ortopèdia a un hospital parisenc, i em vaig adonar de l'afecte i simpatia que havia agafat per tots els meus setze companys de pràctiques francesos, després de quasi quatre mesos de compartir esforços i peripècies amb ells. Però... vaig agafar afecte per tots ells? 

Hi havia una noia que des de bon principi em va cridar l'atenció. No precisament perquè fos una manipuladora, mala pècora que dictaminava com havien de ser les coses segons el seu parer injustificat, o per què posés els nassos on ningú no li ho havia demanat fent anar malament a tota la resta. No, no per això. Va ser per un detall molt més insignificant, i és que venia vestida a l'hospital més o menys com jo aniria a ballar, si hi anés de tant en tant. 

D'entrada, vaig trobar que, per part seva, era una mica agosarat venir a pràctiques amb aquells vestidets tan curts, que només baixaven un pam des dels seus malucs, i aquelles sandàlies de taló exagerat. A més, eren uns vestits molt macos, que jo hauria reservat clarament per grans ocasions (tot i que hauria procurat que fossin un pelet més llargs). Jo sempre m'he inclinat per anar amb roba molt còmoda i pràctica per anar a l'hospital, que no hi vaig a lluir, si no a treballar, així que no em va semblar gaire escaient la seva manera de vestir. Però evidentment, cadascú pot triar el punt d'equilibri de comoditat/lluir en què se senti més còmode. 

Va passar setembre, i va arribar octubre, i fins i tot, els primers dies de novembre, ja força freds. Al vestuari habitual de la meva companya, només s'hi va sumar un parell de fines mitges de color carn, i les sandàlies de taló es van convertir en sabates de taló. Amb els dies també va aparèixer una mena d'americana blau marí de noia com a tot abric. Va ser llavors quan ho vaig entendre. Aquella noia, que quan arribava a l'hospital corria als vestuaris per treure's l'abric i posar-se la bata per la reunió de primera hora, i que després tornava a córrer als vestuaris per canviar-se les sabates per unes vambes victoria per poder aguantar dreta tot el matí, no era una presumida que volgués ensenyar cuixa davant de tot el servei!! No, res d'això. Aquella pobra noia... no tenia diners per pantalons!!

Amb el fred que començava a fer a París a mitjans de novembre, em vaig començar a sentir malament per haver malpensat d'ella. Ningú que tingués l'ocasió de vestir-se diferent hauria volgut sortir al carrer a les set del matí amb totes les cames a l'aire. Així que tot quedava perfectament entès i justificat. Es tractava d'un problema econòmic. El moment culminant d'aquesta història, arriba un dia de finals de novembre o principis de desembre, en què vaig constatar amb un somriure il·lusionat que, finalment aquella noia, havia aconseguit comprar un parell de pantalons!! Se'm va fer estranyíssim veure-li les cames tapades, però me'n vaig alegrar molt per ella. Tristament, m'equivocava. Com que no els hi he tornat ha veure posats mai més, he hagut d'arribar a la conclusió que algú els hi va prestar per aquell matí especialment fred. 

M'he acomiadat de tots els companys, i també d'ella, fa pocs dies. Aquesta última setmana de pràctiques en ple gener francès, l'he vista altra cop sense pantalons. Si no fos obvi que totes les persones d'aquest món amb uns mínims recursos econòmics prefereixen tapar-se les cames que agafar una hipotèrmia, pensaria que... ho fa només pel gust de lluir cuixa! Però no és això, oi que no?

dilluns, 9 de gener del 2012

RC - Bocca della Verità

Més val tard que mai, diuen. Fa setmanes que tinc aquest relat al calaix, pendent de revisar i penjar... i mira, fins avui, no ha decidit treure el cap! Aquesta és la meva participació a la iniciativa Relats Conjunts del mes de desembre! (m'he passat una mica amb la llargada, oi...? Demano disculpes, però és que em vaig emocionar!)



Ens havíem promès que seríem honestos. Que ens respectaríem per sobre de totes les coses, i que mai, mai no ens trairíem. I ara jo m’havia de trobar amb tots aquests dubtes, i alhora amb la certesa que ell estava incomplint la seva paraula.

Tot va començar fa dos mesos, quan la Mireia, la meva germana gran, va enxampar el seu marit posant-li banyes. No entrarem en detalls, perquè això seria tota una altra història. El cas és que ens vam veure força dies seguits, i li vaig oferir tot el meu suport per aquells moments difícils. I ella no parava de repetir aquella frase, com si fos el seu mantra “tots els homes són iguals”. Que no, Mireia, que no tots els homes són iguals. El que passa és que el teu Manel sempre ha estat un toca campanes, com si no ho sabessis. I ella rebatia, tu digues el que vulguis, però tots els homes són iguals. I el teu estimat Joaquim, és un home. Més valdrà que vigilis.

