Confiem en les persones. En major o menor mesura, en algunes més que en d'altres, en aquell moltíssim, i en aquell altre ben poc. Però hem de confiar-hi, perquè sinó, viure en societat, seria pràcticament impossible. En termes menys personals i més pràctics, confiem que la gent és honrada i així hi podem fer negocis. Confiem que la gent és responsable, i posem l'educació dels nostres fills en mans dels mestres, i la nostra salut en mans de metges. Sabem que si traeixen aquesta confiança, hi haurà repercussions de caire legal, però ens refiem de les persones i no comptem amb què calgui arribar a judici en la gran majoria de les situacions.
Però la cosa es posa interessant si deixem aquesta vessant pràctica i mirem el tema personal. Confiem en la nostra gent, en els amics, en la família, en la parella. Però per què? Què ens fa confiar en algú? Quins fets, quines paraules, quines seguretats? Per què sabem que no ens trairan? I què és una traició?
He pensat que per part de la família, el tema està força clar. Es dóna per suposat que, en les famílies més o menys normals, els membres volen el millor pels altres, i hi ha un respecte i una bona voluntat. Segur que coneixeu mil històries de traicions dins la família, però bé. Amb els amics de tota la vida potser es podria explicar perquè fa molts i molts anys que hi tens relació i saps com són, els coneixes, saps que no et volen mal i que sempre faran el millor per a tu. Amb una parella d'anys i panys de relació es pot aplicar el mateix. El temps i un cúmul de petits fets i accions et poden donar aquesta seguretat.
El que trobo molt complicat d'explicar és la confiança que tenim en persones que acabem de conèixer. Sigui quina sigui la relació que hi tinguem, d'amistat o amorosa. Quines garanties tenim? Simplement, creure'ns el que ens diuen, i deixar-los temps per a què ens demostrin que és tot cert. Però hi confiem des del primer moment. Clar que no tothom dóna la seva confiança ràpidament a les noves coneixences, però jo em trobo que hi ha gent que es guanya la meva confiança molt ràpidament. Què tenen aquestes persones que no tenen altres? Què fa que algú "sigui de confiança" o no, quan l'acabes de conèixer i encara no t'ha pogut demostrar res?
No és un tema que tingui gens clar -potser ho heu notat pel discurs desordenat i poc sintètic- i no pretenc sentenciar res. Al contrari, m'agradaria que digueu la vostra, què en penseu, si confieu ràpidament en les persones o no, si creieu que sou de confiança, o què fa que d'entrada confiïs més en unes persones que en d'altres... Sentiu-vos com a casa!
normalment en les persones més recents......hi ha un sisè sentit que et diu que ho facis o no, de vegades ho encertem i de vegades no. Tot plegat és més experiència per la propera vegada. De totes maneres sap menys greu equivocar-te amb una persona de poca coneixença que amb qui portes molts anys de relació. Això et deixa ko
ResponEliminaAquest tema pot donar per molt! Uf, a veure què em surt. M'agraden les preguntes que planteges, vas directament a la base de la confiança, al perquè, i això sempre m'interessa.
ResponEliminaPenso que hi ha una mena de feeling que ens fa confiar en alguna gent i en altres no. Això pot ser generalitzat, i potser és per l'actitud de la persona, però aquella persona no sembla de confiança i punt. En altres casos, és més subtil, i sense saber per què, trobem algú amb qui congeniem i pensem que li podem explicar qualsevol cosa, i que no passarà res. No cal haver passat molt temps amb aquella persona per saber que això és així, però bé, també ens podem equivocar, és clar.
Amb relacions més llargues la confiança es pressuposa, però segurament també van tenir un inici així, o podien tenir-lo. La persona et sembla de confiança, i amb el temps aquesta confiança porta a un gran coneixement. Si ja de bon inici creus que no hi pots confiar, no estableixes una relació d'aquesta mena, basada en la confiança. Potser serà d'una altra mena, però no en aquest sentit.
