La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita Rambla del Poble Sec!

Avui concert "íntim" a la Boheme! I no dic íntim perquè la taverna en qüestió sigui especialment petita - que ho és - sinó perquè s'ha omplert de gom a gom de gent que venia a escoltar en Cesk Freixas, de manera que hem acabat tots ben apretadets, però ben avinguts, dins d'aquest local entranyable.

Passats tres quarts de deu, quan quedaven poc més de deu minuts per l'hora d'inici del concert, la Marina, la Clara i jo hem entrat a la Taverna La Boheme i ja estava força plena. Cap taula, cap cadira lliure per nosaltres. En Cesk ja hi era, guitarra i faristol, tot a punt. Hem deixat els trastos en un racó, nosaltres ens hem situat en un altre, i poc després ha arribat un altre noi amb una guitarra (de moment, desconegut, però estranyament familiar?) i el concert ha començat. A poc a poc, ha anat entrant gent i més gent, molts han estat drets tota l'estona, d'altres a terra, però ningú no s'ha mogut fins que ha deixat de sonar l'últim acord. Entre ells, han arribat cap a les deu la Laura i el Fèlix, que han sentit molt però han vist ben poc!

De mans del Cesk han sonat cançons de tots els discs, i potser jo he enyorat que en toqués unes quantes més de "La mà dels qui t'esperen", que és l'últim. Ha cantat i ens ha deixat cantar, i tots hem corejat amb força quan ha entonat clàssics com Al Vent o l'Estaca. Hem tingut "l'exclusiva" de sentir la cançó Mudança, que ens ha explicat que ha escrit fa pocs dies, i el goig de ser d'aquells que "hem optat per la cultura per sobre del futbol" (ah, que avui hi havia partit?). I ens ha presentat a en Marc Durandeau i al Marcel Marimon (el noi de la guitarra!), dos cantautors que estaven allà i a qui ha convidat a tocar alguna cosa després. 

Quan en Cesk ha donat per finalitzat el concert, de seguida s'ha animat a tocar en Marc Durandeau, i la seva música ens ha semblat una mena de country catalanitzat, o una música que seria molt adequada per posar al cotxe, conduint per una carretera infinita d'aquelles dels Estats Units. Molt curiós! 

A en Marcel Miramon, membre del grup Rumb Al Bar, li ha costat una mica més arrencar, però finalment ha començat fent una versió rumbera de la Petita Rambla del Poble Sec, i ha animat a tothom amb un garrotín, i un parell de cançons de taverna. Que, per cert, a aquestes alçades ja havia descobert perquè em resultava familiar, i és que el vaig veure tocant fa un parell danys a un concert a la Vila de Gràcia, juntament amb Eldelvar, grup on toquen uns quants amics de classe.

Per acabar, tots tres han cantat junts Ulls de Color de Mel, versió feta per Els Pets de la cançó Brown-Eyed Girl, d'en Van Morrison, i quasi s'enfonsa el bar amb aquell "Shalalalala lalalalalaralirao"

Acabat el concert, moviment generalitzat: gent que s'aixeca, gent que surt, gent que va al lavabo (i em trobo l'Ignasi! que estrany!), gent que s'apropa als cantants... Nosaltres caiem en la temptació i comprem una còpia de "La mà dels qui t'esperen", que per alguna cosa és termosensible! 

Marxa la Clara i els altres quatre fem rumb cap al bar.. Ai!, cap al tren, i tornem a Rubí, no sense aconseguir un paquet de bastonets (amb oli d'oliva) de franc i riure molt, també de franc.

I fins aquí la crònica d'aquest triple concert.. la propera va de teatre!

