De segona mà

Divendres passat vaig estar a la llibreria Gilbert-Joseph, del Boulevart Saint-Michel, per veure si trobava alguan cosa que em vingués de gust llegir i feia passar la desgana literària. I tant, si vaig trobar coses! De tant en tant m'encanta passar-me una bona estona remenant llibres, mirar-ne molts, i quedar-me'n poquets. Poquets, sobretot a Barcelona, que els llibres semblen fets d'or, pel preu que tenen.

A França hi ha molta tradició de revendre llibres i comprar-ne de segona mà. La veritat és que se'm fa estrany, ja que a casa nostra es fa poquíssim, i també perquè jo mai no em desfaria dels meus llibres! Però bé, el cas és que em va de fàbula, perquè no em fa res comprar un llibre de segona mà (que estigui cuidat, eh) si m'ha de sortir més bé de preu.

Per posar-vos alguns exemples, us diré que a principi de curs vaig comprar dues novel·les, una de l'Anna Gavaldà per 2'5€ (Ensemble, c'est tout) i una altra de l'Amélie Nothomb per 1'5€ (La biographie de la faim), a una botigueta del barri que només es dedica a això. L'inconvenient d'anar a aquesta botiga (i totes les altres que hi ha de la mateixa mena) és que vas "a veure què trobes". Tenen el que tenen i punt.

En canvi, la Gilbert-Joseph és una llibreria molt gran (de fet, jo vaig anar a la general, però tenen altres locals a la mateixa zona distribuits per especialitats), i al mateix lloc on tenen col·locats els llibres nous, els pots trobar d'ocasió, si és que en tenen, etiquetats de groc. A més, així pots comparar el preu, i valorar si per l'estat que està el llibre et surt a compte o prefereixes el nou. Doncs bé, vaig comprar l'Étranger*, d'Albert Camus, per 3'20€, d'ocasió; i La délicatesse*, nou, per 6'20€. És clar, tots de butxaca, eh!

El cas és que no entenc massa per què a Barcelona això no es fa pràcticament enlloc. Aquest fet em fa extrapolar les coses i pensar que els francesos viuen millor perquè aprofiten més les coses que tenen, encara que estiguin una mica velletes, però això serà un altre post (o no!). L'altra cosa en la què em fa pensar és que no entenc com a Catalunya els llibres són tan i tan cars (a França un llibre de butxaca -nou- costa entre 5 i 9€, pel que he anat veient), especialment els que són en català. És tema de llengua? És tema d'impostos? Si algú en té la més mínima idea, que m'ho expliqui. 

* M'ha passat una cosa curiosa amb aquests dos llibres que seria un altre post. No dic que el faré, perquè... si ho dic segur que no el faig! ;)

La délicatesse

Títol original: La délicatesse

Autor: David Foenkinos

Edició: Éditions Gallimard, 2009

Pàgines:209

Edició catalana: La delicadesa. La Magrana (traducció de Jordi Martín Lloret)









La història d'amor la Nathalie i en François és completament perfecta. Tant, que la Nathalie té por de dir que "és feliç", per si això li porta mala sort. I malauradament, un dia tot acaba bruscament. A partir d'aquí, la Nathalie, admirada i estimada per tothom, però aliena a aquests sentiments, haurà de trobar la manera de començar de zero. Quant de temps viurà tancada dins seu fins que el rellotge es torni a posar en marxa? I com interactuarà amb el món a partir d'aquell moment? 

La délicatesse és, clarament, una novel·la rosa. Però de les bones. Destil·la les relacions humanes, especialment les sentimentals, i com les viu i les sent cadascun dels personatges. És una lectura lleugera i agradable, amb punts força bons, i tocs d'humor interessants. L'autor intercal·la amb la història petites observacions, definicions, o aclariments sobre coses que tenen a veure amb la història (com per exemple, la recepta del rissoto que mengen els protagonistes, o la definició de la paraula moqueta, de la que es queixa la Nathalie). 

He agafat aquest llibres després d'uns quants dies de molta desgana literària. I la veritat és que tot i ser en francès, l'he devorat en dos dies. A mi m'ha agradat molt i l'he llegit molt de gust, però no deixa de ser novel·la rosa i no parla de res més que no sigui l'amor i els seus problemes, per tant, entenc que a molts això no us interessarà gens. Al principi la novel·la em va sorprendre, perquè tot i que pinta una historieta d'amor cursi, de cop i volta et dóna una bona cleca, i això em va agradar. Però després s'acaba reprenent una mica el to "disney" i això ha fet que la meva opinió empitjori una mica. Però dóna una idea força bonica d'aquesta delicadesa que necessitem tots els humans. 


I per cert, ha França n'han fet l'adaptació al cinema, amb l'Audrey Tautou (l'Amélie!) com a protagonista. No sé si mai arribarà a casa nostra, però us deixo aquí el trailer. I aquí, la versió en anglès.

Engaxada als llençols, o la manca de voluntat

Un so que em resulta completament desconegut em separa del son de forma progressiva. Què és? La consciència se'm remou des del fons del son, i va sortint sense presses. Obro un ull. Ah, sí, el despertador. Com si no sonés la mateixa alarma cada dia de la meva vida. Són les 6'57. Faig un gran esforç de concentració per apretar el botó de "ajornar" i no fer la pífia d'apagar-lo del tot. No és que vulgui llevar-me immediatament, m'agrada fer una mica el ronso al llit i ja em poso el despertador amb previsió. Però si no torna a sonar l'alarma, quan torni a obrir un ull serà migdia, que ja em conec. Ajornar, doncs. 

