Això s'acaba, 2012!

Què, faig un post de Cap d'Any o no? Un últim post per aquest 2012? Potser no cal, no? Però tampoc no costa res... Encara que primer hauria de respondre els comentaris del post anterior, però ara ja han passat dies i fa una mica de mandra... Que per cert, m'he proposat fer un altre post explicatiu sobre les raquetes (ja que preguntàveu), però ara que ho he dit, és segur que no el faré! (mai faig els posts que dic que faré, per si no ho havíeu notat). Bé, com que ja he començat, doncs alguna cosa hauré de dir!

Doncs va: s'acaba l'any, i no penso fer-ne cap mena de balanç. Ha anat com ha anat, jo ja ho sé, i no cal fer memòria, que ho tinc tot molt present. Un any del qual en vaig passar la meitat a París. Un any durant el que he llegit 28 llibres (i sí, potser faré un post amb la llista, va!); un any en què la meva presència al blog ha sigut, com a mínim, intermitent; un any que cap al final ha anat més aviat malament... que ha semblat redreçar-se per si solet a última hora i que, quan ja ningú ho esperava, acaba amb alguns fets d'allò més sorprenents. Fets que prometen ser protagonistes almenys al principi del 2013, i que ja veurem quin paper tindran més endavant.

I s'acosta el 2013... l'any en què si tot va bé, acabaré la carrera (visca!) i podré dir (amb la boca petita, això sí) que sóc metge. Bé, em penso que no ho diré massa, no fos cas que algú esperi de mi que el diagnostiqui o que el tracti d'alguna cosa, no ho sabria fer pas! El 2013 també té ja dues escapades planificades, una d'aquí no-res, tot just després dels exàmens, i l'altra, el viatge de final de carrera, al juny. I per la resta, un any que es presenta ben misteriós... Ja veurem què porta, no? 

Doncs au, tallo el rotllo, que deveu estar tots ben tips de llegir posts de l'estil! No res, que bona sortida del 2012 i Feliç 2013 per tothom! 

Va de raquetes - Tossa d'Alp (2537m)

En Sergi em va dir en un comentari al meu primer post d'aquesta temporada, que a aquest 2012 encara li podien quedar coses bones, i una de les que anomenava era trepitjar neu. Per això quan va sorgir l'oportunitat de fer una excursió amb el CER* a alguna muntanya nevada, vaig decidir fer-hi una ullada.

La primera proposta era el Bastiments, i la meva intenció, pujar amb esquís de muntanya. Després que un parell d'experts en la matèria em dissuadíssin de fer la iniciació a l'esquí de muntanya amb aquesta ascenció més aviat complicada, em vaig 'resignar' a les raquetes, que en aquell moment no em fèien gens el pes, i que em semblaven ben avorrides. Finalment, i per motius de neu, vam haver de canviar el Bastiments per la Tossa d'Alp, i ahir va ser el gran dia. 

De l'estrena amb les raquetes de neu, només en puc dir coses bones. Deixant de banda la novatada de no saber-me cordar bé les raquetes de bon principi i perdre-les un cop o dos, la resta de l'excursió va anar com una seda, i amb molt bona companyia. Vam superar un desnivell de 800 metres, des de l'aparcament de la Pia Express (estació d'esquí de la Masella) fins al cim de la Tossa d'Alp, a 2537m d'alçada. Com que encara hi ha poca neu, tota la pujada la vam fer per pistes, quasi en fila índia per no envair el terreny dels esquiadors. 

Raqueterus amunt!!

A dalt, al refugi del Niu de l'Àliga ens esperava un bon tiberi per dinar, que nosaltres vam rematar amb torrons i cava portats de casa. Com que el dia era clar, les vistes van ser fenomenals: vèiem el Montseny i Montserrat al sud, una mica més cap a l'oest, la Serra del Cadí, i cap al Nord, altres cims del Pirineu. 

