Grease (el musical de la NOSTRA vida)

Estimats, estimades,

La culpa de tot la té Grease. Sí, sí, com ho sentiu: Grease. La pel·lícula que han fet aquesta tarda de diumenge. La pel·lícula, o potser millor dit, l’obra que vam fer quan érem Pioners, ara fa un parell d’anys (només dos! Us n’adoneu? No fa pas tant!). Tornar a veure la peli avui, i veure que encara em sabia tots els diàlegs de memòria, recordar tots els cops que vam repetir el ball del Grease Lightening, i la motivada de l’últim cap de setmana, tancats tots dos dies assajant un cop i un altre fins que va sortir mitjanament bé. Ha estat impossible pujar a l’habitació i no remenar l’ordinador en busca de fotografies d’aquells dies. I les he trobades, clar! Però també n’he trobat moltes més, i és que no en tinc poques de fotografies del cau! Heu pensar mai què passaria si un dia féssim un sopar dedicat a recordar vells (i bells) moments? Els Ròvers ens en vam fer una petita idea fa unes quantes setmanes: anècdotes, menjars atípics, la millor fotografia, el paisatge més espectacular, l’excursió més llarga, el moment més bonic... mai no s’acabaria el tema de conversa! El repàs de fotografies m’ha portat al cap monitors i monitores que ja no hi sou, i èpoques en què alguns de vosaltres encara no éreu monitors, sinó que compartíeu branca amb mi. Se’m fa estrany pensar que no fa tant. Avui us escric amb la mirada posada en aquest curs que ja s’acaba, i en aquests campaments d’estiu que, teòricament (perquè mai se sap, oi?), tancaran la meva etapa de “nena” a l’Albada. No entenc com pot ser que faci vuit anys d’aquell primer dia, que encara recordo massa bé.

Amb això, i amb el desig que aquesta carta no soni cursi en excés: estimats, estimades, ex-monitors i ex-monitores, monis actuals, companys de Clan, antics companys de Cau, i personetes diverses que han passat algun dia per l’Albada... només us volia dir: Gràcies.

Vostra,

Yáiza

S e r v i m ! !

PS: We will always be together!

Pioners i Caravel·les, primavera 2006

Fem un cafè?

Així de fàcil, així d'espontani, així de natural.



Digues-li trencar el gel, digues-li tirar els trastos, digues-li invitació amistosa.




M'agrada perquè és una frase senzilla, molt recurrent, i amb un ampli ventall de possibles intencions. Pot ser que l'aprofitis per fer notar a algú que acabes de conèixer que t'interessa (psicològicament o física, en això no m'hi poso). O simplement per reprendre una vella amistat mig oblidada, un amic o amiga d'aquells que et trobes pel carrer després de molts mesos i els diries "prometo trucar-te demà" però saps que no ho faràs perquè demà hi haurà altres coses.

M'agrada perquè quan portes dues o tres hores estudiant a la uni, al final alces el cap, dones un copet per sota la taula a l'amic que seu al davant capficat amb la bioestadística, i vocalitzes un "fem un cafè?" sense alçar la veu, esperant que et llegeixi els llavis, o ho escrius amb retolador en un full en brut i li mostres amb carona de necessito-un-descans-JA!

M'agrada per les respostes. Perquè no es pot dir que no a aquesta pregunta. Perquè quan vas a fer el cafè et trobes amb els que han baixat a la cafeteria cinc minuts abans, i arrossegues amb tu als que pretenien seguir estudiant. M'agrada per l'amplitud de significats de la paraula cafè. Perquè pots anar a fer un cafè, i fer un cafè amb llet, un tallat o un suís. O fins i tot, una coca-cola, una orxata o una aigua. O no prendre res, i observar com l'altre sí que fa un cafè. O no, perquè potser l'acompanyant tampoc pren res. I feu un cafè sense fer-lo.

Perquè fer un cafè, no és pròpiament beure cafè, sinó fer un descans, una pausa. De l'estudi, o de la vida en general. O és l'excusa per veure algú que enyores. O una forma com qualsevol altra de buscar intimitat amb qui t'interessa. I et dóna l'oportunitat de remenar-lo per a que es dissolgui el sucre, fent veure que estàs molt concentrat, si et fa vergonya mirar als ulls de qui tens al davant. I en acabat, si finalment has pres cafè o quelcom de la família, pots fer petons amb gust a cafè, mentre tornes reticent a l'estudi, o a la vida, i ja tens ganes que passi l'estona i que algú et torni a demanar "fem un cafè?".