Yáiza

Primavera o 16 coses que em fan sentir viva

1. El primer bany de l'any.
2. Treure la roba d'estiu de dalt de l'armari.
3. Prendre el sol.
4. Obrir totes les finestres i encendre una vareta d'encens.
5. Beure'm la primera orxata de la temporada.
6. Caminar de la teva mà pel carrer major.
7. Emprovar-me un vestit bonic.
8. Dinar asseguda al terra del jardí.
9. Entrar a una papereria i comprar qualsevol cosa només per saludar el botiguer.
10. Escoltar música a tot volum a totes hores.
11. No haver de donar explicacions.
12. Fer la motxilla de ruta en vint minuts (i creuar els dits per no deixar-me res).
13. Saber que hi ets.
14. Passejar per Rubí una tarda de vacances sense res concret a fer i que sigui molt profitosa.
15. Arribar a l'estació 20 segons abans que vingui el tren.
16. Que no calgui somniar per sobreviure!

La meva primera vegada

O crònica del meu primer concert d'Els Amics de les Arts

Ha anat de ben poquet que aquest no fos el meu primer concert frustrat d’Els Amics, però per sort, hores abans ha aparegut un Amic i ha salvat la nit. Així que som-hi, ferrocarrils i cap a Barcelona s’ha dit! He baixat a Gràcia, i com a bona barcelonauta que em consider-ho, he decidit anar trencant carrers fins a anar a Muntaner, amb intenció de sortir a l’alçada justa de Luz de Gas. Amb poca punteria, però, perquè sí que he arribat a Muntaner, però uns quants carrers més amunt. La gràcia de tot això és que he passat pel portal -ja quasi mític- Muntaner, 260 i he estat molt temptada de deixar-hi un gomet verd, però he reprimit els meus impulsos quan he vist el porter (en Juan?) a l’altra banda de la porta. Gomets que, per cert, havia comprat cinc minuts abans davant l’allau¹ de comentaris al bloc demanant gomets verds. El seu èxit ha estat molt relatiu, no m’he trobat amb ningú del bloc, però no patiu que... de més verdes en maduren!

Bé, d’acord, anem per feina. A quarts de vuit, quan he arribat a la porta, hi havia quatre gats, i he pensat fàcilment “bé, és dilluns i estem d’exàmens, què volies?”. I me n’he anat a prendre algu al Monaco, el bar del davant. La sorpresa ha estat nostra quan, una horeta més tard, sortíem del bar per descobrir que els quatre gats s’havien multiplicat, havien proliferat i s’havien convertit en una massa de gent que envaïa tota la vorera i part de la calçada. Hi cabríem tots? Sort a l’hora d’entrar, hem anat a parar en bon lloc: primera fila i a l’esquerra de l’escenari, així que primer planu del Dani i tota la resta teniu uns perfils estupendus.

I comenceu! Ben animats, dient i repetint que sou súper bons nois, però mireu, jo no m’ho crec, perquè ni malles, ni capa, ni calçotets per fora²!. Tot plegat, un festival de cançons, i les introduccions més originals i divertides: hem conegut la bola de merda del vostre pis, les tendències Billy Elliot d’en Dani, que l’Eduard és “el sentro del Universo”, que a Massaxuxes (Boston) hi ha una alta incidència de càries³, i que les rajoles del bany de l’Úrsula (Joan Enric!) mai no seran de color burdeus, però que això en Ferran no ho sap pas.

Cançons que a casa costen un xic d’escoltar, es converteixen en una festa dalt de l’escenari, i així ens heu deixat bocabadats amb l’Exercici Seixanta, i m’he assabentat -per fi!- dels dos títols de Codi da Vinci que no entenia⁴ (d'acord que no tingueu res a veure amb Manel, però heu de reconèixer que la idea del Dani era bona).

I el gos, vull dir, l’Home que treballa fent de gos, tenia pressa per plegar (potser l’esperaven al cuarto de planxar!), i ha fet dos intents de sortir abans d’hora. A la tercera va la vençuda, ha sortit quan tocava i seriosament, crec que haurem de fer un esforç i aprendre’ns la seva coreografia, li veig molt futur! Per acabar-ho d'arrodonir, des de l'extrem dret -del públic- ha sortit una espasa d'Star Wars que deixa el llistó molt alt, haurem de venir al proper concert amb un dinosaure?!

