Invencibles

A la Raquel li costa molt d'entendre. Tot i que fa temps que ho sap, i tot i que ella creu que ho ha acceptat perfectament, no és així. El seu subconscient no ho entén, i per això segueix caient i recaient, sempre la mateixa història. És com quan a l'escola, tu havies resolt el problema de matemàtiques sense problemes, i estaves convençut que l'havies fet bé, i llavors el company del costat obtenia un altre resultat. No t'ho creies pas, i defensaves de totes passades que tu l'havies resolt bé. Era el teu resultat, la teva veritat, i no podies creure que t'estiguessis equivocant. Fins que venia la mestra i li donava la raó a ell.

Ara és el mateix. Malgrat que mil pistes, unes quantes converses inacabades, moltes ocasions perdudes i la realitat del dia a dia, li diuen que no, que ell no l'estima, encara li costa de creure. Té tan coll avall que estan fets l'un per l'altra que li resulta impossible d'entendre que ell no ho senti igual. Que ell no es desfaci en veure-la, com li passa a ella. Que no es mori de ganes de passar temps al teu costat. Que no trobi, al repassar les fotografies compartides, que farien molt bona parella. Que no s'adoni que junts, són invencibles. 

Li resulta impossible comprendre que l'home de la seva vida, no l'estima. 

Desfer maleta, fer motxilla

Vacances d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Sense poder descansar massa em trobo marxant mig d'esma quatre dies més. Hagués volgut tenir dies per fer el mandra, descansar i posar ordre a les coses (començant per l'habitació), però com sempre, no sé dir que no a res, i tot ho vull fer, així que de deu dies, només n'hauré passat dos a casa, el d'avui i dilluns de Pasqua. Sé que la sortida que comença demà no estarà malament, i que tornaré feliç i contenta, però així, d'entrada, em fa més mandra que una altra cosa, sobretot ara que toca passar quatre coses de la maleta a la motxilla, i agafar roba que abrigui força més que la que duia els últims dies (i sobretot que sigui impermeable, perquè la probabilitat de tenir precipitacions és molt alta). D'altra banda, penso en el que m'espera a partir de dimarts vinent, en les meves rutines, en tornar a l'hospital, i fins i tot diria que em ve de gust, o que ho enyoro una mica. Potser perquè avui m'he passat unes quantes hores voltant per la blogosfera sanitària (crec que properament faré un resum de les meves descobertes) i he pensat massa en medicina i demés. En tot cas, espero prendre'm el retorn a les pràctiques amb filosofia i calma, no voler fer més del que em permeten les 24h del dia, i començar a centrar-me, que cada cop veig més a prop la recta final dels exàmens del juny. 

Sense anestèsia

No sé si algun cop heu tingut uns dies en la que qualsevol cosa us faria plorar, a mi mai no m'havia passat tan clarament abans, i no és agradable (tinc esperances que tot plegat es tracti d'una qüestió hormonal). En tot cas, no vull parlar de la sensació de tenir els sentiments a flor de pell o d'haver perdut s'anestèsia, sinó al contrari, de la sensació de calma i estabilitat quan per fi deixes enrere els dies dolents. Normalment, penso, l'evolució és clara: durant uns dies la cosa va poc a poc cap a pitjor, fins que algun fet detonant ho duu al punt àlgid i serveix de vàlvula d'escapament. Just després, tot plegat segueix sensible i adolorit, però només cal una mica d'empenta o un petit canvi d'aires per esborrar el rastre de la tristesa. I llavors, tot i que encara pots reproduir la manera com et senties hores abans, la cosa ja canvia, el punt de vista ha esdevingut més optimista, i és fàcil pensar que demà serà un altre dia, molt millor. 

Sé que dit així sé que expliqui una fórmula màgica-antidepressiva, i que no, que sovint no és tan senzill com això. Però, com sempre, és el que conec. 

Novetats blocaires..!

Avui...

• Ha sortit el meu Bed&Breakfast al bloc de Els Amics de les Arts! Si hi voleu fer un cop d'ull... Un any i una setmana. 
  
• He programat la meva primera carta al futur al bloc Cartes al Futur.
  
• He programat la meva primera carta al futur al meu propi bloc (de cara a setembre... no queda pas tant!)

