Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món. 

El follet de la son, o l'insomni i les bajanades que comporta

Hi ha qui diu que existeix el follet del son. A la ciutat, el follet salta durant tota la nit de teulada en teulada, i va escampant la pols dels somnis entre nens i nenes, petits i grans. Me l'imagino com als contes, amb un vestit verd que fa punxes, i un picarol a la caputxa que amb el seu dringar bressola la mainada. 

Però sabeu què? Resulta que al follet del son li passa com a les abelles quan recullen el pol·len. Se l'enduen d'una flor cap a una altra i tot es va barrejant. Quan el follet adorm a algú en una habitació qualsevol, li queden els peus i les mans impregnats dels somnis d'aquella persona, i els transporta a les següents habitacions que visita. Així, els somnis de la gent de la ciutat s'entrecreuen i es barregen, enriquint-se i fent-se cada cop més increïbles. És per això que l'endemà al matí, tot sovint descobrim que hem somiat el mateix que algun amic nostre, i també és per això que apareixem als somnis dels demés. 

Avui, el follet del son del meu barri deu estar fent vaga perquè a ell també li han descomptat el 5% del sou (i després diuen que els funcionaris viuen tan bé!), i aquí em teniu, ben desperta i rumiant amb qui m'agradaria que es mesclessin els meus somnis aquesta nit. 

Un consell: eviteu el cafè a partir de les cinc de la tarda. Com veieu, l'insomni no duu a bon port!

Una cançó, un moment (I)

És de nit. Una habitació, la finestra oberta. L'aire és més aviat fred, però és una d'aquelles nits de primavera en què ja pots sortir al carrer només amb una jaqueta prima. A fora, l'enrenou de la ciutat d'una nit de festa qualsevol, segueix el seu curs. Però queda lluny, molt lluny d'aquesta habitació on les cortines es mouen amb el ventijol. Còmplices. I a dins de l'habitació, tot.

Cercles viciosos

Tinc un amic historiador. Bé, ell té tant d’historiador com jo de metgessa, però ja ens entenem. Un dia d’aquests li vull preguntar què en pensa sobre les teories que diuen que la història és cíclica o espiral i coses d’aquestes. Li preguntaré si creu que la vida d’un individu pot seguir també aquests patrons. Si voleu seguir llegint, ja podeu anar a encendre unes varetes d’encens i fer tres inspiracions profundes, perquè estic a punt de posar-me trascendental i filosòfica.

Fa uns quants anys, posem-ne tres o quatre, que em miro i veig que al final tot torna a ser el mateix. Sembla que les coses canvien, sembla que ens passen coses i canviem, però és un engany. Tot torna a passar, tot es torna a repetir, tot torna a començar. L’altre dia, estant a la biblioteca de Lletres, em van venir al cap un munt de records d’ara fa un any. I vaig pensar “com ha canviat tot!”. Però recapacitant, em vaig adonar que no. Que res no ha canviat. L’únic canvi real que he notat és que de tant fer voltes sobre el mateix cercle, està a punt de deixar de tenir emoció. Al principi, tot era sorprenent, i bo o dolent, ho vivia intensament. Ara s’està convertint en rutinari, veig a venir que passarà i en quin ordre i m’ho prenc amb més calma. De fet, m'avorreix mortalment. Menys ensurts, però també menys alegries. N'estic força tipa, i tot i així segueixo aferrada al meu cercle viciós, com sempre. Això és conformar-se en ser moderadament feliç? Ni idea. Tinc l’esperança que no em quedaré eternament fent més voltes que una baldufa en el meu petit món. Alguna cosa passarà que ho trencarà tot i em treurà a gran velocitat dels meus cercles, m'ajudarà a fugir de la desídia. Segur que sí. O no. Al cap i a la fi, sembla que hi ha coses que no canvien.

Controlar el temps?

