No t'estimo (en llenguatge verbal)

Avui ens han dit que si hem de mentir més val que ho fem per escrit o per telèfon. Que cara a cara el nostre llenguatge no verbal ens traeix, i que qualsevol s’adonarà que mentim. M’han agafat ganes de plantar-me davant teu i dir-te sense embuts que no t’estimo. Que no t’estimo gens, que mai t’he estimat, que què t’has cregut. Tinc ganes de dir-t’ho alt i clar, amb totes les lletres. I que tu m’escoltis atent, i que mirant-me et fixis en les meves mans nervioses jugant amb el meu collaret, en el meu posat tens, en què no et miro als ulls, i en què la veu em surt forçada. I que no dubtis ni per un sol moment que t’estic mentint.

Les bases biològiques de l'empatia

Diuen els experts en medicina psicosomàtica i conductual, que el cervell humà té unes neurones especails, que ells anomenen neurones mirall. La funció d'aquestes neurones és percebre el que fan els altres, i ens porta a viure psíquicament una imitació del que suposem que estan vivint ells. Dit amb paraules planeres, ens permeten posar-nos en la seva pell. Si veiem algú pentinar-se, podem recrear perfectament dins el nostre cap què sentiríem nosaltres si tinguéssim una pinta a la mà i aquesta ens passés suau entre els cabells. Si veiem algú plorar, ens contagiem de la seva tristor. Si algú ens explica un problema, ens podem sentir angoixats. Això és també el que ens ha permès desenvolupar el llenguatge. El primer llenguatge (en la vida i en l'evolució) és el gestual, que neix per imitació del que fan els altres, i d'aquí apareix el llenguatge verbal.
He trobat molt curiós descobrir això, que tenim unes neurones especialitzades en fer-nos empàtics. I he pensat que hi ha gent que les deu tenir atrofiades!

Què escric?

Això és el que em passa pel cap aquests últims dies. Vaig tenir unes setmanes altament productives, en les que no podia deixar d'escriure ni un sol dia, en les que tenia més d'una entrada diària i havia de triar per no explotar el bloc (i els lectors!). I de cop, l'aixeta es va tancar, i ja fa uns quants dies que res, tu, no tinc ganes d'escriure res. 

També em faig aquesta pregunta en un altre sentit, que és el de revisar els meus textos i fixar-me en les coses de les que parlo. I últimament tinc una estranya tendència a parlar de mi, i a escriure sobre coses que no m'han passat, però que m'imagino que podrien passar. M'agrada posar per escrit les típiques historietes que una es munta per a ella mateixa, i recrear-me en els detalls. M'agrada perquè sovint són escenes boniques. No és que hi hagi cap mal, suposo, però em faria molta vergonya compartir-ho amb algú. Seria com obrir una finestra als meus somnis (sovint estúpids)... i no, de moment no toca. 

I després d'aquesta petita dissertació*, jo i la meva petita angoixa de no poder escriure res de profit, marxem a dormir. 

* Dissertació, dissertar: Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística. (DIEC)

L'entrevista a RubíBlogs

Doncs sí, ja hi som! Ja tenim el programa de RubíBlogs d'aquesta setmana, en el que apareix l'entrevista que em va fer en Jordi Rius sobre aquest bloc. Aquí teniu l'enllaç, per a qui ho vulgui escoltar!

Petita crisi de diumenge a la tarda

Hi ha dies en els que és fàcil deixar-se anar i no tenir ganes de lluitar més, ni de fer res de profit. Dies en què tot és igual, i l’únic que ve de gust és quedar-se dins del llit, sense fer res, sense pensar res. Només estar allà i no ser ningú. De vegades viure cansa, i falta empenta per seguir-ho fent. Quan les motivacions s’esgoten i és diumenge al matí, i diumenge a la tarda i diumenge al vespre. I arriba la nit i t’adones que el dia ha quedat buit, amb totes les coses que tens per fer. Però siguem sincers, no tens ganes de fer-les. Perquè fer-les? Per quins estranys propòsits, per quines falses metes? Hi ha dies en què haver de fer les coses que fa la gent viva és una càrrega absurda, en què treballar no et dignifica, en què no trobes sentit a res. A res.