Després d’una setmana seguida sentint la cançoneta que tots els homes són iguals, la meva seguretat en la meva parella, a prova de bomba fins aquell moment, va començar a tremolar. I si havia estat una ingènua? I si la meva confiança cega en ell m’havia fet passar per alt detalls claríssims d’una infidelitat? Em vaig posar les ulleres per detectar defectes, i ho vaig començar a veure clar: evidentment que no anava a veure el Barça, se n’anava a casa de l’altra, aprofitant que a mi no m’agradava el futbol. Ningú no es creia que hagués gastat tants diners comprant a la plaça, on són les factures? Segur que li ha comprat un ram de flors, o un perfum, o una joia, que és el que fan els homes amb les amants. I ara de sobte s’apuntava al gimnàs? Si s’ha apuntat al gimnàs tot de sobte, ja ho pots tenir ben clar, va apuntar la Mireia, encantada de compartir les meves teories de banyuda respecte al meu marit. Jo plorava com una magdalena, incapaç d’acceptar que realment en Quim m’estigués fent això, i ella anava repetint, ja et vaig dir jo que tots els homes són iguals!

El moment decisiu van ser aquelles vacances de Nadal, poc després que comencessin els dubtes. El tió va cagar, de part d’en Quim i sense previ avís, dos bitllets d’avió cap a Roma. La meva il·lusió inicial, que em va fer pensar que amb un viatge tan romàntic de cara el mes de febrer, res no podia estar anant malament, es va desinflar i va baixar a nivells negatius quan la Mireia va deixar anar, mentre fregàvem els plats del dinar de Sant Esteve, un viatge a Roma? Ara sí que estàs venuda. Que no te n’adones? És la seva coartada! Es gasta els duros així per tenir-te contenta i que no et puguis queixar de res. Segur que després desapareixerà un cap de setmana, excusant-se amb un viatge de negocis, i te la fotrà amb l’altra en tota regla. En Manel ho va fer això, després ho vaig saber tot: tres dies romàntics a París amb la puta de la Cussó.

Un dia de gener, quan la pressió dins meu començava a ser insuportable, vaig anar a dinar amb la tia Lola, una tieta soltera de ma mare que vivia a prop de casa i que insistia en mantenir el contacte amb les seves nebodes-nétes, com ens deia ella. De seguida va veure que jo feia mala cara, i no va deixar de burxar en tot el dinar, fins que al final li vaig explicar, desesperada, les meves pors. La solució va venir als seus llavis com si l’hagués tingut preparada d’abans. Nena, si ho tens facilíssim! Creus que en Quim et fa el salt i no goses preguntar-li-ho? No cal! Però no dius que anireu de vacances a Roma? Mira, jo hi vaig estar quan era jove amb en Romà, aquell cap meu que sempre em deia que si no fos perquè estava casat, em faria passar de secretària (i amant) a dona en un tres i no res, que jo era un bé de Déu de dona. Però no és això el que necessites saber ara. A Roma hi ha una pedra gran i rodona, que n’hi diuen la Boca de la Veritat... i diu la llegenda...

Des que la tia Lola m’havia explicat la llegenda, que només podia pensar en el dia que arribaríem a Roma i podria fer passar en Quim el Traïdor per l’adreçador. M’estava sent infidel, i la Bocca della Verita ho sabria i li faria una queixalada que li arrencaria tots cinc dits. I això em doldria més que res en el món, perquè jo me l’estimava molt, eh, a en Quim, però almenys confirmaria la veritat, que és l’important.

* * *

Els dies han passat lentament, però finalment hem arribat a Roma. En Quim no entén la meva insistència per veure l’Església de Santa Maria de Cosmedin on hi ha la Bocca della Verita, però en tot cas, ha estat d’acord en anar-hi demà. Per fi, per fi sabré la veritat.

Visitem l’esglèsia sencera i finalment ens posem a fer cua per fer la típica foto turista: la mà a dins la boqueta i un somriure radiant. Però ja és el torn d’en Quim, i estic segura que ell no riurà tant.

– Ens fem la foto junts?
– No, home. Primer fes-te-la tu, i després ja me la faré jo. Si de cas, després, en fem una plegats. – penso per mi que això ja no arribarà a passar.