Personalment no sóc de confiar massa d'inici, sempre tinc aquell puntet de desconfiança i necessito que em demostrin alguna cosa. Per contra, sí que em solen agafar confiança aviat, força gent s'ha dirigit a mi per buidar el pap, i han trobat una bona espatlla en la que plorar, o això han cregut, vaja. Miro sempre de respondre a aquesta confiança, però això no és una cosa que pugui dir jo. Per la meva part, valoro molt que no em traeixin, suposo que per això m'hi miro força a l'hora de parlar o confiar. Quan ho faig finalment, sempre és amb certes garanties.
I quan parlem de trair, això és força variable entre les persones. Jo sóc poc tolerant a que em faltin a la confiança. Potser és perquè sóc molt exigent amb mi mateix en aquest sentit, i quan veig gent que no s'ho pren seriosament, i que no valora prou el que tu els aboques, a mi se'm posa molt malament i és motiu per agafar una bona enrabiada amb aquesta persona, fins i tot a perdre-li la confiança per sempre. Altra gent és més tolerant, segur, i en deixa passar més. A mi em costa, la veritat.
És complicat sí....de fet sembla ser que això de la confiança en algú altre parteix primer de la confiança que tinguis tu en tu mateixa...si no tens confiança no en podràs tenir amb ningú més, la confiança és a dir refiar-se de l'altre crec que és un procés , de vegades és cert que intuïm que aquella persona que acabem de conèixer és digna de la nostra confiança....però farem bé d'anar poc a poc, quan una relació es va fent es quan sorgeix la mútua coneixença, l'acceptació, la intimitat ...i penso que fas bé ...la confiança es va construint amb el temps no podem anar per la vida amb total ingenuïtat...a mi em passa com a tu crec, trair la confiança no ho faig i tampoc vull que m'ho facin...si passa simplement m'allunyo d'aquella persona, això si intento parlar-ho abans...però si la cosa no em convenç s'ha acabat el bròquil! i ull que moltes vegades que siguem receptacles d'allò que ens expliquen no necessàriament vol dir que aquestes persones vulguin ser amigues nostres....hi ha molta gent que només vol o pot buidar el pap...no vol correspondència en aquest sentit...bé seria un tema llarg llarg...i ja m'he enrotllat prou
ResponEliminaCrec que hi ha diferents graus de confiança, que s'estableixen tb en part amb els graus d'amistat i complicitat. Crec que son termes que van agafats de la maneta.
ResponEliminaPotser xq em costa agafar confiança amb la gent, potser xq em costa buidar-me amb la gent. Xò crec que és a base d'anar coneixent a algú que li tens confiança o no.
I lo dels graus ho dic pels nivells de confiança. Confiar en algú per explicar les teves penes, per deixar alguna cosa de valor, xq et cuidin el que estimes, per fer una primitiva,.... no és necessària la mateixa confiança.
La família no sempre és en qui pots confiar més. Hi ha un vincle, xò no per això poden ser persones de més confiança. Segurament jo confio molt més en els meus amics que els he triat jo que en alguns dels meus cosins.
Quan algú en qui confies et traeix, et sents buit. És molt trist. Però no podem deixar que això ens marqui, i hem de seguir endavant. I tornar a confiar.
Jo tendeixo a ser confiada, fins i tot amb els estranys, però no és res racional, pensat, simplement em surt així. Per exemple, si em deixo la targeta a la màquina del metro no corro a anul.lar-la, perquè imagino que no tenia un lladre esperant. Si jo no la robaria per què pensar que algú altre sí. (També he de dir que amb aquest esperit happy flower m'han robat més d'un cop i de dos al metro).
ResponEliminaDesprés hi ha el nivell de la coneixença. També sóc confiada, potser perquè no tinc consciència d'haver estat traïda. Bé, algun cop sí, però m'esforço a recompondre la confiança. Suposo que necessito viure en un món on la confiança és possible, tant per part meva com per part dels altres. Sí, suposo que va per aquí la cosa... O simplement és un tema de caràcters.
