Sala d'operacions*

El primer cop que el cirurgià t'allarga el porta amb l'agulla de sutura i et diu que pots posar els punts subcutanis, l'agafes amb convenciment i et fas la valenta, però les mans et tremolen sense que hi puguis fer gaire res. Són els primers punts que dones a algú viu, que per sort es troba sota els efectes de l'anestèsia i mai sabrà que han estat les teves mans novelles les que l'han suturat. Possiblement tu els recordaràs tota la vida, malgrat que evidentment no serà la teva millor sutura. Després, les grapes. Per sort, això ja et comença a resultar familiar. I un cop acabada la cirurgia, fet l'informe i netejat el quiròfan, pots tornar-hi: saps que durant uns minuts, entre que surt l'equip de neteja i entra el d'anestèsia, la sala estarà buida i ben buida. Pots seure en un racó i tenir el privilegi de contemplar en silenci -sol o acompanyat- l'espai:

El quiròfan. Una sala àmplia i escrupolosament netejada. La taula d'operacions resta protagonista de l'escena, enmig, vigilada des de dalt per les dues làmpades. Els monitors estan apagats, els cubells de brossa buits, la il·luminació és escassa. No et costa gens imaginar-te'l ple de vida: els auxiliars posant bé la taula, les infermeres amunt i avall, l'anestesiòleg buscant vies al pacient, la instrumentista preparant el material i dient-te "no toques lo verde!". I després els cirurgians, netejats, demanant la bata i els guants estèrils, i tu allà, que encara no saps ben bé quin és el teu lloc, procurant no molestar. I el centre de tot, el pacient. El responsable de que les deu persones que de mitjana poden col·laborar en una intervenció, resta allà, estès, aliè a tot, la seva confiança a les nostres mans.

* Acabo de descobrir que la paraula "quiròfan" no és normativa en català, malgrat que el seu ús és ben ampli dins dels hospitals. En català correcte direm "sala d'operacions"! (si no us sap greu, seguiré dient quiròfan, que acabo abans...)

Quan crec que et veig

Avui ha tornat a passat. En un moment de distracció he mirat al final del passadís, i allà al mig t'he vist. Eren les formes del teu cos, i sobretot, aquell era el teu cabell. El cor m'ha fet un salt, m'ha agafat fluixera a les cames i he empassat saliva. T'he mirat de cua d'ull dos o tres cops, pensant si apropar-me, pensant què et diria, pensant què feies allà i pensant que pensaries tu al veure'm palplantada, amb la bata i el fonendo al coll, a l'altra punta del passadís. I llavors t'has girat. Malgrat les meves diòptries i la graduació poc afinada de les lents de contacte, m'he adonat de l'error. No eres tu. Poc a poc, m'he anat calmant, m'ha tornat la força a les cames i he pogut apartar del meu cap els les imatges del que hauria estat una trobada tan imprevista com incòmoda. 

Ara, passades les hores, em pregunto fins quan se'm menjaran els nervis i l'angoixa cada cop que crec veure't. Passades les hores, em pregunto també si mai et trobaré de debò per algun racó de món i què faré quan passi. Com a la cançó, potser direm perdone pero creo que se ha equivocado, i seguirem els nostres camins.

Comiats

I va ell i em diu -amb molt bones paraules, cal remarcar- que no vol saber res de mi, que la meva presència l'incomoda i que prefereix evitar trobades programades. I jo que li dic que molt bé, que cap problema, que a mi la seva presència no m'incomoda, però que tampoc no la trobaré pas a faltar, i que es veia venir que acabaríem així. I ho crec de veritat.

I tombo la cantonada i mentre pujo les escales m'adono del que acabo de viure. Que qui era fa tres anys el meu millor amic és qui ara m'ha parlat així. I llavors m'enfonso, un o dos graons, pensant que cap bona amistat no hauria d'acabar mai així; i dos o tres graons més, a l'adonar-me que no és la primera persona que fuig -o a qui faig fora- d'aquesta manera de la meva vida. 

