Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món.