Temps era temps

Avui recupero un escrit de fa quasi un any. Ja pràcticament n'havia oblidat l'existència, però ahir el vaig trobar accidentalment i vaig pensar que el seu llóc era ben bé aquest.



Temps era temps (23/o3/2oo7)


Temps era temps… temps era temps, les històries es començaven amb aquestes tres paraules. Quan érem petits, i no volíem menjar, l’àvia prenia paciència mentre remenava les sopes o intentava fer-nos empassar les farinetes. Llavors li demanàvem un conte i començava així: temps era temps… i aquests tres mots obrien la porta a un món d’històries i d’aventures, contes de formiguetes o princeses, que feien que l’estona passés volant i que encara estiguéssim dies barrinant sobre les aventures de l’últim protagonista.

Temps era temps, les àvies i les mares explicaven contes als seus néts o fills, respectivament. El punt final del dia del infant era demanar, un cop gitat, que li expliquessin un conte. Era quelcom molt usual, i si hom era curt d’imaginació, buscava llibres de contes i els llegia en veu alta. Bona manera, per cert, d’incentivar a la lectura des dels primers anys de vida.
Avui en dia, però, malgrat que no fa tants anys d’això que explico, el temps és or més que mai, i els pares van tan atrafegats que no tenen temps per a res. Les àvies o els avis, per descomptat, no viuen a la casa dels fills, viuen pel seu compte si amb sort no han anat a parar a una residència de la tercera edat (d’aquelles que ara vosaltres, els que ja passeu de la cinquantena, comenceu a témer tant).

Així doncs, el mercat, que no deixa passar ni una sola oportunitat de fer negoci, i veient que sembla natural en una criatura demanar contes, ha creat mil i un productes: des de les clàssiques cintes de casset que ja havia tingut jo a la meva època, fins a ninots de peluix que els prems la panxona i t’expliquen un conte. I els pares es deixen un dineral al caixer de qualsevol gran magatzem, amb un somriure de satisfacció pensant que què bons pares que són, i que els seus fills creixeran envoltats de contes. Però oh, quins contes! Cal comparar-los amb els de debò? Quin nen no era capaç de corregir a sa mare quan li explicava la Blancaneus, dient-li que la madrastra dolenta no va dir “hahaha!” sinó “hohoho!”? On queda, dins de tanta tecnologia, la interacció entre pares i fills, la amistat que es trava més enllà dels lligams familiars, el potencial que desenvolupa el nen sense adonar-se’n quan la mare, fent-se la boja li deixa anar un “ara no sé com seguia, continues tu?”. Les noves tecnologies, que tan satisfets ens tenen, mai podran substituir certes coses, certs punts de la cultura humana, que no poden ser automatitzats o mecanitzats, perquè requereixen naturalesa, desimboltura i espontaneïtat. Quina mena d’afecte pot donar un osset parlador en comparació amb una mare, pare, o familiar de qualsevol branca, explicant tendrament un conte a un infant?

Després que es queixin quan els arribin els fills a l’adolescència i no hagin tocat un llibre ni per treure-li la pols, quan les notes de l’escola comencin a decaure, o quan tinguin comportaments excessivament esquerps –hormones a part- i no els dirigeixin la paraula més que per dir bon dia –i sort en tenen si diuen bon dia, perquè aquesta locució va escassa en les nostres boques últimament, però d’això ja en parlarem un altre dia-. Que es queixin doncs, com deia, si els seus no són els fills exemplars que ells havien somniat. I és que ja se sap que els nens i nenes no neixen amb un llibre d’instruccions sota el braç, però es de coneixement popular que el temps que hi dediquis et serà retornat amb nombrosos beneficis emocionals dia rere dia.

11 de Març (2oo4-2oo8)

Sembla mentida que ja faci quatre anys que vaig escriure això. Avui ho he recuperat i ho he rellegit. No hagués escrit això, ara mateix. O no ho hagués escrit així. Canviaria paraules, i algunes idees. Però he preferit deixar-ho com està, per tal de reflexar com ho vaig viure jo llavors. I prou.

11-12/o3/2oo4

Que senzill és dir que controlem les nostres vides. Però que difícil és fer-ho realment.