Interior del refugi Niu de l'Àliga

Amb els estómacs plens i una mica piripis de la barreja de vi, cava i moscatell, vam iniciar el descens, que va ser d'allò més senzill i que alguns vam fer directament sense raquetes. Carregar cotxes, i avall, satisfets i amb ganes de tornar a posar-nos les raquetes d'aquí dos o tres caps de setmana. En resum, una bona sortida pels que comencem amb les raquetes (que érem uns quants!) i que m'ha deixat molt bon gust de boca, malgrat els cruiximents a les cames que tinc avui. 

Montserrat al fooons... (els meus agraïments a la persona que va carregar un teleobjectiu 18-270)

*CER: Centre Excursionista de Rubí 

RC - Els jugadors de cartes

Els jugadors de cartes - Paul Cézanne

En Ramon és molt bo jugant a cartes. De fet, és molt bo pràcticament en tot el que fa, però amb les cartes hi té una destresa especial. Tarda rere tarda, seu a la seva taula del cafè de sempre puntual com un rellotge, de quatre a sis, i es disposa a jugar amb tot aquell que se li assegui davant. Sovint juguen amb diners, de manera que, d’haver-los conservat, ja hauria acumulat una petita fortuna. Però els diners no li fan cap falta, així que cada dia cap a quarts de set, tot just després d’haver sortit del cafè i de camí cap a casa, es deixa caure per alguna església i fa una donació anònima. Cada dia a un lloc diferent.

Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?

Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.

Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més. 

Mitja a mitges

Bé, com que alguns heu tret importància al fet que sóc horrorosament inconstant i mandrosa, he decidit que per mostra un botó. Us explico: des de setembre que he començat a anar a un curs setmanal de mitja i ganxet, i he anat fent les meves cosetes... per aquelles circumstàncies de jerseis que s'allarguen i regals de Nadal que s'haurien de començar amb temps, fa 15 dies em vaig trobar que tenia ni més ni menys que tres labors començades, i com que dimecres passat no podia anar a classe, estava disposada a arrassar durant aquestes dues setmanes i avançar-ho molt tot, tant com per acabar avui a classe una d'elles (el jersei). Doncs res, que com més feina tinc, menys en faig, així que en tot aquest temps no m'he dignat a tocar les agulles (és que ja tinc un altre passatemps, clar!). I res... que avui he anat a classe i he vist que com no em posi les piles, el regal de Nadal l'hauré de donar per Setmana Santa, i llavors quasi que ja farà caloreta per tanta llana... 

Com que espero que us hagueu llegit tot el parrafot que acabo d'escriure, us compensaré amb unes imatges del que estic fent!! Que seguuuur que us moriu de ganes de veure-ho! Oi que sí? Algunes les aprofito, eh, que tornar a fer totes les fotos em fa mandra... 

Això és la part de davant del jersei, el primer que vaig començar a fer! Fa setmanes que la vaig acabar, i ara també tinc feta la part de darrere.

Això és un cercle (bufanda tancada pels extrems que permet fer dues voltes al coll) fet amb punt anglès, que vaig iniciar com a possible regal d'aniversari d'una amiga. Però llavors vaig veure que era més lent i complicat del que creia, així que vaig regalar una altra cosa i l'estic fent per mi. Ara fa com tres o quatre pams de llarg. I el que queda!!

I llavors vaig decidir regalar a ma mare una bufanda per Nadal. És la mateixa llana que el davanter del jersei, que li va agradar molt perquè és molt suau (potser a la foto no ho sembla perquè la llum és diferent...). Però aquesta foto és d'avui, així que ja veieu que dubto arribar a temps pel dia 25... Per Reis, encara. I sinó, li donaré pel seu sant! Llàstima que es digui Montse... ja farà calor.

I això és la primera màniga del jersei, que he començat avui mateix.
El darrere del jersei també és d'aquesta llana!
Quan tingui les dues fetes, podré per fi tancar el jersei i donar-lo per acabat!

I res, ja ho heu vist tot! Com veieu, sóc una mica desastre. El cercle de coloraines, com que és per mi, l'he aturat i ja l'acabaré quan sigui. El jersei també és per mi, però fa moltíssimes setmanes que el vaig començar i tinc ganes d'anar-lo acabant, ara que ja queda poc, així que insistiré. I amb la bufanda... veurem. En realitat és un punt molt fàcil (elàstic 2x2) i s'avança molt ràpid, així que veurem. Que a tot això, jo estic d'exàmens!