Ara m'ha vingut al cap la pel.li, boníssima,"The Trigger Effect" (El efecto dominó), sobre la confiança i la desconfiança en situacions límit.
ResponEliminaUi... complicat. Jo, de bones a primeres, sóc bastant desconfiat. És a dir, no és que pensi que aquella persona que acabo de conèixer em clavarà el ganivet per l'esquena tan bon punt em giri, no. El que pass és que barrejo timidesa i una certa desconfiança, certament. I tinc especial desconfiança cap aquella gent que al minut 1 ja se m'està mostrant com si ens coneguéssim de tota la vida. Més que desconfiança, al final, crec que em posa incòmode, doncs jo no mostro la mateixa actitud cap aquell nouvingut (vergonya he parlat abans) i això em fa ésser més reservat i en canvi aquella persona sembla que ja ho estigui donant tot (i segurament també és el seu posat).
ResponEliminaAra bé, com en tants altres temes, aquí m'he equivocat molts cops! Tinc algun bon amic que al conèixe'l de seguida se'm va mostrar molt obert i simpàtic... i és que realment he hagut d'anar acceptant que no tothom és com jo i que hi ha gent que és així, i no és falsedast, si no que és l'única manera que tenen de presentar-se devant de tots i del món.
Ara bé, no treu que em segueixin generant certa desconfiança cada cop que me'n topo algun.
Per la meva part ells no saben que, a mi, si se'm guanyen, tenen un amic en qui confiar! ;p
Veu, nosaltres tampoc el tenim aquest problema. Forma part dels nostres gens confiar plenament en els /les congèneres. En això es basa la vida a la colònia. Ara, que recordo una anècdota... bé, ja li explicaré un altre dia.
ResponEliminaAquests és un d'aquells temes xulos, importantíssim. M'agrada el plantejament que fas, com el desgranes fins deixar la pregunta final de perquè confiem o no en la gent que acabem de conéixer. De molt a poc.
ResponEliminaAviam si parlem d'arribar a confiar completament amb algú al 100% suposo que a mi, com a tothom, em costa molt i diria que això s'ha de fer a pas de tortuga. Això em sembla que tots hi estaríem d'acord. I amb les persones que és així és un tresor. Per mi família és molt important en aquest sentit, i crec que és de les coses que em permet estar més tranquil·la, saber que hi ha X persones al món que sempre cuidarem els uns dels altres passi el que passi i en totes les circumstàncies.
Potser pot semblar contradictori, però en termes generals diria que vaig per la vida sent confiada, però sóc reservada. És a dir quan em sento cómode puc ser oberta, però sense la necessitat d'haver de compartir molt de mi realment. I amb la gent que acabo de conéixer: intuició. Hi ha persones que des del principi notes que t'inspiren confiança i altres que no.
Ara, quan arribes a confiar realment en les persones aquestes són de les coses que fan feliç i que et fan estar relaxat, poder disfrutar i ser completament com ets, i que es creiïn llaços forts.
Uau! quin tema!!!
ResponEliminaEn realitat crec que aquest feeling és químic. Però és llegi de pensar-ho així, oi?
No trobo malament partir de la base que, en principi, puc confiar en tothom. No faríem una societat millor si tots penséssim així?
ara mateix vinc del blog de ma germana i acabo de llegir el que diu al segon article que ha penjat: la importància de l'amistat. Tot el que ss'hi diu no podria ser sense aqeusta confiança (màgica?)
Hola! Passo una estoneta :) M'agrada molt el fons que tens al bloc, és molt alegre!
ResponEliminaDe fet jo sóc una mica rara (en molts sentits, en aquest en especial), perquè em costa bastant agafar confiança a la gent. Ara bé, m'agrada xerrar i si bé tinc un punt de timidesa important, si em donen corda aviat m'engresco, i es pot confondre amb la confiança, que tampoc crec que ho sigui.
