Ensemble, c'est tout

Títol original: Ensemble, c'est tout (any 2004)

Autora: Anna Gavaldà

Edició: J'ai lu, 2004

Pàgines: 573

Títol en català: Junts i prou
 

La Camille pinta. Pintava, més aviat, ara és dona de fer feines als vespres. En Philibert, aristòcrata de pura sang, lloga una habitació de casa seva a en Frank, cuiner, l'existència del qual gira entorn les noies, la moto i la Paulette, la seva àvia. La Paulette viu sola, cau molts cops, amaga els blaus que es fa, i viu morta de por només de pensar en morir lluny del seu jardí. Aquests quatre personatges no s'haurien d'haver conegut mai. Massa perduts, massa sols, massa atrotinats... I malgrat això, el destí, o bé la vida, la casualitat, l'amor —digueu-li com volgueu—, s'encarregarà de donar-los una petita empenta. La seva història és la teoria dels dominós però a l'inrevés. En comptes de fer-se caure, ells s'ajuden a aixecar-se. 

M'he limitat a (traduir i) copiar l'argument de la contraportada del llibre perquè em sembla —per un cop a la vida— completament encertat. Aquesta història gira entorn a aquests quatre personatges, en com n'estan de perdurs, com es troben, i com s'ajudaran els uns als altres. A mida que passem pàgines, anem descobrint, també, el seu passat. Què els ha portat fins a la situació en què es troben al començament de la novel·la? Ells mateixos ens ho aniran explicant. Està dividida en cinc parts, i cadascuna d'elles en una vintena de capítols, de vegades de mitja pàgina. Segons com, sembla que vagi construint tota la història amb retalls de moments concrets, com si ens donessin les peces i haguéssim de muntar el trencaclosques nosaltres. Però no sempre és així, hi ha fragments en què explica un bon tros d'història d'una sola tirada. Si he de dir-ne una cosa dolenta, em queixaré a crits de l'epíleg. No puc dir perquè sense espatllar el final, però l'he trobat completament innecessari, prefereixo que ens deixin més llibertat a la imaginació. Retallada! 

 Bé, altre cop novel·la francesa! Però res de comèdia romàntica i millor, amb diferència, que les que havia ressenyat fins ara. Aquest llibre el vaig comprar al setembre (per 2'5€!!) i el vaig començar a llegir llavors, però el vaig haver de deixar perquè em perdia massa coses per l'idioma. Ara l'he reprès —entenent-lo molt millor— i, un cop superat el punt on l'havia deixat el primer cop, no he pogut parar. M'ha fet pensar i m'ha fet somriure molts cops. M'ha ensenyat coses interessants i sobretot, m'ha fet passar bones estones. I m'ha fet sentir contenta perquè passa tot a París i coneixia els llocs dels que es parlen! Pel que fa a recomanar-lo o no, siguem clars, el gènere és el que és, i potser és un "llibre per dones", però sincerament, em sembla una molt bona novel·la, i el recomanaria obertament a tothom susceptible d'estar content de llegir històries de l'estil. 

 Aprofito també per dir, que d'aquest llibre també n'han fet una pel·lícula, l'any 2007, protagonitzada per l'Audrey Tautou (més coneguda com a Amélie) i el Guillaume Canet (molt guapot, el noi). Em va deixar una sensació agredolça: d'una banda, genial poder veure i posar imatges més reals a tot el que havia llegit. De l'altra, amb la història ben fresca al cap, la pel·li em va semblar poc més que retalls i pedaços d'algunes escenes de la novel·la, enganxats de qualsevol manera per explicar, molt a mitges, una història massa complexa. Personatges simplificats, detalls importants modificats per fer més bonic, moltes coses passades per alt descaradament... M'agradaria saber si la història s'entén veient només la pel·lícula! Però bé, suposo que condensar 573 pàgines en 1h30 no és senzill, no?). Aquí us deixo el trailer, per si el voleu veure, però aviso que NO hauríeu de mirar-lo si teniu intenció de llegir el llibre!!! A mi em sembla que fa spoilers... 

Menys u

Avui és 29 de maig i queda, oficialment, un mes per el final del meu erasmus. El 28 de juny tindré el darrer exàmen i el 29 em vénen a buscar. L'arribada a casa serà dos o tres dies més tard, que farem el camí de tornada sense presses i aprofitarem per veure una mica la campagne française.

Nou sobre deu, no em sembla mal moment per començar a pensar en tot el que he viscut aquí i en els 31 dies exactes que em queden per donar-ho per acabat. La revisió final (com a bona escolta, jo sempre faig revisió!) vindrà més tard, un cop a casa, però ja hi ha frases, idees i paràgrafs que es van estructurant solets dins del meu cap, com per art de màgia. Tinc ganes d'explicar-ho. 

