Fa dies que tenia pensat fer aquest post. M'havia imaginat un post on mostrar-me alegre i orgullosa d'haver superat el primer mes a París. O potser un post mig en conya destacant els pros i els contres de viure a França. Però en comptes d'això, escric per dir que aquí per fi ha arribat la tardor. El dia és gris, trist i plujós, i el meu ànim també.
Ahir ja me'n vaig anar una mica girada a dormir, i aquest matí m'he llevat amb el peu esquerre. Tot i que he lluitat per arreglar el dia, el matí no ha estat especialment lluït, el migdia ha tornat a ser solitari, i la tarda ja s'ha torçat completament. No m'agrada escriure això, però avui estic trista i no sé què coi faig en aquest país. Penso que no m'hi acostumaré mai. El que hauria de ser una aventura impressionant, de moment, m'està deixant més aviat freda i ensopida.
He pensat molts cops en tornar, des que sóc aquí. Pensava que encara hi sóc a temps, que a Barcelona encara enganxo el curs en un bon moment. Desfer tots els tràmits fets per instal·lar-me a París, i tornar. I pensava també en el que diria la gent. Suposo que seria l'única erasmus fracassada del món sencer. La que no es va saber adaptar. La que es va espantar i va tornar corrents al niu. I no només perquè la gent ho diria, jo mateixa em sentiria una fracassada. Jo que sempre he aconseguit tot el que m'he proposat i que mai no he deixat que res m'enfonsi més del compte. No sé si és per això, o perquè en el fons segueixo tenint l'esperança de trobar el meu lloc en aquesta ciutat gris, que encara sóc aquí. I tot això a una setmana de trepitjar Barcelona durant quatre dies... Caldrà una grua per tornar-me a pujar a l'avió dilluns al matí.
Suposo que cal seguir esperant que tot es vagi posant al seu lloc, no?
___________
Disculpeu-me, encara tinc els vostres comentaris pendents de respondre al post anterior. Ho faré tan aviat com pugui.
Fet!! (10/10/11)
Fet!! (10/10/11)
Ostres, pensava realment que les coses ja anaven molt millor per allà... Per davant de tot, t'envio una abraçada ben forta, sense onomatopeies ni ximpleries, amb totes les lletres. I només et puc enviar ànims, ànims i força perquè segueixis lluitant per trobar el teu lloc. I si al final decideixes tornar, no siguis dura amb tu mateixa. Jo conec almenys un cas com el que expliques, algú que va tornar, i encara amb menys temps que tu. Hi ha gent a qui no se li posen bé aquestes estades, segur que no series l'única. Però bé, quedem-nos amb la darrera frase del post no? La d'abans de la ratlla, és clar. Segueixes intentant-ho. No et rendeixis noia, estic segur que al final ho aconseguiràs.
ResponEliminaUi! Aquesta no és la meva YÁIZA, la que sempre té un comentari divertit i que diu les coses amb una gràcia que m'encanta!... Aquesta és una YÁIZA tristona... i l'hem d'animar!! :-)
ResponEliminaBé, en primer lloc, el que digui la gent no t'ha d'importar gens ni mica, decideixis el que sigui, passa absolutament del que digui la gent, tu has de fer el que millor sigui per tu mateixa... De totes formes, si demà surt el sol estic segura que tot ho veuràs millor! ;-))
Què seria d'en Pierre Curie sense la nostra Yáiza catosfèrica?? :-)
Ara bé, si decidissis tornar, nosaltres t'estimaríem igual!! (tindríem la nostra metgessa més a prop hehehe)...
Smuaaaaaaaaaaac
Per Tutatis i Belenos, Yáizix, estic convençut que acabaràs enamorada de Lutècia, més d'hora que tard!
ResponEliminaAra que tornes uns dies a Barcino, beu una mica de poció màgica en forma de família, amics, etc., torna cap a la capital de la Gàl·lia i te la menges com si fos un senglar!
Au, ànims i xuxons!
Realment no s'ha de fer mai res per la gent ni pel que diran. Ho has de fer per tu. Jo crec que te'n sortiràs i que estaràs orgullosa d'haver-ho aconseguit. Tot són moments els millors i els pitjors... avui és un dia gris, però no tots ho seran. T'envio una abraçada de els ben llargues i ben grosses.
ResponEliminaUn mes és molt poca cosa.....acabaràs orgullosa i contenta del que estàs fent, no tiris enrrere es massa aviat....;) Ànims!!!!
ResponEliminaEis, jo també em vaig sentir així moltes vegades! i no sols al primer mes, també el segon, el tercer, etc., etc., etc
ResponEliminaI no has de sentir-te una fracassada, sinó tota una afortunada! això vol dir que el teu entorn a Barcelona és tan bo que no saps viure sense ell. No tot el món pot dir el mateix!
Ara el que has de fer és fer-te un cola-cao, gitar-te a dormir i demà, quan t'alces, et pegues un volteta per les llibreries de la Rive Gauche. Veuràs com si que et sents afortunada :)
Un beset molt fort!!