A la pregunta que has fet de què seria una traïció, caldria saber també a què ens referim quan pretenem confiar en algú. Que guarda secrets? Que si el necessitem estarà per nosaltres, per recolzar-nos? Que ens defensarà? Que posa la mà al foc per nosaltres...? És tan relatiu...
buah, això dóna per molt eh!
Bon dia a tots!! M’alegro que aquest post hagi donat fruit a tantes opinions i que hagueu dit si us considereu o no confiats i què en penseu de tot plegat. N’extrec alguna conclusió senzilla, com que som més o menys confiats per naturalesa, i que tot plegat és poc racional. Està clar que un punt de desconfiança ens serveix per protegir-nos i que no ens facin mal, però que és més agradable confiar en tothom i pensar que la gent és bona i no té malícia. D’altra banda, ha sortit un punt que m’interessa força, i del que potser en faré un altre post, que és què passa quan es troben dues persones amb nivells de discreció o confiança molt diferents. Xoquen? Es complementen?? Com diuen als trailers de les pel·lícules, “properament... en aquest bloc”!!
ResponEliminaGarbí, crec que entenc què vols dir amb aquest sisè sentit. És la primera impressió que t’endús d’una persona, tot i que, com dius, de vegades ens equivoquem, per bé o per mal! I també et dono la raó... prefereixo que em “falli” algú que acabo de conèixer, que algú que teòricament s’ha guanyat la meva confiança al llarg de molt de temps!
XeXu, sí que dóna per molt, sí! Ja ho veus. El feeling del que parles és el mateix sisè sentit del que parla en Garbí. Pot fallar, clar, però segur que no ignorem aquesta primera impressió. Suposo que per l’actitud que pren la gent quan li expliques alguna cosa ja veus si ho valora com una tafaneria per fer-ne safareig o si realment ho valora com un acte de confiança per part teva.
També estic d’acord amb això que dius de les relacions llargues. Hi ha “amics de tota la vida” als que no els explicaries gran cosa teva, perquè no et brinden aquesta confiança, per molt que faci deu anys que quedes amb ells per prendre una copa el dissabte a la nit. Així que el temps és un factor per la confiança, però temps de coneixença no equival a confiança. Equival a “saber” amb qui tractes. Com deia el Garbí, també, si et falla algú que coneixes de fa temps i en qui confiaves, fa molta ràbia.
Jo crec que un punt de desconfiança ha de ser molt sa per un mateix. L’altre no pot sentir-se menystingut, perquè és prou normal no confiar d’entrada al 100% en algú que acabes de conèixer, i tu et guardes les espatlles. De fet, tot això ve d’aquest punt. M’he trobat confiant molt cegament en algú que acabo de conèixer, i em pregunto si no és imprudent, i d’on surt aquesta confiança, i com és que l’altre se l’ha guanyat tan ràpidament. Altres cops m’he sentit enganyada per gent que feia més temps que coneixia, i ara posaria la mà al foc per aquesta persona.
També encetes el tema de les confiances desiguals. A mi si em ve algú i m’explica la seva vida i els seus problemes, entenc que em té confiança i que jo hi puc confiar. I més d’un cop ha resultat que jo m’he obert a aquesta persona, una mica per correspondre la confiança feta, i que la informació ha donat voltes ràpidament pels nostres cercles d’amics i no tan amics. Així que de confiança, poca. Però se’m fa estrany que el nivell de confiança no sigui mutu i correspost, entre dues persones! Tu ja veig que ets molt prudent, però no em sorprèn, perquè precisament de coses així parlaves en el post que vas fer sobre la discreció.