Afortunadament en Joan Enric ens ha explicat la sistemàtica dels bisos, menys mal, perquè jo hauria marxat abans d’hora (o si més no, ho hauria intentat, perquè amb aquella gentada no hauria arribat pas a la porta)! I al final, acabem amb “A vegades”, la primeríssima cançó vostra que em van fer escoltar⁵, i feu un final rodó, rodó.

Ara sí, us acomiadeu i desapareixeu de l’escenari, però us esperem perquè sabem que allò és un cul de sac, i que haureu de tornar a sortir! El guarda malcarat (insultem en català, que té més estil), ens intenta fer fora en diverses ocasions, però resistim i aconsegueixo saludar-vos a tots i enganxar-vos un parell de gomets verds.

I, al disc, la dedicatòria “per la noia més activa del blog”. Molt bé! I que duri!

Fins la propera,

Yáiza

1. De vegades les dones també exagerem.

2. Sabeu que haureu de fer algun concert amb aquesta indumentària, oi?

3. Els odontòlegs hi deuen viure de conya!

4. Trilogia a Nova York i Pandora al Congo!

5. Ferran, com pots dir precisament TU que t’adorms amb Ventdelplà? Va, home, va, que t'hem vist!

"Ojos que no ven, facebook que te lo cuenta"

És la nova dita popular, i com quasi tot el que trobem en el refranyer, no s’equivoca pas massa.

A favor del facebook hem de dir que té un gran potencial com a mitjà de comunicació: poder compartir les teves fotografies; mantenir el contacte amb gent que, d’altra manera, hauries perdut de vista ja fa mesos; o fins i tot recuperar amistats de la infància, no és pas res que jo consideri un mal ús de la xarxa.

Ara bé, hi ha un parell de coses que m’espanten força del facebook, i les dues es basen en la peculiar xaferderia de la majoria d’éssers humans dels nostres temps. I, perquè si només parlo de xafarderia, dic que són dues les coses que m’espanten? Doncs perquè tanta por em fa el que els demés puguin arribar a descobrir de la meva vida, com el que jo puc arribar a indagar de la resta de gent.

D’una banda, quan et fas per primer cop un compte de facebook et refugies en el “fet i fet, només hi penjaré els continguts que jo vulgui i ho veurà la gent que jo esculli com a amics”. Si, bé, d’acord, el que tu diguis! Però quan portes més de mig any a la xarxa social, t’asseguro que has perdut el compte de la gent que has acceptat com a amiga. I per molt que tu controlis què dius tu o quines fotos penges tu, no pots controlar el que pengen o del que parlen els demés, ni amb quin nivell de privacitat ho fan. I sabent el que hom pot arribar a descobrir de la resta, em pregunto: què deu saber la resta de mi? Però bé, m’agrada pensar que ningú té tan interès en la meva persona per gastar-hi més de dos minuts feisbukils. Això, per començar.

I d’altra banda, em pregunto quin bé em pot fer a mi tenir lliure accés a molta -massa- informació de tots vosaltres. Perquè sovint resulta graciosíssim tenir un canal de comunicació tan dinàmic com aquest, però ben mirat, crec que no fem més que incentivar la nostra curiositat nata. Parlem menys, i naveguem més. Vols saber quelcom, i fas una investiagació per facebook (investigació que fa un parell d’anys hauríem fet per fotologs, però cal reconèixer que no era un sistema tan pràctic). Pensa en tu mateix: quantes hores has passat davant l’ordinador mig-avorrit, mig-interessat intentant saber quelcom... per no tenir els nassos d’agafar aquella persona i fer-li la pregunta en qüestió? Bah, tan és, no ho comptis.

I res, feta la reflexió, he tingut la meravellosa idea de penjar-ne el link al facebook, ho veureu tots i potser algú s’ho llegeix, i mentrestant me’n vaig a descobrir què van fer aquells dos ahir a la nit... Perdó! Vull dir que, tanco el facebook i em poso a estudiar! Adéu-siau!