Aquesta nit han passat els Reis, que a part de ser reis de vés a saber què, són savis, o això diuen els anglesos quan els anomenen “the Three Wise Men”. I un any més, d’una manera o altra ens han demostrat la seva saviesa: els humans tenim la necessitat imperiosa de controlar el temps. I és que aquesta nit, a casa meva hi han deixat tres rellotges! No un, ni dos, sinó tres! Un rellotge de paret per la sala nova, un rellotge de polsera per una servidora i un rellotge despertador, també per a mi. I els que em coneixeu, sabeu que a casa meva, de rellotges, precisament, no en falten.

Ara mateix, m’acabo de preocupar encara més, a l’adonar-me que dos dels tres rellotges són únicament i exclusiva per a mi. El temps, el temps, com n’és d’important! Vosaltres sou de portar rellotge o de mirar constantment l’hora al mòbil? Jo he de confessar que sí. Alguna temporada que he anat sense rellotge per motius diversos, m’he sentit sense control, i m’he passat l’estona demanant l’hora als altres. Sí, al final t’hi acostumes i deixes de patir per l’hora, sobretot si estàs de vacances, o algú controla el temps per tu. I al cap i a la fi, sempre queda el mòbil com a últim recurs.

Potser necessitem els rellotges per mesurar el temps d’una forma objectiva. Segur que algun cop us n’heu fet creus de com de relatiu és el pas del temps. S’escola ràpid entre els dits quan estem gaudint, i ronseja tediós quan ens avorrim. És una cosa que tothom ha experimentat. Potser és per això que posem rellotges per tot arreu, per no perdre el seny i tocar de peus a terra. Potser per sentir que hi ha alguna cosa d’aquest món que podem controlar. Quina ximpleria!

Aquest 2010

Aquest any hem fet de més i de menys. Aquest any ens hem enamorat, i ho hem oblidat, hem tornat a patir pels estúpids motius de sempre, i hem tornat a pensar que, de vegades, ens en sortim. Aquest any hem comès errors que encara recordarem demà, l’any que ve, però també hem pres algunes decisions encertades. Aquest any hem rigut i hem plorat. Aquest any hem rigut i hem caminat a la vora del mar, hem superat reptes que consideràvem impossibles, hem pujat el cim més alt i hem aconseguit tocar el cel. Aquest any hem plorat, hem estat decebuts, hem desitjat i no hem obtingut, i després de tocar el cel hem caigut de morros a terra. Aquest any ens ha perseguit la mort, i l’hem afrontat com bonament hem pogut, intentant que tanta dosi de dolor continuada no ens tornés insensibles al món. Aquest any hem cantat i hem ballat, hem canviat l’ordre de les nostres prioritats, i hem decidit que no s’està enlloc com a casa. Aquest any hem fet bogeries, hem comprovat que tot és possible, hem sigut optimistes i hem estimat el que ens envolta. 

Aquest any hem plorat tot sovint, sí, però aquest any, hem sigut feliços.

I benvingut sigui el 2011!

Tornem-hi, que no ha estat res!

Em vaig proposar escriure qualsevol cosa que em passés, per insignificant que fos. I en canvi, no he escrit res en uns quants mesos. És que no m'ha passat res d'important? Pot ser. O potser han passat tantes coses que m'ha faltat temps i inspiració per escriure. 

Els dies passen volant, i la intensitat de les coses per les que visc és tan gran que la resta de temps, el temps lliure, és temps mort, perquè no tinc esma per a res més. Cau, Medicina, Medicina, Cau, i a tot això s'hi encabeixen no sé ben bé com els Pastorets, francès, certa dosi de vida social, i ximpleries diverses. I entremig, en aquestes estones mortes, hi ha temps per rumiar i projectar. I els projectes creixen, i es fan grans, i llavors són engolits per projectes més grans encara. 

Per això fa por pensar que d'aquí no massa temps, tota aquesta manera de viure s'acabarà, i tocarà començar de zero i acomiadar-se de tantes, tantes coses que estimo potser més per costum que per una altra cosa. I si a tot això li afegeixes la possibilitat de restar-li un any de vida a tot el que ara tinc... agafa't fort, que tremolo. Pànic, pànic! Però la por se supera, i els grans projectes fan volar qualsevol. 

I quan te n'adones, ja ets dalt del vaixell, i no es pot tornar enrere, ni ganes.

Així que som-hi! 

París, j'y viens.