Vivim relativament relaxats, preocupant-nos profundament per ínfimes frivolitats, fins que el món decideix que hi ha massa pau i ens clava una bufetada. Una bufetada que ens retorna a la realitat i que ens recorda en quin món vivim. Ens fa veure les coses realment importants tal com són i ens ajuda a valorar tot allò que ens envolta. Neixen en nosaltres noves preocupacions, nous dubtes, noves preguntes. Els que som joves madurem de cop, com si ens donessin una empenta cap a la vida adulta.

Últimament portem moltes bufetades seguides: l’atemptat a Nova York, l’Onze de Setembre; la guerra a l’Iraq; i ara, atemptat a Madrit, l’Onze de Març – si, altre cop dia onze i un any i mig després de l’11-S.

La ràbia i impotència que sento i sentim – em sembla que parlo per tothom – és tan gran que et fa sentir com una gota de pluja enmig de l’oceà.

No som lògics. No és lògic lluitar per la pau. Hem d’aconseguir la pau unint les nostres forces, per mitjà del diàleg i l’amor de les persones. El que vull dir és que ens prenem el terme lluitar en sentit molt literal, realment lluitem, fem guerres. Però es pot lluitar d’altres maneres... no?

L’amor és l’arma més potent de totes.

Yáiza

Sóc universitària!

Bé, sí, ja, fa segles que no actualitzo. I què? He estat d'exàmens, d'acord? I sí, sí! Ja els he acabat tots (o com a mínim tots els que compten nota, Bioquímica és un híbrid estrany, obligatori anar-hi però no qualificat). I després d'aquesta marató per tal d'arribar a final de semestre, sobre què puc escriure? Què és el que tinc al cap des de fa dies? Doncs això que veureu ara mateix...




Sóc universitària!

De fet, aquest setembre tots nosaltres (entenent per “nosaltres” gent que ha començat la carrera aquest any) vam mirar-nos al mirall i vam dir-nos amb cara radiant: sóc universitari/a! Però , oh! quin engany! No, no érem universitaris. Ni al setembre que començàvem a trepitjar la Facultat; ni a l’octubre, quan vam fer les primeres festes amb els de classe; ni al novembre, que ja ens havíem habituat al ritmillo de la Universitat; ni al desembre, quan vam fer la festa de Nadal amb tota la carrera.

No, durant aquestes últimes setmanes he arribat a la conclusió que no s’és universitari fins que no es supera –amb més o menys èxit- la primera etapa d’exàmens. Si anar a la universitat ja representa tot de canvis, de progrés personal i de noves experiències, el mes d’enclaustrament per exàmens és tot això condensat i elevat a l’enèsima potència.

Descobreixes què significa tenir tanta matèria que el teu objectiu no és aprendre-la, sinó arribar a mirar-te -per sobre- tot el temari. Aprens que “estudiar molt” no són tres hores diàries, sinó deu o dotze, i que encara que quan feies secundària et semblava impossible, realment pots estar estudiant un mes sencer, dia rere dia, sense saber què vol dir “cap de setmana”, i sense fer més descansos que fer un cafè de tant en tant i dormir un màxim de 6 hores.

A més, hi ha moltes maneres diferents d’encarar una tanda d’exàmens, totes d’elles igual d’entretingudes. Hi ha l’opció em-tanco-a-casa-i-deconnecto-de-la-resta-del-món, que consisteix en no veure a ningú més que als teus pares i germans (i perquè no hi ha més remei, que sinó els faries fora de casa, també), desconnectar l’ordinador, apagar el mòbil i enfrontar-te tu sol als apunts (tot i que hi ha versions que inclouen penjar-se durant hores del telèfon per a resoldre dubtes amb els companys). Una altra possibilitat és escollir dues persones (que portin bé la matèria és condició bàsica per fer l’elecció) i trobar-te amb elles cada dia per estudiar plegades. Aquesta només funciona si les altres dues persones són capaces de callar una estona i deixar que et concentris. L’altra opció, molt recurrent, és la de “rata de biblioteca”. Es presenta en dos formats: el primer seria instal·lar-te en una biblioteca qualsevol, on no coneguis a ningú i puguis treballar tranquil. L’altre, consisteix en moure’t fins a la biblioteca de la teva facultat, on hi ha gent del teu curs, dels altres, i fins i tot d’altres carreres i combines l’estudi individual amb la resolució de dubtes en grup.