I el tema de la traïció, clar, també és relatiu. Què és trair? Doncs depèn del que t’esperis d’aquella persona, no? Tu ho has enfocat altre cop al tema de les confidències i de la gent poc discreta. Tu esperes que allò teu que expliques a altra gent, s’ho enduguin a la tomba. Jo conec un grapat de gent que si vols que el que els dius no s’escampi com la pólvora, els ho has de dir explícitament. Tenir informació està molt ben valorat, avui en dia! De vegades, m’han fallat, i més que enfadar-me amb ells, m’enfado amb mi mateixa per xerrar més del que és necessari, i confiar en qui no toca. I és que ja ens comencem a conèixer, i sabem a qui es poden explicar les coses i a qui no.
rits, jo també crec que l’amistat de debò va agafada de la mà amb la confiança. L’amic amb qui prens una cervesa al bar un cop per setmana mentre parleu de futbol i política, no té perquè ser un amic de debò, oi? Cadascú té el seu ritme per agafar confiança amb les altres persones, i com que dius que a tu et costa agafar confiança (també ho deia el XeXu una mica, així que això també va per ell!), et faig una pregunta: si la persona amb la que tractes s’obre a tu més o menys fàcilment, això fa que tu hi confiïs més ràpidament? O és indiferent? O et tira enrere perquè penses que és una persona que xerra massa fàcilment de coses privades?
ResponEliminaPel que fa la família, estic d’acord i no. Segurament no és a la meva família a qui acudiré per explicar segons quin problema que tingui. Però d’altra banda sé que en tot moment puc comptar amb mons pares si mai tinc un problema gros. És indubtable que em faran costat. I si m’equivoqués amb això, realment, fotria molt. És clar que cada família és un món, i no té perquè ser així sempre... Però va bé tenir unes persones al món que saps que volen el millor per a tu.
I sí, si et traeixen, dol. Però aprendre a tornar a confiar vol temps per curar les ferides i recuperar forces, no és pas fàcil. Jo crec que les persones tenim un límit per superar “altes traïcions” per dir-ho d’alguna manera. Tinc la sensació que si vas sent traït de forma repetida, cada cop ha de costar més i més recuperar-se.
Gemma, et responc a tu, que em temo que la Sara encara és menuda per preocupar-se per aquests temes!
Uf, ara que mires aquesta vessant de la confiança... jo no em refio gaire de ningú, i si puc pensar malament i el pitjor, ho faig, només per si de cas! És que jo sóc molt bleda i massa bona persona (sembla) perquè sempre que he trobat alguna cosa perduda, l’he tornada. I en canvi a mi m’han robat un munt de cops i quan tinc temporades de perdre coses de més o menys valor, ningú m’ho ha tornat, pràcticament mai. Així que jo sí que anul·laria la targeta de dèbit ràaapidament! Sinó, segur que me la deixen en números vermells!
Crec que tots nosaltres necessitem poder confiar en la gent per viure. Si no, seria molt dur. I tens sort de no ser “rancorosa” i poder recuperar la confiança en algú que t’ha traït, vius molt més tranquil. Suposo que sí, que és un tema de caràcters, de saber perdonar, també. Tinc la sensació que en el teu cas, creus que la gent, per defecte, és bona i no té malícia (fins que es demostri el contrari). Hi ha persones que ho veuen exactament a l’inrevés! Ah, i m’apunto la pel·lícula, no l’he vist pas....
Porquet, així d’entrada, et remeto a la pregunta que li he fet a la rits, que tu ja em respons directament (suposo que he tret la idea del teu comentari, inconscientment). Així que si a tu un nouvingut et clava el rotllo ja d’entrada, això t’incomoda i et fa desconfiar més. Potser perquè et fa pensar que aquesta persona és massa “boques”? Que no és gens discret o discreta i no sabrà callar el que tu li puguis explicar?
Suposo que el més fàcil és quan trobes algú que està més o menys en el mateix nivell que tu en termes de discreció-confiança (introversió-extroversió?), perquè és més fàcil entendre-s’hi i congeniar-hi, no? La relació avança al mateix ritme... Ui, m’apunto això, que crec que serà tema d’un post futur!!
formiga, benvinguda per aquestes terres, abans de res! La nostra societat humana també es basa en la confiança, però per si de cas algú ens la vol jugar, ens hem inventat lleis, jurats i presons. Suposo que això a vosaltres no us cal. Per cert, ahir una de les teves col·legues em va clavar queixalada a la cuixa, així que no estic gaire contenta... aviam si controles el ramat!