Tothom té defectes

El meu, el principal, és que m'agrada provar-ho tot. I tot allò que provo ho començo amb molta empenta, però aquestes ganes em duren uns mesets (amb sort) i després es floreixen. I les coses començades (una bufanda de mitja, una inscripció al gimnàs, uns apunts a net...) queden oblidades en qualsevol racó de l'habitació i del cap. 

Fa molt que penso en treure la pols al Coses, sobretot ara que des de fa un temps vaig passant per algunes de les vostres cases (poques, ho sé) i més o menys mantinc el reader a ratlla. Però les ganes d'escriure (d'escriure'us?) no són les mateixes que havien estat, i és això el que m'ha fet tirar enrere molts dies, malgrat tenir alguna idea per fer un post. 

Avui és un diumenge que no sé què sembla, però és estrany. Ahir va ser un dissabte que va semblar un diumenge, i dels dolents. L'hivern se'ns ha tirat a sobre, fa un any passava força més fred a París i de sobte ara enyoro els carrers d'aquella ciutat i les coses que hi feia. Ahir m'esforçava a recordar moments i sensacions del passat més recent: d'aquest estiu, de la primavera passada, del Nadal passat, del començament de curs a París, de l'estiu previ... Sembla que de tot allò en faci una eternitat, i en realitat no fa pas tant. També vaig pensar en la gent amb la que vaig compartir coses a París, i m'adono que no hi he mantingut gens el contacte. Per molts motius, però ara em sap una mica de greu.

Sembla que el 2012 ja no portarà res de nou, ni de bo. Procuraré aprofitar els vint-i-pocs dies que en queden, i agafar empenta i energia per una nova etapa. Una etapa que fa dies que fa el ronso, que sap que ha de començar (perquè és un moment de canvis) però que no acaba de trobar el seu lloc. Però el 2013 (any imparell i per tant, bonic) serà el seu any, això està clar. Està clar malgrat que no sé gaire on em durà aquesta etapa nova que toca estrenar tant sí com no.

Des d'on escric ara, tinc una imatge (tampoc cal dir-ne vistes) molt bonica. M'arrenca la vena poètica i tot, però com que el vers mai ha estat el meu fort, ho deixaré estar. Simplement us encomanaré que penseu en una imatge que us aporti pau i tranquil·litat. La calma d'un dia que s'acaba, d'una setmana que desapareix. 

Tinc dos amics

Tinc dos amics que sempre hi són. No vull dir que hi hagin estat desde sempre. No, això no. Abans hi havia altres persones. Però ara tinc dos amics que m'han donat tant de suport durant els dies més difícils de l'estiu, que m'han sorprès i tot. Tu i tu, no m'ho esperava, no sabia que podia comptar tantíssim amb vosaltres. No esperava rebre missatges o trucades vostres dia sí, dia no, només per saber com estava. I ara que estic molt millor, només queda dir-vos: gràcies. Tant de bo pugui estar a la vostra alçada el dia que vosaltres necessiteu recolzament.

 

 

Metges en Llauna - vist amb perspectiva

Algú de vosaltres recorda aquells temps en què a les notícies es deia sense parar que a l'Estat espanyol hi faltaven metges i mestres? Gràcies a això, cada cop hi havia més demanda per entrar a aquestes carreres, i com que l'oferta era la mateixa, la nota de tall de Medicina i de Magisteri, no feia més que pujar i pujar. 

Centrant-nos en Medicina, que és lo meu, les organitzacions no-(tant)-polítiques que hi entenen*, van advertir que el problema no era una falta de metges llicenciats a l'estat, sinó dos altres factors: una mala distribució dels professionals, i una important "fuga de metges" a l'estranger, on les condicions de treball són molt millors.