(i jo també conec de valents que se'n van tornar a casa!)
de fracassada res!!! t'has de considerar molt valenta. per haver arribat fins aquí. haver-ho provat. A mi és una cosa que m'hagués agradat moltíssim fer i no em vaig atrevir. i sempre me'n penediré.
ResponEliminaperò tu mateixa t'ho dius, no et rendeixes, aconsegueixes el que et proposes. Ànims i endavant. I potser el que descobreixes és que Paris no és el teu lloc, que el teu lloc és més a tocar, i descobrir on és el teu lloc és una gran victòria.
ah, i què importa el que digui la gent!!!!!??!!! res, ni escoltar-los! has d'estar tranquil·la amb tu mateixa.
Quan s'està lluny dels teus, del que estimes, és normal tenir baixades d'aquestes. Preguntar-se el per què, és el primer? I la resposta no ha de ser pas negativa, al revés. Positivisme absolut: estàs a París perquè se t'ha presentat l'oportunitat de la teva vida, que poques persones en poden gaudir i que l'has d'aprofitar al màxim. Pensa que a Barcelona avui, de moment, està gris, i que han pronosticat una baixada de les temperatures de 7 o 8 graus. No és tant diferent com allà, no?
ResponEliminaPensa que tens tota la vida per estar a Barcelona amb els teus!! Que estàs a París! Estic completament convençuda que d'aquí res et començaràs a sentir cada cop més acollida i la cosa es començarà a posar més que bé. El primer mes és normal no acabar de trobar el lloc, acostumats a estar entre els nostres i que cada dia ens facin abraçades, petons, mimitos...i clar, al principi es troba mooolt a faltar, però després tal com dius tot ja es posarà al seu lloc, dona't temps..
ResponEliminaUna abraçada! I en Jordi té molta ráo, aquí fa un dia ben gris...
Yáiza bonica... a veure com t'ho explico. Parlo des de la meva experiència en l'Erasmus que vaig fer fa 10 anys a Estocolm (crec que ja t'ho havia comentat).
ResponEliminaVaig arribar allà un 22 de gener, en ple hivern escandinau, sense conèixer ningú, evidentment. Les tres primeres setmanes no vaig veure el sol, no perquè no hi hagués dia, que n'hi havia però curtet (a les 4 de la tarda ja era negra nit) si no perquè no parava de ploure, nevar i si no, ben núvol.
El primer dia que estava allà vaig perdre l'abonament mensual que m'havia comprat per 10.000 ptes (o dic així perquè quan hi vaig anar encara comptava en pessetes jo). Com pots suposar no tenia un duro i havia demanat un crèdit fins i tot per marxar (a part d'estalvis meus i una ajuda de mons pares). El cabreig i la sensació de tristor va ser dels forts.
A més, els suecs no són molt donats a relacionar-se amb gent que no coneixen. Per la qual cosa no acabava d'entrar amb la gent amb la qual compartia residència.
A més, tota la gent que anava a la meva universitat, la KTH, estaven ubicats en una zona de residències d'estudiants molt properes a la universitat, i en canvi a mi em va tocar en una residència d'estudiants que estava a l'altra punta de la ciutat... de fet no era ni Estocolm, era Solna (com un Hospitalet respecte Barcelona). Llavors la gent que coneixia a la facultat, on passava mes hores no és la gent que em trobava a l'arribar a casa (que eren tots metges ja que allà al costat hi havia una prestigiosa facultat de Medicina).
A tot això, a Barcelona havia deixat una noieta amb la qual només feia mig any que sortíem... ja et pots imaginar el drama a l'aeroport i les primeres trucades...
O sigui que, imagina't com van passar les primeres setmanes per a mi... no cal que t'ho expliqui no? Però el teu post m'ha fet retornar totes aquestes sensacions més agres que dolces.
I què et puc dir jo ara del meu Erasmus? Doncs que va ser una de les coses més meravelloses que he fet mai en la meva vida. Aquests mals temps van passar, vaig anar coneixent gent tant a la facultat com a la meva residència i vaig acabar tenint dos grupets amb els que fer coses, festes, sortides, viatges... moltíssimes coses! M'ho vaig passar tan i tan bé que no dubtaria, si pogués, a tornar a fer-ne un. Jo sempre el recomano.
Amb tot això ja saps el que et vull dir (i estic segur que tu, dins teu, saps que serà així). Al principi costa adaptar-se al país, fer colla, sentir-se a gust (vaig conèixer un noi que em va reconèixer que havia plorat molts i molts dies al principi... l'havies de veure a l'acabar... era un dels tios més feliços d'estar per allà).
Jo, malgrat les dificultats que vaig passar al principi, només et diré que no vaig plorar llavors, vaig plorar el dia que marxava, un 1 de juliol, i vaig plorar sol perquè deixava aquella habitació que havia estat el meu primer piset, per deixar enrere uns amics que sabia que, molts d'ells, rarament els tornaria a veure, per abandonar un país que em va enamorar i em té enamorat. Vaig plorar al tancar la porta de la meva habitació i anar cap a l'aeroport perquè sabia que s'acabava una experiència inoblidable.