Yáiza

Grease (el musical de la NOSTRA vida)

Estimats, estimades,

La culpa de tot la té Grease. Sí, sí, com ho sentiu: Grease. La pel·lícula que han fet aquesta tarda de diumenge. La pel·lícula, o potser millor dit, l’obra que vam fer quan érem Pioners, ara fa un parell d’anys (només dos! Us n’adoneu? No fa pas tant!). Tornar a veure la peli avui, i veure que encara em sabia tots els diàlegs de memòria, recordar tots els cops que vam repetir el ball del Grease Lightening, i la motivada de l’últim cap de setmana, tancats tots dos dies assajant un cop i un altre fins que va sortir mitjanament bé. Ha estat impossible pujar a l’habitació i no remenar l’ordinador en busca de fotografies d’aquells dies. I les he trobades, clar! Però també n’he trobat moltes més, i és que no en tinc poques de fotografies del cau! Heu pensar mai què passaria si un dia féssim un sopar dedicat a recordar vells (i bells) moments? Els Ròvers ens en vam fer una petita idea fa unes quantes setmanes: anècdotes, menjars atípics, la millor fotografia, el paisatge més espectacular, l’excursió més llarga, el moment més bonic... mai no s’acabaria el tema de conversa! El repàs de fotografies m’ha portat al cap monitors i monitores que ja no hi sou, i èpoques en què alguns de vosaltres encara no éreu monitors, sinó que compartíeu branca amb mi. Se’m fa estrany pensar que no fa tant. Avui us escric amb la mirada posada en aquest curs que ja s’acaba, i en aquests campaments d’estiu que, teòricament (perquè mai se sap, oi?), tancaran la meva etapa de “nena” a l’Albada. No entenc com pot ser que faci vuit anys d’aquell primer dia, que encara recordo massa bé.

Amb això, i amb el desig que aquesta carta no soni cursi en excés: estimats, estimades, ex-monitors i ex-monitores, monis actuals, companys de Clan, antics companys de Cau, i personetes diverses que han passat algun dia per l’Albada... només us volia dir: Gràcies.

Vostra,

Yáiza

S e r v i m ! !

PS: We will always be together!

Pioners i Caravel·les, primavera 2006

Fem un cafè?

Així de fàcil, així d'espontani, així de natural.



Digues-li trencar el gel, digues-li tirar els trastos, digues-li invitació amistosa.




M'agrada perquè és una frase senzilla, molt recurrent, i amb un ampli ventall de possibles intencions. Pot ser que l'aprofitis per fer notar a algú que acabes de conèixer que t'interessa (psicològicament o física, en això no m'hi poso). O simplement per reprendre una vella amistat mig oblidada, un amic o amiga d'aquells que et trobes pel carrer després de molts mesos i els diries "prometo trucar-te demà" però saps que no ho faràs perquè demà hi haurà altres coses.

M'agrada perquè quan portes dues o tres hores estudiant a la uni, al final alces el cap, dones un copet per sota la taula a l'amic que seu al davant capficat amb la bioestadística, i vocalitzes un "fem un cafè?" sense alçar la veu, esperant que et llegeixi els llavis, o ho escrius amb retolador en un full en brut i li mostres amb carona de necessito-un-descans-JA!

M'agrada per les respostes. Perquè no es pot dir que no a aquesta pregunta. Perquè quan vas a fer el cafè et trobes amb els que han baixat a la cafeteria cinc minuts abans, i arrossegues amb tu als que pretenien seguir estudiant. M'agrada per l'amplitud de significats de la paraula cafè. Perquè pots anar a fer un cafè, i fer un cafè amb llet, un tallat o un suís. O fins i tot, una coca-cola, una orxata o una aigua. O no prendre res, i observar com l'altre sí que fa un cafè. O no, perquè potser l'acompanyant tampoc pren res. I feu un cafè sense fer-lo.