Para. No ploris més. Respira... ja és dilluns. 

Entrada cinquanta i una visita a la Ràdio de Rubí

Doncs sí, avui aquest bloc compleix la primera cinquantena d'entrades. Tot un què, si tenim en compte que ha estat en estat latent durant molt de temps. Em ve de gust fer una mica de repàs de la història i de les xifres del bloc, que ara és una bona oportunitat i no ho puc deixar per al centenar d'entrades, que no sé pas si hi arribarem! 

El meu bloc va néixer la nit de Nadal de l'any 2007. Mai no vaig arribar a fer una entrada de presentació o de benvinguda, vaig anar directa al gra. Va ser una mica el successor de dos blocs anteriors: el primer, fa tants anys que quasi ni me'n recordo, però es deia "La porta dels somnis", i crec que mai no va arribar a tenir ni una dotzena d'entrades. El segon, més prolífic, va ser "Una mirada a l'infinit", i era de poesia. Tots dos han quedat obsolets i tancats, malgrat que el primer està perdut en algun forat negre de la xarxa, mentre que al segon encara hi tinc accés. 

Si fem números, veiem que de les 50 entrades, 25 les he escrit des del 14 de desembre del 2010 fins avui. Així que... podríem dir que el bloc es va estar gestant durant tres anys sencers, amb un petit pic de creixement entre l'agost i el setembre del 2010 (11 entrades que els converteixen en una temporada eminentment prolífica, tenint en compte el poc que escrivia llavors), i que ara ha nascut i està més viu que mai. Com a mare orgullosa he de dir que m'alegro que sigui així, i molt. I que espero que duri. 

Les estadístiques diuen que em visita una trentena de persones el dia que publico alguna cosa, i pràcticament cap el dia que no apareix cap enllaç al facebook. Aquests números es disparen quan el tema publicat té a veure, per exemple, amb Els Amics de les Arts. Llavors han arribat a la meravellosa i esgarrifosa xifra de 200 visites a l'entrada en qüestió. 

Mica en mica, els comentaris rebuts han anat augmentant, i això és d'agrair (espero que no sigui fruit de la coacció de l'entrada anterior... era broma, eh!). I he rebut més coses: he tingut la sort d'anar coneixent una part de la blogosfera catalana que m'era completament desconeguda, i n'estic contenta. Gent que, com jo, s'explica a si mateixa a través d'un bloc.

I per últim, val a dir que no es podien celebrar les 50 entrades de millor manera que anant a la Ràdio de Rubí a parlar d'això, de les Coses de la Vida. Divendres vaig anar a gravar el programa RubiBlogs, amb en Jordi Rius, i va ser tota una experiència. S'emetrà demà dilluns a les 15h, i també es pot escoltar a través de la seva web, en directe o en diferit. 

Gràcies!

"El meu bloc s'alimenta dels teus comentaris"

http://www.saveourblogs.blogspot.com/

M'ha fet gràcia trobar un bloc dedicat a aquesta petita però transcendental guerra que lluita tothom qui escriu un bloc. I és que entenc que des de fora no es veu igual, però si no reps comentaris del que escrius... bé, només et queda obsessionar-te amb les estadístiques del bloc, i això és molt trist. És molt més sa per a tothom, opinar, comentar, i rebre respostes als comentaris. Crear un bloc 2.0 que sigui un punt de discussió, ja sigui sobre alguna cosa de profit o sobre la metafísica de la vida i els seus misteris. 

Així que res, ara ja no podeu dir que no us ho he dit. Espero els vostres comentaris, molt més dels que us penseu! Fins i tot els d'aquells que us veig cada dia, i em dieu directament què us ha semblat l'entrada. Bé, potser els vostres... es poden perdonar. Ja m'agrada que en parlem en directe! Però la resta no, eh! 

I demà, dues coses importants:

1. Complim la cinquantena!

2. Coses de la vida, anem a la ràdio! 

No desvetllo res més (ui, sí, ja veus tu quin misteri i quina intriga us estic fent passar, eh). Demà, més i millor (o això espero).