Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)
Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.
Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.
És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja?
I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?
(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!
I tornar a estudiar? No gràcies. Tornar a reviure no sé si tornaria a reviure cap època, perquè no crec que pogués ser igual, així que potser no valdria la pena viure-ho d'una altra manera. Però segueixo mantenint que l'edat en la que m'he sentit millor és des dels 28 als 32, trobo que són unes èpoques que són o poden ser meravelloses, precisament perquè no estudies, perquè tens diners a la butxaca, fas moltes coses i te'n planteges encara més. No sé si voldria tornar-hi, però sens dubte és de les que guardo millors records.
ResponEliminaSí que es nota això de l'evolució amb tant pocs anys, es veu molt clar en els centres d'estudis. Ho recordo perfectament a l'EGB, quan érem petits els de vuitè eren immensos! Després hi vam arribar nosaltres i érem uns mitges merdes. Però els nens segur que ens veien immensos a nosaltres. El mateix a l'institut, i igual a la facultat. Cada època té uns 'grans' que nosaltres arribem a ser algun dia, i sempre ho veiem diferent quan hi arribem.
Jo tampoc no tornaria enrere... a cap edat.
EliminaM'hagués agradat aturar-me a l'any passat, als 59, dels 50 als 59 per a mi és la meva millor època... ara els 60, trobo que no m'agraden tant! :)
Jo sempre dic que frenaria allà on estic, pero tornar enrrere mai. Si ho hagués de fer repetiria els meus 16 a 21 anys........allò va ser fantàstic.....:-)
ResponEliminaMentiria si digués que no m'agradaria tornar a viure alguna època, alguns moments. Però els records que en tenim no són fidels amb la realitat perquè els relativitzem, ni els moments bons passats van ser tan bons ni els dolents més actuals són tan dolents. Dit això i per acabar, diré que un moment que tornaria a viure constantment, és el de un dia que en arribar a la faena vaig trobar aparcament a la primera.
ResponEliminaXeXu, hahaha! Ja veus, jo tampoc voldria tornar a començar Medicina de zero... quin pal! Ara, que potser estudiant la carrera dos cops, sabria alguna cosa de profit a l'acabar-la. Ehem... Això no. Però tornar a viure "un dia de 1r de carrera" o fins i tot "un dia de 2n de batxillerat", això sí que em faria gràcia. Llevar-me, posar-me l'uniforme del cole, agafar el tren, pujar el campillo, anar a classes de català, castellà, anglès, mates, història, filo... Sortir al pati, dinar amb les noies al menjador, i donar la tabarra a les monges... Hehehehe. Quines coses! =)
ResponEliminaEm fa gràcia això que dius "dels grans" del cole, crec que tens molta raó. Ja passa! I pel que fa a la teva edat preferida, dels 28 als 32, no puc dir res, perquè no he viscut. Però sé d'una persona propera que té molt bon record dels 32, com la millor època de la seva vida. Potser perquè llavors jo tenia dos anys, i encara era bona filla, no com ara.
Carme, em penso que comparteixo amb tu la impressió que la darrera època viscuda és la millor. Almenys, jo sento que mai havia estat tant contenta de la meva vida com ara mateix. Tot i que miro amb delit els anys que tinc per davant, que em venen molt de gust... i em fa por que passin massa ràpid. Com els anys d'estudiar, que ja s'acaben, i això que al començar semblaven infinits.
Joan, t'entenc, crec. Fa por que la vida passi massa ràpid i que el que passi, ja haurà passat i no tornarà, oi? Ai mareta... em penso que tu dels 16 als 21 deuries ser una bona peça!!! Hehehe!
JP, suposo que tens raó amb això dels records. Podem tenir un moment nostàlgic respecte una època de la nostra vida, però si hi pensem seriosament ens recordarem dels mals de cap que teníem llavors, que potser no eren poca cosa...! I sí, noi, aparcar a la primera és una cosa que no estaria malament que passés tot sovint.
Tornar enrere? Si no he d'esmenar tots els meus errors, d'acord, però, en cas contrari, ni somniar-ho!