En Quim s’apropa a la pedra, somriu, posa la mà dins, i... res! Res de res! Però com pot ser? Quina manera d’enredar, el tros de pedra no fa la seva feina. Decebuda i alhora alleujada, però pensant que ara hauré de preguntar-li a ell directament, Quim que m’estàs fent el salt? M’apropo sense pensar per fer la ditxosa foto. Poso la mà dins, faig una ganyota que vol ser un somriure, i just quan en Quim diu ‘i tres’ i dispara, sento una fiblada a la mà. La trec esporuguida, la miro per tot arreu, i no hi tinc cap marca, ni cap traça de sang. Però la pedra m’ha mossegat, estic convençuda que m’ha mossegat. Miro al meu voltant i intueixo que ningú s’ha adonat de res. Em miro la mà de nou, em miro a mi i, en aquell precís instant, crec que ho començo a entendre.

I també ens havíem promès creure la paraula de l’altre, per què si no començàvem per aquí, tota la resta de promeses esdevenien inútils. 

diumenge, 1 de gener del 2012

Llibres 2011 - Sense presses, siusplau

Últimament vaig molt al meu ritme fent posts. També sóc conscient que "prometo" posts que després acabo no fent, però oi que em perdoneu? Per exemple, tenia intenció de penjar la llista abans que acabés l'any, de la mateixa manera que tinc escrit el Relat Conjunt d'aquest mes, i si em descuido, el penjaré quan facin la proposta del mes de gener... vaja, que sóc un desastre. Però és que estant a casa, amb les festes i l'estudi (ehem!) i tot plegat... no puc estar a tot arreu! 

Au doncs, anem al que toca avui: llibres. Explicaré el que explico sempre: jo de més jove (abans d'entrar a la universitat!) llegia mooooolt i molt! Sempre tenia un llibre entre les mans, però aquests últims quatre anys i escaig he deixat moltíssims llibres a mitges, n'he trobat pocs que realment m'hagin motivat a llegir-los i acabar-los i ha estat tot plegat força catastròfic.

Aquest any vaig començar igual de fluixa que tots els anteriors, però a mida que m'he anat ficant de peus a la catosfera i he anat veient les quantitats industrials de llibres que llegiu alguns de vosaltres, m'he anat motivant. També hi han ajudat algunes de les vostres recomanacions, que m'han fet descobrir autors desconeguts, i el fet d'estar exiliada a París, que m'ha deixat més temps per a la lectura. 

I sense més rotllos, aquí us poso la llista: 

1. Contra el viento - Ángeles Caso
2. El despertar d'un malson - Francesc Planas i Comes
3. Una història silenciada - Francesc Planas i Comes
4. L'amant perillosa - Haruki Murakami
5. L'home de la maleta - Ramon Solsona
6. El perquè de tot plegat - Quim Monzó
7. El meu amor Sputnik - Haruki Murakami
8. El tiempo entre costuras - María Dueñas
9. L'últim dia abans de demà -  Eduard Márquez
10. El temps de les cireres - Montserrat Roig
11. Tòquio Blues - Haruki Murakami
12. La casa cantonera - Sílvia Alcàntara
13. Le corps sans tête - George Simenon
14. J'ai envie de toi - Federico Moccia
15. Maletes perdudes -  Jordi Puntí
16. Les veus del Pamano - Jaume Cabré
17. Mon petit doigt m'a dit - Agatha Christie (en procés)

Coses a destacar en quant a ritme de lectures: L'amant perillosa la vaig començar a llegir al juny. Així que durant els cinc primers mesos de l'any només havia llegit 3 llibres, i tots tres ben curts. Quan vaig arribar a París (6 de setembre) tenia entre mans El tiempo entre costuras (un bon totxo, per cert), així que en els últims 4 mesos he llegit més de la meitat del que he llegit aquest any. Per què també hi ha totxos com Tòquio Blues, J'ai envie de toi, Maletes perdudes o Les veus del pamano, tots ells d'entre 400 i 650 pàgines. 

Pel que fa idiomes, en tinc 2 en castellà, 3 en francès i la resta en català. Estrany, però no he llegit res en anglès, ara me n'adono... 

He de dir que dubto si potser he llegit algun llibre a principis d'any que no recordo... la llista la vaig començar a fer (de memòria) a l'octubre o al novembre! 

I com a bons descobriments de l'any... doncs Murakami, Maletes Perdudes, i potser també Jaume Cabré. I el millor de tot: moltes ganes de mantenir un bon ritme de lectura pel 2012!! Aviam si us puc ensenyar una llista més lluïda d'aquí un any!