Sé que quan tornis faràs un post meravellós perquè sabràs que s'haurà acabat el teu Erasmus a París, una experiència única i per a tota la vida.
Potxó!
L'únic que et puc dir és fes el que has anat a fer i deprés torna. Com a casa a cap lloc.
ResponEliminaÀnims!
Crec que has de fer un canvi d'actitud: llevar-te cada matí, mirar-te al mirall i dir-te a tu mateixa, creient-h, que ets molt feliç d'estar a Paris i que tindràs un dia fantàstic.
ResponEliminaQuan jo vaig deixar Barcelona i me'n vaig anar a viure a Girona, em vaig passar molt temps sense acostumar-m'hi ni adaptar-me, ho trobava a faltar tot i això que només havia fet 100 km! S'ha de prendre les coses amb optimisme i positivitat i sobretot, aprofitar intensament aquesta oportunitat que tens. Ja sé que estar sol i lluny dels teus és difícil, però ho pots viure com un repte personal que cal superar i quan tornis et sentiràs bé i feliç per haver-ho aconseguit!
Un mes és poquíssim per adaptar-se a un nou país!!!! tot anirà posant-se a lloc..ja veuràs...demà serà un altre dia....ànims!
ResponEliminaYáiza, jo també estic en la línia del Porquet, per la meva experiència a Caen, això que jo també vaig tenir moments baixos, però el segon any, perquè no me'n sortia amb la memòria del DEA que havia vingut a fer (i no la vaig acabar, o sigui que tot i que vaig aprovar l'examen vaig mig fracassar). A més tenia un liu sentimental important. Però l'experiència dels dos anys allà va ser especial, irrepetible, i també vaig plorar quan em vaig haver d'acomiadar de gent que no sabia si tornaria a veure (a alguns, sí).
ResponEliminaAixí que jo aposto perquè et donis més temps, perquè si jo li vaig trobar la gràcia a Caen, amb més motiu li trobaràs a París. Ep, i si realment vols tornar,
tampoc no passa res! Un petó i un bisou
Ostres, quin comentari tan maco el del PORQUET :-))
ResponEliminaI quina enveja em feu tots, la veritat...
En fi, que jo venia a ensenyar-te això :-))
Havia deixat un missatge, però no ha volgut quedar-s'hi. Tal vegada et volia imitar...Somric.
ResponEliminaTe'n deixo un altre resumit: Dóna't l'oportunitat de fer l'Erasmus i poder descobrir una de les ciutats més boniques del món.
Tu tranquil·la, un dia et llevaràs i ho veuràs diferent. Llavors un cop tornada enyoraràs els croissants i les baguets originals, i trobaràs a faltar la llum grisa de Montmatre i els tiquets de metro minúsculs.
ResponEliminaHola a totes i tots...!! Bé, no sé gaire què dir. Moltes coses i cap ni una. No és el meu estil fer posts tan tristots com aquests, els que aneu passant per aquí ja ho sabeu prou. Això no vol dir que no estigui mai trista, més aviat que quan ho estic no tinc ni ànims per escriure aquí. Dijous em vaig forçar una mica a fer-ho, vaig pensar que posar-ho en paraules m'aniria bé. No sé si ha estat així, el que sé segur és que els vostres comentaris han estat una bona dosi d'ànims i optimisme. Us agraeixo de tot cor les vostres paraules, us asseguro que totes m'han anat molt bé. I alguns de vosaltres pràcticament heu aconseguit que m'emocionés. Estic toveta, què passa!
ResponEliminaBé, per alegria de tothom, el núvol ja ha anat passant i estic millor. En el fons, sempre he sabut que em quedaré aquí, que no puc marxar perquè seria fallar-me a mi mateixa. I també sé que me'n sortiré, tot i que molt sovint no sé veure com i desespero una mica. No puc dir que ara ja vegi la llum al final del túnel, ni la solució a tot plegat, però almenys veig uns quants metres de camí clar i pla davant meu. Serà qüestió d'anar-lo seguint i anar escampant la boira que encara hi ha davant... Us tindré informats, clar!!
Una abraçada ben gran!
I... per cert... com va el mal de coll? Ja t'has pres una infusió ben calentona? :-))
ResponElimina(Assumpta venant du passé)
Des bonnes nouvelles, super!
ResponEliminaAssumpta, el mal de coll... va fent, va fent! Porto mig pot de mel, mitja capsa d'strepsils i un ibuprofeno... Ai!
ResponEliminaGemma Sara, oui bien sûr!! Merci beaucoup!
Em va passar exactament el mateix. La meva ciutat,però, era encara més gris i va ploure a diari durant més de tres mesos. Ara? Ara ho enyoro tant que em rossega per dins cadascun dels minuts que passen. I m'en penedeixo absolutament de no haver aprofitat més el meu erasmus. Sigues valenta i gaudeix de l'oportunitat, Barcelona sempre serà aquí quan tornis.
ResponEliminaUi, Anònim... qui ets?
ResponEliminaSuposo que tens raó. He d'intentar... gaudir més del que estic vivint, ja que hi sóc. Però em costa una mica.