Personalment em quedo amb l'última opció proposada, que és la única que he posat en pràctica fins ara (ja que tinc assumit que a casa no hi puc estudiar), i que a més presenta molts avantatges, com ara el típic “anem a fer un cafè que ja són les sis?” o el senzill “Ivo, no entenc aquest problema de física, ajuda’m sisplau!”. Amb el pas dels dies s’esdevé un fenomen que podríem anomenar “colla biblioteca”, i és que qui hi va un dia i li agrada, repeteix, i amb això hem format un grupet de companys que sempre som allà. Per tant, he de dir que tot i que estudiar tant ha estat dur, la sensació general és positiva, d’autorealització, i guardo el record de molts bons moments amb els companys de biblio, cafès i riures inoblidables, converses incòmodes amb la profe d'estadística, i birretes d’allò més curioses (amb llibres de medicina del segle passat entre les mans) abans de marxar a casa i, al final, esperem, la satisfacció d’obtenir els resultats que tots desitgem!!

Molta sort, universitaris-estressats-en-època-d’exàmens!!

I a la resta, sort també!

Yáiza

.

.

.

.

.

[Patri, Joana, Guillem, Pol, Ivo, Nacho, David, Anna, Carme -gran examen de física, eh!- ,... ha estat maco trobar-vos a una biblioteca o a una altra durant aquest meset!]

Propòsits d'any nou

"Buenu", "buenu"... Tot i que sempre he cregut que la millor època per a fer-se bons propòsits és al setembre, just abans de començar al curs -malgrat que llavors prou feina tinc a fer-me a la idea que ja no és estiu-, m'he tornat a deixar endur per l'esperit nadalenc i tot allò del "any nou, vida nova" i he fet, mig "en sèrio", mig en conya, una llisteta (la de l'any passat era quatre cops més llarga i, no obstant, dubto que pugui complir més d'una quarta part de la d'enguany) amb els meus bons proòsits de cara a aquest 2oo8. Aquí la teniu:


Bons propòsits per al 2oo8:

- Estudiar més
- Seguir una dieta sana i equilibrada
- Ser constant i no deixar-ho tot per l’últim moment
- Estimar més
- Endreçar l’habitació
- Treballar una mica per fer raconet
- Marxar de vacances a l’estiu i gastar el raconet (això tenint en compte que he estudiat prou com per a què no me’n quedi cap per setembre)
- Trobar la pau interior
- Somriure
- Desenvolupar la meva vida artística (aprendre a pintar a l’oli/tocar la guitarra)
- Aprovar tot primer sense anar al setembre
- Anar al teatre sovint
- Aprovar primer encara que sigui al setembre
- Estimar-me
- No guardar rancors, però no fiar-me ni un pèl de qui ja me l’ha jugat un cop
- Treure’m el carnet de conduir
- Gaudir del que tinc, i no pensar massa en el que m’agradaria tenir
- Acabar el primer trimestre i no tenir totes les assignatures de 2n tan penjades com ara les de primer
- Somriure més encara

És a dir, aconseguir arribar a 31 de desembre i que quan repassi els últims 366 dies, esbossi un somriure de nostàlgia i creui els dits per a què el 2oo9 sigui igual o millor.

Estimats Reis Mags,

Estimats Reis Mags,

Com que aquest any m'he portat molt bé, us demano que em porteu:

- Bona vista per saber veure que la vida em dóna motius per somriure cada dia.
- Bona oïda per gaudir de les rialles dels que m’envolten, o per sentir la nota de tristesa en les seves veus quan les coses van maldades.
- La veu clara i forta per dir sempre el que penso, sense enganys ni mitges veritats, però amb la delicadesa necessària en cada moment.
- El tacte afinat per saber transmetre en una carícia tot el que em passa per dins, i fer abraçades que curin tots els mals.
- Bon olfacte per “olorar” quan les coses no van bé, i bon gust per arreglar-les de la millor manera.

Amb aquests presents, ses Majestats, pretenc seguir creixent com a persona aquest 2oo8, i estimar més –i demostrar-ho- als que m’envolten.

Molt agraïda,

Yáiza

PD: També demano, si us plau, si us plauet, aprovar els exàmens!!! (o la constància que em falta per estudiar =P)

[gràcies, Jona, per ser responsable de que hagi escrit aquesta carta]