Sala d'operacions*

El primer cop que el cirurgià t'allarga el porta amb l'agulla de sutura i et diu que pots posar els punts subcutanis, l'agafes amb convenciment i et fas la valenta, però les mans et tremolen sense que hi puguis fer gaire res. Són els primers punts que dones a algú viu, que per sort es troba sota els efectes de l'anestèsia i mai sabrà que han estat les teves mans novelles les que l'han suturat. Possiblement tu els recordaràs tota la vida, malgrat que evidentment no serà la teva millor sutura. Després, les grapes. Per sort, això ja et comença a resultar familiar. I un cop acabada la cirurgia, fet l'informe i netejat el quiròfan, pots tornar-hi: saps que durant uns minuts, entre que surt l'equip de neteja i entra el d'anestèsia, la sala estarà buida i ben buida. Pots seure en un racó i tenir el privilegi de contemplar en silenci -sol o acompanyat- l'espai:

El quiròfan. Una sala àmplia i escrupolosament netejada. La taula d'operacions resta protagonista de l'escena, enmig, vigilada des de dalt per les dues làmpades. Els monitors estan apagats, els cubells de brossa buits, la il·luminació és escassa. No et costa gens imaginar-te'l ple de vida: els auxiliars posant bé la taula, les infermeres amunt i avall, l'anestesiòleg buscant vies al pacient, la instrumentista preparant el material i dient-te "no toques lo verde!". I després els cirurgians, netejats, demanant la bata i els guants estèrils, i tu allà, que encara no saps ben bé quin és el teu lloc, procurant no molestar. I el centre de tot, el pacient. El responsable de que les deu persones que de mitjana poden col·laborar en una intervenció, resta allà, estès, aliè a tot, la seva confiança a les nostres mans.

* Acabo de descobrir que la paraula "quiròfan" no és normativa en català, malgrat que el seu ús és ben ampli dins dels hospitals. En català correcte direm "sala d'operacions"! (si no us sap greu, seguiré dient quiròfan, que acabo abans...)

Quan crec que et veig

Avui ha tornat a passat. En un moment de distracció he mirat al final del passadís, i allà al mig t'he vist. Eren les formes del teu cos, i sobretot, aquell era el teu cabell. El cor m'ha fet un salt, m'ha agafat fluixera a les cames i he empassat saliva. T'he mirat de cua d'ull dos o tres cops, pensant si apropar-me, pensant què et diria, pensant què feies allà i pensant que pensaries tu al veure'm palplantada, amb la bata i el fonendo al coll, a l'altra punta del passadís. I llavors t'has girat. Malgrat les meves diòptries i la graduació poc afinada de les lents de contacte, m'he adonat de l'error. No eres tu. Poc a poc, m'he anat calmant, m'ha tornat la força a les cames i he pogut apartar del meu cap els les imatges del que hauria estat una trobada tan imprevista com incòmoda. 

Ara, passades les hores, em pregunto fins quan se'm menjaran els nervis i l'angoixa cada cop que crec veure't. Passades les hores, em pregunto també si mai et trobaré de debò per algun racó de món i què faré quan passi. Com a la cançó, potser direm perdone pero creo que se ha equivocado, i seguirem els nostres camins.

Comiats

I va ell i em diu -amb molt bones paraules, cal remarcar- que no vol saber res de mi, que la meva presència l'incomoda i que prefereix evitar trobades programades. I jo que li dic que molt bé, que cap problema, que a mi la seva presència no m'incomoda, però que tampoc no la trobaré pas a faltar, i que es veia venir que acabaríem així. I ho crec de veritat.

I tombo la cantonada i mentre pujo les escales m'adono del que acabo de viure. Que qui era fa tres anys el meu millor amic és qui ara m'ha parlat així. I llavors m'enfonso, un o dos graons, pensant que cap bona amistat no hauria d'acabar mai així; i dos o tres graons més, a l'adonar-me que no és la primera persona que fuig -o a qui faig fora- d'aquesta manera de la meva vida. 

L'un diu que no ho enten gaire, l'altra diu que ho entén encara menys, però que no hi pensi més. I jo hi penso, clar, em sento trista, o decebuda, o em faig por a mi mateixa, no ho sé. Però em distrec amb facilitat, i sé que demà serà un altre dia, i que el món no s'acaba aquí, ni molt menys. 

Però evitaré amb ganes el moment de creuar-me'l pels passadissos de la facultat, i no saber si dir-li adéu al passar, o fer veure que no el veig.

I si mai llegeixes això... que tinguis sort.