L'un diu que no ho enten gaire, l'altra diu que ho entén encara menys, però que no hi pensi més. I jo hi penso, clar, em sento trista, o decebuda, o em faig por a mi mateixa, no ho sé. Però em distrec amb facilitat, i sé que demà serà un altre dia, i que el món no s'acaba aquí, ni molt menys. 

Però evitaré amb ganes el moment de creuar-me'l pels passadissos de la facultat, i no saber si dir-li adéu al passar, o fer veure que no el veig.

I si mai llegeixes això... que tinguis sort. 

De soca-rel

Un cop més em dic a mi mateixa que ja està bé, que prou, que fins aquí hem arribat. Que no puc seguir així, que he de fer un cop de cap, que això ja passa de taca d'oli. Que no sé com em puc consentir aquesta manera perdre les regnes del que faig i del que sento, que ja toca posar ordre i arrencar de soca-rel allò que només m'està impedint créixer i mirar endavant. 

Intento fer el paral·lelisme amb altres coses que m'han perseguit durant molt de temps, però que ara ja han quedat enrere, lluny, i pensar que a la llarga, serà el mateix. Però em costa molt de creure que això també acabarà apagant-se i perdent importància. Ara per ara, sembla impossible. 

El temps ho cura tot? (diuen que no)

I seràs un sac de mals o seràs una roca.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.

I potser no seré el teu amic, 

ni tindré res a veure amb si ets o no feliç.

Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap 

una mala tarda.

I potser dormiré abraçadet

a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. 

Ho sé, perquè em conec, i sé que avui escric això, però el que em proposo ara de tot cor és tan feble que no té més futur que les hores que em queden per dormir. I em temo que, com diu la cançó, seré el record mig trist d'una mala tarda, i jo -bleda- seguiré cantant...

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons igual. 

Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.

Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc

i em podran veure somriure una mica per sota del nas. 

(Manel - Criticarem les noves modes de pentinats)

Són quatre que canten

Doncs això. Són quatre joves d'uns 30 anys, si fa no fa. I sí, canten. I ull! Canten en català. No fa pas gaire van treure el seu primer disc i van tenir un èxit rotund. Es van passar el següent estiu fent concerts per tot arreu, van tocar a la Damm per la Mercè, i han omplert dos cops el Palau de la Música. 

I què més? Doncs que tot això que he dit, existeix elevat al quadrat. 

Dos grups que mai han portat massa bé que se'ls comparés. Dos grups amb una trajectòria tan semblant, i amb una essència tan diferent. Parlem clar: Manel i Els Amics de les Arts. Els Amics i Manel.

D'entrada, i amb lògica cronològica, vaig conèixer Manel. De seguida em va agradar, i vaig trigar poc a saber-me totes les cançons de dalt a baix. Al setembre, vaig anar a la Damm i els vaig veure en directe per primer i únic cop. Quan van desaparèixer de la faç de la terra (es tancaven a gravar el nou disc), van aparèixer els Amics amb el seu Bed&Breakfast. Jo me'ls vaig agafar com els germans petits de Manel, com els que tenien sort que un grup millor els havia obert pas. Error! Poc a poc, i a base d'anar escoltant les seves cançons, també les anteriors, van anar entrant més i més. En poc més d'un any he anat a deu concerts seus. Subtil diferència. Manel m'agrada, i m'agrada molt la música que fan, però no em moro de ganes d'anar als seus concerts com em passa amb Els Amics. Per què? Jutgeu vosaltres mateixos, jo crec que aquí hi ha la resposta: 

Manel - Gente no tan corriente (El País) 11/03/2011 (llegiu-la, de debò!)