Ara per ara, només tinc una sensació estranya, de pensar alhora que queda molt poquet, però de veure molt llargs els dies que tinc per davant. Al contrari del que es podria esperar, tinc ganes d'acabar ja el curs, l'erasmus i el mes de juny que ni tan sols ha començat. Reprendre la meva vida normal.

Començo a creuar els dies d'un calendari que no tinc, i poc a poc, m'apropo al final. Segur que a vosaltres també us sembla que va ser ahir quan vaig arribar a París. Però no!

Sol ixent - Posta de sol

El post de l'Alba sobre l'art modern, m'ha fet recordar una petita anècdota que tinc ganes d'explicar. L'altre dia va ser, també a París, la nit europea dels museus, i vam aprofitar l'avinantesa per visitar fora d'hores (de 18 a 24h, obrien), el Petit Palais i les seves exposicions. Jo no havia planificat la sortida, no vaig mirar què hi havia allà, i no tenia ni idea de què em trobaria. Després de passar una sala plena de vasos de vidre treballat, i una altra amb unes quantes obres realistes, vaig entrar a una tercera sala on hi havia una mica de guirigall, ja que tot de nens s'aplegaven davant d'una dona que explicava contes. I just darrera la dona, hi havia aquest quadre:

Posta de sol sobre el Sena a Lavacourt, Monet

Em vaig quedar parada. Jo coneixia aquest quadre, l'havia vist abans! Però on? No havia entrat mai a aquell museu, i no solc dedicar el meu temps lliure a fullejar llibres sobre la pintura impressionista. En aquell moment ni tan sols em sortia el nom de l'autor, i mira que és famós... Em vaig apropar i ho vaig veure. Monet. I llavors em va venir tot al cap.

Quan feia 3r o 4t d'ESO (o potser 2n? impossible recordar-ho), a música vam estudiar els impressionistes. Recordo que el llibre de text explicava que igual que els pintors representaven les seves escenes amb pinzellades que semblaven "fetes a l'atzar" o sense gaire intenció, els músics feien el mateix amb les seves composicions.* El text parlava de Debussy i d'algú altre com a representants del moviment impressionista en la música, i els comparava a Monet i Manet en la pintura (a mi em feia gràcia que Debussy i Monet, tots dos fossin Claude de nom de pila). I per il·lustrar-ho tot, hi havia aquest quadre. No, no, el que he posat aquí dalt no... buscant-lo ara per fer el post, m'he adonat de l'error, el que hi havia al llibre de música era aquest (al llegir-ne el títol ho he recordat, i també he recordat les diferències en la imatge): 

Sol ixent. Impressió, Claude Monet.

Doncs igual que quan estava a l'escola em vaig quedar força estona mirant el quadre imprès en menys de 12cm d'ample al llibre de text, fa quatre dies em vaig quedar encantada allà en mig, ignorant la dona que explicava contes, fixada en el quadre de darrere seu. Vist en una pantalla no impressiona gaire, i costa trobar una fotografia que conservi els colors reals. Però és impressionant el contrast enre el paisatge i aquell sol "couchant" que és allà en mig, taronja brillant, com si res no passés. 

I jo no sóc ni experta ni una gran amant de l'art. Però d'exposicions de Monet, en visitaré més d'una abans de tornar.

* Si algú entès en impressionisme —musical o pictòric— passa per aquí i vol precisar la meva pobra explicació, el convido a fer-ho. Jo no en sé més!

Medicina són sis anys

A part de seguir, gràcies al reader, molts blogs de la Catosfera, també en segueixo uns quants (no tants) del que s'anomena Blogosfera Sanitaria. Són blogs (tots en castellà..) en general portats per metges, residents o estudiants que parlen de la Medicina des de moltes de les seves vessants, de la més tècnica a la més humana. Com a estudiant, trobo interessant informar-me i saber què es cou en els aquests cercles d'opinió però, per què no, també m'agrada distreure'm... Un d'aquests blogs, penja sovint tires còmiques, vinyetes o simplement coses curioses relacionades amb la Medicina. L'altre dia hi vaig veure aquest formulari i el vaig trobar genial, l'havia de compartir amb vosaltres! Sigueu bona gent i feu-lo arribar a tot estudiant de Medicina que conegueu. Ell o ella us ho agrairà. 