L'any 2008, l'Estat comptava ja amb 28 facultats de medicina, en les quals s'havien anat augmentant progressivament els números clausos**, i els alumnes de les quals ja protestaven per sentir-se enllaunats en facultats on no hi havia espai ni recursos per tots. Però ni cas, és clar. Davant l'impossibilitat de seguir augmentant els números clausos, i aprofitant l'avinentesa per fer un moviment tàctic molt vistós, es va decidir obrir 14 noves facultats, 6 d'elles privades, en el període de dos anys lectius.

Quan això va sortir a la llum, els estudiants de Medicina de tot l'Estat, vam sortir al carrer sota el lema de "Metges en Llauna". Sosteníem que no feien falta més metges, i que una ampliació de places a les facultats era inútil si no es complien dos factors: 1) un augment proporcional dels recursos i del pressupost destinat en les facultats de medicina, i 2) un compromís real d'augmentar les places MIR, que és d'on acaben sortint els metges totalment formats***. Possiblement, en aquell moment vam quedar com els estudiants rancis que com que ja estan dins la carrera, volen impedir que hi accedeixi menys gent i així tenir menys competència professional en un futur. 

La pancarta oficial de la campanya Metges en Llauna a Catalunya.

Però el temps ens ha donat la raó. Després de l'obertura de les 14 noves facultats, vam començar a sentir parlar de crisi. Hem passat de la situació on cada anys quedaven places lliures MIR (les més dolentes que no volia ningú, per poc interessants o mal situades), a la situació actual, en què hi ha el doble de candidats que de places (perquè sí, les places, com era d'esperar, han estat retallades per la crisi, també).

Som un dels països de la UE que forma més metges cada any (ja estàvem per sobre la mitjana amb les 28 facultats del 2008). La formació d'un metge és molt cara (a les universitats privades, cada any de carrera costa uns 10.000€). La meva promoció, però sobretot les que segueixen (les que van començar a partir del 2008), ens trobarem que a l'acabar la carrera no podrem accedir tots, ni molt menys, a una plaça MIR, i encara menys a un lloc de treball després d'acabar el MIR. Per tant, l'Estat està pagant la formació de moltíssims metges que es quedaran a l'atur o que hauran d'anar a treballar a l'estranger. No sona massa rentable, oi? Com que no ho és, resulta que el preu de totes les matrícules a la universitat, s'ha encarit. Si abans pagàvem prop del 25% dels estudis, ara n'hem de pagar un 40%. 

I si reduissin el número de places i invertissin els diners en fer els estudis més assequibles?

I si els números clausos del conjunt de Facultats de Medicina de l'Estat s'ajustés una mica al número de places MIR que es preveu que es podran oferir al cap de sis anys?

En tot cas... nosaltres ja ho vam avisar. No se'ns va fer cas, i ara la situació entre els professionals de la medicina, és la que és: un munt d'aturats amb una formació boníssima, que només opten a contractes penosos fent guàrdies i suplències a Urgències. I pitjor que serà d'aquí uns quants anys.

* L'Organització Mèdica Col·legial, i la Conferència Nacional de Degans de les Facultats de Medicina

** Els números clausos són el màxim d'alumnes que admet cada Facultat. Per exemple, fa 10 anys, més o menys, la UB admetia uns 60 alumnes per grup, i com que n'hi ha tres, eren 180 alumnes per promoció. Actualment (i pressionada per les demandes del govern) n'accepta 90 per grup, és a dir, un total de 270 alumnes per promoció. Això, amb els mateixos espais i els mateixos recursos. Senzillament: no hi cabem.

*** Medicina són sis anys, i s'acaba la carrera amb un títol de "Llicenciat en Medicina" (properament "Graduats"). Per a exercir en el sistema de sanitat pública cal un títol d'especialista (sí, també pels metges de família), que s'obté sent MIR (metge intern resident) 4 o 5 anys. Per accedir a una plaça de MIR cal passar el famós examen MIR, que és una mena d'oposició que es convoca cada any. El qui treu millor nota és el primer en triar plaça (especialitat i hospital on la vol fer), i després el segon, i així successivament fins que s'esgoten les places.