Els Amics de les Arts son muchos (El País) 11/03/2011

Fa pocs minuts que he acabat de llegir aquesta entrevista de Manel i, simplement, he al·lucinat. Tant que m'he posat a escriure això, i he buscat qualsevol entrevista a Els Amics del mateix diari per a contrastar-les, encara que aquesta no sigui el millor exemple. Em costa entendre aquesta indiferència que mostren per l'èxit, per la gent que els segueix, pels concerts, per la feina que fan. Com poden dir que els és igual si el que han fet agrada o no? Potser xoca amb l'entusiasme apassionat i inacabable al que em tenen acostumada Els Amics, però... tu, entre un extrem i l'altre! Per molt bon veterinari que siguis i per molt bé que curis el gat de la veïna, no s'omplirà un Palau de la Música per aplaudir-te. No fotem! Vaja... que em costa d'entendre la seva actitud. Fins i tot he pensat que sembla un paper forçat per posar-se a l'extrem oposat de Els Amics de les Arts, per allunyar-se tant com puguin de la seva línia i crear un caràcter completament diferent. Tot i que he de reconèixer que abans de Els Amics no havia llegit cap entrevista als Manel, així que possiblement ja eren així de secs (per no dir "sossos", que no existeix) abans, i resulta que ara estic dient un disbarat. Però és el que sembla. Si mai teniu l'ocasió... escolteu una entrevista de Els Amics (recomano la de RAC1, una que recordo molt...)! Són tota una festa, ells sí que s'hi senten còmodes.

I això es reflecteix als concerts. La simpatia i les bromes dels Amics dalt de l'escenari, i també a baix. Quan no han sortit a saludar després d'un concert? Quan no s'han quedat el temps que faci falta per no deixar ningú amb un disc sense signar? Ha fet Manel alguna cosa semblant? 

Què en penseu? Ser "simpàtic" repercuteix en l'èxit d'un grup? És just? Creieu que els músics són músics i prou, i que s'han de dedicar a fer música i punt, i no a ser simpàtics i graciosos? Txaran, txaraaaaan... Vosaltres direu!

I per què ara no sembli que els tinc mania...

Què gran és el món, no?

Te'n vas d'erasmus i et penses que vas qui-sap-on. A conèixer noves terres, noves ciutats, noves gents, nous idiomes. Que te'n vas a veure món, i que això et farà créixer molt, perquè clar, ja se sap que això de veure noves realitats obre fronteres i va molt bé. 

I llavors resulta que estàs fent una classe particular a la teva veïna, i mentre ella analitza poemes del Renaixement, tu et dediques a joguinejar amb una mini bola del món que en realitat és una maquineta de fer punta als llapis. I mentre li fas voltes i intentes aprendre't de memòria l'ordre dels països d'Amèrica Central de Nord a Sud, t'adones que la ciutat on vas d'erasmus està a una distància més petita que l'amplada de l'ungla del teu dit petit, de la ciutat on vius habitualment. Vaja, que està aquí al costat. 

Veieu com de petits som?

I entens que si el que vols és veure món per entendre tots els misteris que ens envolten i obrir fronteres i tal, hauries d'anar-te'n a passar cinc anys per països europeus, i cinc més a l'Amèrica del Nord. En acabat, seria important viure deu anys a l'Àfrica, deu més a l'Amèrica del Sud, i deu més a Àsia. Sense oblidar Oceania i els Pols! I llavors, potser, i només potser podries dir que has vist món. I no marxant un any a París!

Tot i que realment, crec que per dir que coneixem un lloc, hi hauríem d'haver viscut una vida sencera.  

Tornarem a posar els peus damunt la sorra...

Finals d'hivern, 2011

L'Estartit

Massa sovint ens preguntem què cal per a ser feliços. Esperem grans coses, desitgem que tots els nostres somnis esdevinguin reals, i escrutem el futur cercant tot allò que no trobem en el nostre present. Hi ha dies, però, en què per alguna estranya raó, ho veiem tot ben clar: la felicitat està feta de petits instants. Instants breus com el que dura una riallada, o una mirada de complicitat. Com el que es triga a fotografiar una posta de sol, o el so que fan els gots en xocar quan brindem per nosaltres. Instants feliços com els segons que passen entre que una ona et mulla els peus i s'enretira altre cop al mar. No sé si ha de venir quelcom més. Potser sí, potser no. Temps al temps, d'acord. Però gaudim de l'ARA.