ResponEliminaJo diria que els meus millors anys, a banda del bon record que tinc de l'escola, són aquests darrers quatre, compartits amb la meva dona i els últims sis mesos també amb el meu fill (que sí, sonarà a tòpic, però és el millor que m'ha passat mai!).
Tornar un dia o dos no estaria malament, però definitivament em quedo amb l'actualitat i un parell d'anys enrere. La vida adulta i en llibertat , amb els seus pros i contres. Em sento molt més viu (que no pas vital) d'ençà uns anys enrere.
ResponEliminaUna abraçada!
Quan arribi als 22/23 ja us ho explicaré... Ganàpies!!!
ResponEliminaLa temptació, en el meu cas, és pensar en l'època que els meus fills eren menuts. Però ara, que els veig grans i independents, penso que tot està bé, com ha de ser. Per això, per a mi, la millor època és aquella en què estàs viva :) Tornar a l'adolescència? ni borratxa! ^^
ResponEliminaJo, personalment, als 20 anys ja em vaig començar a sentir gran i des de llavors ha estat una constant en la meva vida. Ara penso que és una collonada sentir-se gran als 20, però sé que d'aquí vint anys pensaré que és una collonada sentir-se gran als 40. Llei de vida.
ResponEliminaA diferència de la Clidice, a mi si m'agradaria tornar a ser un adolescent, i borratxo.
Doncs ara mateix no ho sé... Jo potser també sóc de la opinió que tirar enrere potser no, però parar el temps aquí on estic sí. No vull crèixer més! Crec que començo a tenir la Síndrome de Peter Pan... Aix...
ResponEliminaUi... jo voldria tornar a tenir deu anys i, a partir d'allí, poder canviar una sèrie de decisions equivocades... Però clar, com no ho sabria, doncs em tornaria a equivocar :-)
ResponEliminaLa millor època de la meva vida? Doncs de l'estiu del 92 a l'estiu del 94 (o sigui, dels 30 i mig als 32 i mig, si he fet bé la resta)... era molt feliç llavors, però l'estiu del 94 em va passar una cosa molt trista i em va marcar bastant (bé, perquè ningú pensi tampoc coses rares, ho diré, que tampoc és cap secret: estava embarassada i vaig perdre el meu fillet)
Ara bé, una cosa que tinc clara que no canviaria per res és el marit :-) (Ostres!! li he dit "cosa"!! hehehe) Volia dir un fet, una decisió, quelcom que no canviaria :-DDD
Ah, jo mai em sento gran... Em puc sentir gran d'edat, però mentalment a vegades em veig bastant immadura.
ResponEliminaA la Facultat, professors de trenta "i picu" els vèiem grans... ara els veig com a nens gairebé :-)) Què relatiu és tot, xiqueta!!
Realment les vivències es mitifiquen i guanyen qualitat amb el temps. Fes la prova: reuneix-te amb companys d'una època d'estudi qualsevol i rememoreu el professor que us les va fer passar més magres de tots, i ja veuràs com se us dibuixa un somriure als llavis recordant-lo (i de ben segur que mentre l'estàveu "patint" no us en feia gens ni mica, de gràcia!)
ResponEliminaTornar a primer?!?! Si home... amb les nits de colzes, sales de revistes, biblioteques, retines seques de tant llegir, cafès diarreics, durícies d'escriure, escoltar música per fer un descans que s'allarga fins què ai merda que foto escoltant música si he d'estudiar!, mals de panxes, nervis, llibres, llibres, llibres i pseudollibres.... Tornar a primer? Si dona! i un bé negre... ara... saps què és el pitjor? que algun dia ho trobaré a faltar...