Perquè fer un cafè, no és pròpiament beure cafè, sinó fer un descans, una pausa. De l'estudi, o de la vida en general. O és l'excusa per veure algú que enyores. O una forma com qualsevol altra de buscar intimitat amb qui t'interessa. I et dóna l'oportunitat de remenar-lo per a que es dissolgui el sucre, fent veure que estàs molt concentrat, si et fa vergonya mirar als ulls de qui tens al davant. I en acabat, si finalment has pres cafè o quelcom de la família, pots fer petons amb gust a cafè, mentre tornes reticent a l'estudi, o a la vida, i ja tens ganes que passi l'estona i que algú et torni a demanar "fem un cafè?".

Temps era temps

Avui recupero un escrit de fa quasi un any. Ja pràcticament n'havia oblidat l'existència, però ahir el vaig trobar accidentalment i vaig pensar que el seu llóc era ben bé aquest.



Temps era temps (23/o3/2oo7)


Temps era temps… temps era temps, les històries es començaven amb aquestes tres paraules. Quan érem petits, i no volíem menjar, l’àvia prenia paciència mentre remenava les sopes o intentava fer-nos empassar les farinetes. Llavors li demanàvem un conte i començava així: temps era temps… i aquests tres mots obrien la porta a un món d’històries i d’aventures, contes de formiguetes o princeses, que feien que l’estona passés volant i que encara estiguéssim dies barrinant sobre les aventures de l’últim protagonista.

Temps era temps, les àvies i les mares explicaven contes als seus néts o fills, respectivament. El punt final del dia del infant era demanar, un cop gitat, que li expliquessin un conte. Era quelcom molt usual, i si hom era curt d’imaginació, buscava llibres de contes i els llegia en veu alta. Bona manera, per cert, d’incentivar a la lectura des dels primers anys de vida.
Avui en dia, però, malgrat que no fa tants anys d’això que explico, el temps és or més que mai, i els pares van tan atrafegats que no tenen temps per a res. Les àvies o els avis, per descomptat, no viuen a la casa dels fills, viuen pel seu compte si amb sort no han anat a parar a una residència de la tercera edat (d’aquelles que ara vosaltres, els que ja passeu de la cinquantena, comenceu a témer tant).

Així doncs, el mercat, que no deixa passar ni una sola oportunitat de fer negoci, i veient que sembla natural en una criatura demanar contes, ha creat mil i un productes: des de les clàssiques cintes de casset que ja havia tingut jo a la meva època, fins a ninots de peluix que els prems la panxona i t’expliquen un conte. I els pares es deixen un dineral al caixer de qualsevol gran magatzem, amb un somriure de satisfacció pensant que què bons pares que són, i que els seus fills creixeran envoltats de contes. Però oh, quins contes! Cal comparar-los amb els de debò? Quin nen no era capaç de corregir a sa mare quan li explicava la Blancaneus, dient-li que la madrastra dolenta no va dir “hahaha!” sinó “hohoho!”? On queda, dins de tanta tecnologia, la interacció entre pares i fills, la amistat que es trava més enllà dels lligams familiars, el potencial que desenvolupa el nen sense adonar-se’n quan la mare, fent-se la boja li deixa anar un “ara no sé com seguia, continues tu?”. Les noves tecnologies, que tan satisfets ens tenen, mai podran substituir certes coses, certs punts de la cultura humana, que no poden ser automatitzats o mecanitzats, perquè requereixen naturalesa, desimboltura i espontaneïtat. Quina mena d’afecte pot donar un osset parlador en comparació amb una mare, pare, o familiar de qualsevol branca, explicant tendrament un conte a un infant?

Després que es queixin quan els arribin els fills a l’adolescència i no hagin tocat un llibre ni per treure-li la pols, quan les notes de l’escola comencin a decaure, o quan tinguin comportaments excessivament esquerps –hormones a part- i no els dirigeixin la paraula més que per dir bon dia –i sort en tenen si diuen bon dia, perquè aquesta locució va escassa en les nostres boques últimament, però d’això ja en parlarem un altre dia-. Que es queixin doncs, com deia, si els seus no són els fills exemplars que ells havien somniat. I és que ja se sap que els nens i nenes no neixen amb un llibre d’instruccions sota el braç, però es de coneixement popular que el temps que hi dediquis et serà retornat amb nombrosos beneficis emocionals dia rere dia.