Torna a sonar. Un cop, i un altre, i un altre. La meva ment ja està més espavilada, i discernir el botó ajornar del d'apagar alarma resulta més senzill. Quasibé mecànic. De fet, crec que podria fer-ho sense obrir els ulls, i això que la pantalla és tàctil -moment becaina-. Han passat més de tres quarts d'hora des que ha sonat per primer cop. Au, ja em llevo. Si total, no tinc tanta son. Dos minuts i em llevo. Em giraré cap a l'altre costat només un moment, però un moment i el llevo -segon moment becaina-. Uf, ja són quasi les nou. Si em llevo ara encara aprofitaré el matí. Doncs au, amunt. Però s'està tan bé entre els llençols... i no m'espera ningú... mitja volta més. 

Al final se'm fan més de les deu i no aconsegueixo aprofitar el matí. La meva excusa? Que no "m'espera ningú". Però després m'emprenyo per tenir una força de voluntat(1) tan pèssima. La nit abans havia planificat llevar-me ben d'hora, ben d'hora i tenir un matí plenament productiu! Podria donar la culpa al meu estat d'inconsiència entre el son i la vigília (de vegades és real, apago el despertador sense despertar-me realment), però només seria una excusa. Un cop llevada ajorno la feina, igual que abans ajornava l'alarma. 

Per què sóc tan desastre? Aquest post té un punt d'humor (o això pretén!), però en realitat estic una mica farta de mi mateixa en aquest sentit. Algú té la recepta màgica per la força de voluntat i la constància? És que si algun dia vull ser metgessa, més val que em comenci a posar les piles... 

(1). La meva professora de psicologia de segon, deia que "apel·lar a la força de voluntat és inútil". Clar que això era en els hàbits que causen dependència i addicció. Em puc considerar addicta al llit? Al llit de dormir, eh! 

* Sort que la setmana que ve torno a pràctiques i tindré algú que m'espera!! Els meus pacients perquè els vagi a veure, i els meus "jefes" per mirar-me malament si faig tard (tot i que no acostumo a fer tard).

i PD: no vull deixar de dir que aquest post em fa una certa vergonya, encara que en faci conya. No és un aspecte de mi del que em consideri gens orgullosa, no m'agrada tenir-me per una persona gandula. Algun dia hi posaré remei! Espero, vaja.  

PD2: Ho sento, projecto fer posts curts, però se'm dóna pitjor que matinar. 

Digueu-me radical

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.


Actualització 13'45: 

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos... 

Tornar-ho a viure

Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)

Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat  i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.

Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.

És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja? 

I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?

(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!

No ho estan fent bé

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!! 

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès. 

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.

Diuen que serem metges

Els meus companys de promoció i jo estem a mitjans del cinquè curs de Medicina. Ens en queda un més, el sisè, i si tot va bé hi haurà un paperet que dirà que som metges*. Si au! Metges, nosaltres? La veritat és que no tenim la sensació de saber gran cosa, i molt menys de poder curar a ningú. Ni la tindrem d'aquí un any i quatre mesos!

Com potser ja sabeu, la formació del metge es consolida durant els anys d'especialització, quan som MIRs (metges interns residents). Són quatre o cinc anys en els què ens seguim formant, centrant-nos en una especialitat, i treballant a l'hospital. Ja diuen que tot s'aprèn practicant, oi? Vindríem a ser els aprenents d'altres temps: fem molta feina, som la "mà d'obra" (més aviat barata) de l'hospital, i la nostra capacitat de prendre decidions comença sent pràcticament nul·la el primer any i acaba sent quasi total al final del quart o del cinquè any, quan esdevenim especialistes.

Però per passar de ser un llicenciat en medicina qualsevol a ser un metge resident en procés d'especialitzar-se, cal passar un petit obstacle. Petit i diminut obstacle... anomenat examen MIR. Són, per dir-ho clar i fàcil, unes oposicions a nivell estatal. S'hi pot presentar qualsevol llicenciat en Medicina (i això vol dir molta gent) que vulgui accedir a una plaça MIR. Del resultat de l'examen (90%) i la nota d'expedient de final de carrera (10%) en depèn el número de posició. El que té més nota de tots, tindrà el número 1, el següent el 2... i així fins al 14.000, que són els candidats que s'han examinat aquest gener. En tot l'estat hi ha unes 7.000 places, així que us podeu imaginar que el tema és una miqueeeta competitiu. I és en funció del número de posició obtingut que s'escull quina especialitat es vol fer, i a quin hospital.

Com deia al començament, tot just estem a mitjans de cinquè, però el camí cap a això, cap a l'examen MIR, ja ha començat. Aquests dies hem rebut la visita, els pressupostos i les insistències de les acadèmies que preparen pel MIR (informació que jo he rebut en la distància, clar), i és d'això del que volia parlar avui. Però per arribar-hi he donat moltes explicacions i me n'he anat pels cerrus d'Úbeda, així que de moment ho deixaré aquí. Potser (i només potser) algun dia parlaré de les acadèmies, de l'examen i de com de bojos que ens tornarem tots estudiant-lo!

*Snif! Recordo tan clarament el meu primer dia a la Facultat de Medicina... sembla que va ser ahir!!

PD: Si quan estigui estudiant el MIR segueixo tenint blog, poden passar dues coses: 1) que el tanqui; 2) que l'etiqueta "MIR" acumuli més entrades que tota la resta del blog junt.