ResponEliminaMaurici, impossible esmenar tot el que ens hem equivocat. Sense els nostres errors no seríem qui som! I saps? Trobo molt bé que la millor època de la teva vida sigui la que has passat amb la teva dona. Digues-li, que encara que ja ho sap, segur que la faràs contenta. I digues-li també al teu nen, encara que sigui petit per entendre-ho! =)
ResponEliminaDooMMasteR, així fas com jo. Estaria bé tornar a viure un dia tipus de cada època. Un dia d'escola, un dia d'institut, un dia d'estiu a la platja amb els pares fent castells de sorra... però al final, et quedes amb el que tens ara. Crec que jo també. Sentir que decideixes sobre la teva pròpia vida està bé. (Encara que ens podríem posar a discutir sobre l'existència o no de la llibertat humana i el "libre albedrio, però això no és un blog gaire filosòfic, així que ho deixarem estar, oi?). Abraçades!
Tirant, no siguis dolentot!!! Hehehe!
Clídice, cada època té les seves coses i al final tot sembla com s'ha de ser. A l'adolescència jo tampoc hi tornaria. Clar que des del meu punt de vista l'entenc més com dels 13 als 16... Suposo que molts consideraran que als 20 encara som molt adolescents! (però amb 22 ja ho he superat, no?).
Gregori, estic d'acord amb tu. Cada cop que ens sentim grans, ens veiem "petits" en un passat on ens havíem sentit grans. I tant. Adolescent borratxo? Quines coses!! Jo com a molt enrere tornaria als 17, 18. Començava a fer la meva, i encara era moooooooolt jove. I feliç. I vaig acabar el batxillerat, i començava la uni i havia de ser un gran estiu, tot i que al final no ho va ser tant. Però teníem 17 anys, i cara de préssec, com diu la cançó.
Alba, ja t'entenc. Veus que la vida va passant, passant, i t'adones que no podràs tornar enrere i tornar a començar. Alhora tinc ganes d'arribar a la propera etapa de la meva vida (feina i indepentizar-me!), però també em sap greu que s'acabi l'època universitària...
Assumpta, les teves "decisions equivocades" són com els errors dels que parlava el Maurici. T'han fet ser qui ets. I si estàs contenta amb qui ets ara, podem entendre que les decisions no van ser tan equivocades, oi? Tu també coincideixes amb els 30 (+/- 2) com a millor etapa de la vida. Em sap greu que la bona temporada s'acabés d'aquesta forma tan brusca i trista. Però també hi ha 'coses' (=P) molt bones que segueixen amb tu! I si no, mira el Josep Lluís! Ah, i això de sentir-se gran, mentalment, a mi em va a dies. Tan em puc veure molt criatura, com massa madura per l'edat que tinc. Suposo que depèn de amb qui m'emmiralli. (Professors de 30? Hauria d'haver estudiat dret... a Medicina en solen tenir 30x2!).
Montse, suposo que raó no et falta. I sí, he fet la prova, tot i que sense reunir-me amb ningú! La professora que a 2n de batxillerat ens feia català i castellà, i que ens va "entrenar" per la selectivitat, era veritablement una sergent. Ens feia anar drets com un pal! I llavors ens queixàvem... però ara penso en ella amb molt d'afecte. I la sele va anar de conya! ('Dios de los ejercitos!' què deia ella tot sovint a classe... hehehe).
Senyor Sunyer, abans de res, deixi'm dir-li que aviam a quines hores deixa comentaris. Pensi que el mòbil vibra quan arriba un comentari al mail i em desperta! Però bé, ahir no dormia pas. Ja sé que enyorarà la meva entranyable i puntual companyia a la sala de revistes. També sé que vostè es matricularà a una altra carrera quan acabi la que cursa ara, però deixi'm advertir-lo que jo no ho faré. Així que no podrà gaudir de la meva companyia! (com a molt mentre estudiï el MIR!). Siusplau, deixi la universitat i dediqui's a governar el país, que ens fa falta! ;)
Jo tornaria... als primers anys de la universitat. Però només un parell de setmanes, com qui va de vacances, i sense fer exàmens, per descomptat!!!!!
ResponEliminaI, perquè no, una setmaneta a la ciutat on vaig fer l'Erasmus. Tot i que això podria fer-ho en època actual per veure com ha canviat.
Feliç divendres!