Títol original: L'home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial i any: Proa, 2011
Pàgines: 295
L'home de la maleta ha conegut la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Ara té 75 anys, i en fa quasi dos que és vidu. Tip d'estar-se a casa més sol que un mussol, decideix vendre's el pis, fer la maleta i anar a viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Conviure amb elles i les seves famílies farà que topi amb moltes facetes del món modern que el sorprendran i que no serà capaç de comprendre. I mentre viu aquest periple de casa en casa, escriu a màquina les seves memòries, rescantant la seva infància i joventut, i portant a la llum veritats que sempre havia mantingut ocultes.
La novel·la es pot dividir en tres parts. La primera, la més breu de les tres és una mena d'introducció que ens endinsa per primer cop en el món i el pensament del protagonista; la segona narra el pas per casa de les filles; i la tercera són les seves memòries.
L'estil és força especial, no sé si propi de l'autor, o propi de la novel·la. Tot el text segueix els patrons del llenguatge oral, de manera que està farcit de barbarismes i repeticions. Tot això es veu encara més exagerat en la segona part, ja que figura que la introducció i les memòries estan "corregides" per alguna editorial. Com que està escrit "tal i com es parla" i concretament, com parlaria una persona d'aquesta edat, fa voltes constantment sobre els mateixos punts, i repeteix algunes idees amb molta insistència, tanta que fàcilment es pot fer pesat.
A més, el protagonista mostra continuament una opinió molt crítica i destructiva d'algunes de les coses que passen al seu voltant i que ell no entén. Alguns, són temes socials típics, com ara l'homossexualitat o els nous models familiars. D'altres, semblen més aviat manies seves, com ara l'animadversió que mostra als gossos com animals de companyia. Aquestes opinions que exposa, i sobretot la forma que té de fer-ho, fan gràcia al principi, però a còpia d'insistir m'han posat una mica nerviosa, i fins i tot m'han fet venir ganes de deixar el llibre en algun moment. Al final no sabia si era una manera realista de ficar al lector dins la pell d'un home gran, o si era realment l'opinió de l'autor. Al final he optat per creure la primera opció, i he seguit llegint.
En definitiva, però, és un llibre entretingut, amb bons tocs d'humor, i amb una molt bona descripció de com era la vida a Barcelona de la postguerra pels més desafavorits, explicada des d'una perspectiva que, per mi, és força nova. Puc dir que al final, m'ha agradat haver-lo llegit, tot i que hi ha hagut moments en què l'hauria engegat a pastar fang. El recomano... a mitges, segons el què espereu d'un llibre.
M'havia cridat l'atenció aquesta portada tan curiosa i que havia rebut bones crítiques, però no m'acaba de fer el pes el que expliques, em sembla que de moment li seguiré donant llargues, no fos cas que algun dia canvii d'opinió. Bona ressenya.
ResponEliminaA mi moltes vegades quan sento a parlar tant d'un llibre m'agafa una mena de prevenció i al final no el llegeixo i si ho faig és quan ja no ha passat de moda...aquest no me'l penso llegir!
ResponEliminaAi, Yáiza, a vegades les filiacions són irreflexibles... Saps que li tenia certa mania en aquest llibre? No és que em caigui malament en Ramon Solsona, al contrari, però el dia de Sant Jordi jo buscava la signatura d'en Jaume Cabré (autor que adoro) i finalment el vaig trobar i em va fer tanta ràbia que hi hagués una cua immensa per a la signatura del llibre amb en Ramon Solsona i en canvi, pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2010 només hi hagués... 3 persones... i una era jo (en vaig fer un post de content que vaig sortir amb la signatura en la meva 1a edició de Les Veus del Pamano!)
ResponEliminaJa sé que la novetat del llibre porta molta gent i en Jaume no portava cap novetat, però és que és un dels grans de la nostra literatura. Si fossim un país normal aquestes coses no haurien de passar.
Amb el teu post m'has fet redimir una mica amb el llibre... potser me'l començo a mirar diferent, d'acord?
Ja et dic jo que, a vegades, som complicats oi? ;p
a mi no em cridava l'atenció i amb la teva ressenya i l'argument, no m'acaba de fer el pes. Per tant em sembla que... no...
ResponEliminaUhmmmm... un llibre una mica raru, oi? No sé pas si m'agradaria... tot i que pot tenir algun punt interessant, com en tinc tants de pendents aquest de moment no li poso...
ResponEliminaQuin poc èxit, o a l'inrevés, segons com es miri!! Veig que amb això que he escrit no us he animat gens, gens a llegir-lo. Com deia a la conclusió, a mi no m'ha desagradat, al contrari, estic contenta d'haver-lo llegit. A part, és prou ràpid i de tant en tant rius a gust. Així que si un dia us cau a les mans per casualitat, tampoc cal que en fugiu cames ajudeu-me!
ResponEliminaXeXu, sí que és curiosa, la portada. A mi m'han hagut de dir que aquest del trombó és en Ferran Adrià. Un cop llegit el llibre, ben bé que no ve "a cuentu" en cap cas que hi hagi el cuiner... però vaja. Si canvies d'opinió tampoc no et farà cap mal, ja et dic. Tampoc sé si s'ajusta gaire al teu tipus de lectura, vist el que ressenyes al Llibres i punt. I parlant del teu bloc i de les ressenyes... bé, m'he copiat una mica el model, ja ho veus. Trobo que a tu et queden molt ben estructurades! (I jo estic lluny de fer-ho igual, m'ha sortit massa llarga...).
Elfreelang, no ets la primera persona que em diu quelcom així. Hi ha molta gent que com més li recomanes un llibre, menys ganes té de llegir-lo! Potser perquè et generes unes expectatives molt altes, i llavors és ben fàcil decebre't, no?
Porquet, ja és curiosa l'anècdota que expliques! En trec diverses conclusions: la gent no té gaire criteri, en general; és més fàcil llegir "el llibre de l'any", que un llibre bo; si no saps què regalar per Sant Jordi, compra el que compra tothom, i "segur que encertes" (o que t'equivoques, com tothom, i passes desapercebut!). Jo aquest el vaig regalar per Sant Jordi a ma mare, i com tots, me l'he acabat llegit jo també. No és la millor novel·la de la història, això és clar. Però si fotent-li canya, he fet que li tinguis menys mania injustificada, millor! Si t'animes i te'l llegeixes ja ens diràs el què, eh!
rits, si l'autor ve a parar mai a aquest post, em voldrà tallar les cames. El llibre no està malament, insisteixo. És curiós, i diferent a la majoria de coses que es fan ara (i que jo hagi llegit, clar). Si un dia et cau a les mans, no te'l miris amb odi inicial!
Assumpta, si que és rarot, sí! Això segur. Jo tampoc sé si t'agradaria, però m'encantaria que te'l llegissis per saber-ne què en penses! Et dic el mateix que a la resta, no és un llibre per priortizar, però si mai et cau a les mans, no el descartis d'entrada!
un personatge d'aquells que et queden a la memòria
ResponEliminaGlubs... val, si em cau a les mans (ma germana moltes vegades em treu llibres de biblioteques) miraré de llegir-lo, de veritat :-)
ResponElimina