Barcelona, sí que és un gran tema, sí. Suposo que perquè tots el vivim i és molt quotidià. Però quan ho vaig escriure crec que tenia el cap força embolicat i em va costar molt expressar-me amb un mínim ordre!
ResponEliminaEstem d’acord amb el tema de la família, i també penso que el temps és un gran factor per assentar bé una amistat o una relació plena de confiança. Els fonaments s’han de posar ben posats i amb calma, oi? Així, l’edifici serà fort i segur.
Dius que ets oberta però reservada, que no et cal explicar gaire de tu. Però interpreto pel teu últim paràgraf que hi ha persones en qui confies plenament, i que et coneixen tal i com ets realment. Entenc que és aquesta gent qui sap tot el que et passa pel cap, el que et preocupa i el que no, la teva manera d’entendre la vida... Crec que és molt necessari tenir gent així. Siguin molts o sigui una sola persona, és necessari.
Judit, si noia, és un tema que dóna molt de si, com veus! No és lleig, pensar que hi ha una certa part de química. Jo crec que aquesta química o feeling, és la primera impressió. I que després s’ha de reforçar o desmentir a força de viure el dia a dia i anar treballant la relació.
I sí, ja em crec que tu de base també confies en tothom. Però llavors és més fàcil prendre-hi mal i que algú et falli, no? Però com deien per aquí dalt, això va a caràcters, i no val la pena tornar-se desconfiat perquè sí.
El bloc de ta germana? M’hauràs de dir quin és!
Laia, molt benvinguda per aquest bloc! El meu fons de coloraines (i “grageas Bertie Bott de todos los sabores”), està a punt de complir un any i té els dies comptats. Avanço al món (o a qui ho llegeixi), que el meu bloc patirà canvis de forma força imminent.
Una altra desconfiada d’entrada... així que a tu també et remeto a la pregunta que li he fet a la rits aquí dalt. Sobre com reacciones si et trobes amb una persona que de seguida et mostra molta confiança, o que simplement és més oberta i més donada a explicar coses que tu. També tens raó, que es pot ser moooolt extravertit i molt engrescat i alhora no dir ni “piu” d’un mateix. D’aquesta espècie també en conec uns quants. De vegades són els més reservats de tots, i per saber-ne alguna cosa has d’anar traient caaapes i capes de ceba. Però de tímids no tenen ni un pèl!
I d’acord amb tu amb què per decidir que és una traïció, cal saber què esperaves tu d’aquella persona. De vegades ens sentim traïts però perquè n’esperàvem massa, no? Potser hi ha coses que nosaltres considerem implícites i que no xerrem, i llavors ens la foten i ens diuen “oh, és que no m’havies dit que...(que per exemple, allò era un secret)”. Hi ha persones amb les que cal explicitar les coses, i persones amb les que no... suposo que és qüestió de saber bé amb qui tractes!!
Sí que dóna de si el tema, sí... com li deia al Porquet, crec que faré un altre post, tirant cap a un altre tema de les relacions personals...
eis! No sé si algú ho ha dit abans, no he llegit els comentaris, però crec que quan coneixem algú nou a vegades ens inspira confiança i a vegades no. I en que sigui una cosa o l'altra hi influeix en gran mesura el llenguatge corporal d'aquesta nova persona i el nostre subconscient, és a dir, si la manera d'actuar, de parlar i de moure's d'aquesta persona coincideix aproximadament amb la de parlar, actuar i moure's de persones que ja coneixem i sabem que son de fiar, o al contrari, si parla, actua i es mou d'una manera que ens recorda a persones que sabem que són unes males pèkores.
ResponElimina