Són preguntes que a TOTS ens han fet, i no un cop, sinó molts i molts. I algunes d'elles fins i tot ens desperten instints assassins quan les sentim per enèssima vegada. Entenc que qui no coneix el món de la Medicina no té perquè saber res d'això, però per nosaltres són coses tan òbvies que poden arribar a resultar irritants. Potser per ser sumament repetitives. Aquí us posaré les meves respostes. Indicaré amb color blau les que són globals i serveixen per tothom (o pel 99%). Altres, són més personals. Després imprimiré això i sempre en portaré còpies a sobre, per quan algú em faci alguna d'aquestes preguntes. =P

- Has vist morts ja? 

Sí, en formol en vaig començar a veure a primer fent anatomia. Morts fresquets, a 3r, a les autòpsies que vèiem per anatomia patològica.

- No et fan por? 

No. T'hi acostumes. (Són molt tranquils i no es queixen.)

- Aquest any acabes, no? (Estant a 5è... justament el que em passa ara)

NO. Són SIS anys, acabo el curs que ve i no perquè estigui repetint! 

- Ja saps quina especialitat agafaràs?
NO.  (fins i tot qui creu que ho sap, prefereix no dir-ho)

(i una de collita pròpia que he d'afegir perquè encara és pitjor:)

- I en què t'has especialitzat? 

NO m'he especialitzat en res. Són 6 anys comuns per tothom, llavors preparem l'examen MIR i escollim especialitat, que aprenem durant 4 o 5 anys de residència.

- Medicina de Família? Això no és una especialitat. 

Sí que ho és. (I no afegir res més per no dir disbarats). 

- Ja has operat a algú? 

No. Com a molt m'han deixat ajudar una mica a quiròfan. Operar és difícil. Operar és molta responsabilitat. No ho fa qualsevol. 

- Per què cobreu a la residència si esteu estudiant? (he de confessar que això no m'ho han preguntat mai, i que si mai m'ho pregunten trencaré cames)

Perquè treballem com negres?

- T'ha regalat ja alguna cosa algun representant? (Aquesta tampoc me l'han fet gaire. Els representants ja no regalen res interessant).

Algun boli ha caigut. Però perquè al distreure's li he robat. // Em quedo els post-its que el metge no ha volgut. 

- Carai, treballant tantes hores et faràs ric, no? (Una altra pregunta que desperta instints trenca-cames)

No, no em faré ric (o començaré a tenir diners a partir dels 50 o 55 anys). Preferiria que només us poséssiu malalts de 9 a 17h, no fer guàrdies, cobrar menys i tenir una vida familiar normal. 

Així que res, ara ja esteu ben informats, si teniu dubtes o preguntes, prometo no trencar cames i respondre-les amablement als comentaris! Tenia pensat algun dia explicar la "trajectòria" que hem de seguir per ser metges especialistes a casa nostra (o a altres països), però em penso que ha quedat força explicat aquí. Si a algú li interessa, ho puc fer igualment i amb molt de gust. I sobretot, si coneixeu gent que estudia Medicina, NO feu aquestes preguntes!!! (La de l'especialitat només es pot fer un cop ja hem triat la plaça... llavors segur que ens agradarà dir-ho!) 


(He volgut donar un punt còmic al post... no em prengueu per súper repel·lent, no ho sóc tant! A més, a mi m'encanta parlar de la meva carrera —a excepció d'aquestes preguntes—)

RC - Forgotten Sunglasses

Forgotten Sunglasses - Vladimir Kush

Quan ens vam conèixer en aquell dinar multitudinari organitzat al jardí d’uns amics en comú, duies ulleres de sol. No em va semblar estrany, molta gent en duia, aquell assolellat dia d’estiu. Inevitablement ens vam apropar l’un a l’altre, algú que ja no recordo ens va presentar de passada, i vam encetar conversa. A la tarda, quan ens acomiadàvem, vam decidir veure’ns un altre dia.

Ens vam retrobar al lloc pactat una tarda d’agost. Anaves ben bonica, lluint la teva pell morena i amagant els ulls rere les ulleres. Vam passejar, vam parlar, i vam prendre una copa en una terrassa hores més tard. Quan repassava aquelles hores compartides, ja sol a casa, vaig adonar-me d’un detall: ni tan sols quan va caure el vespre t’havies tret les teves ulleres de sol. De quin color devies tenir els ulls?

Les trobades es van succeir. Cada dia ens coneixíem una mica més, ens agradàvem, però fèiem passos petits i tímids. Més d’un cop, a mida que la confiança mútua ho permetia, et vaig demanar per què no et treies les ulleres, però tu somreies i no deies res. Un vespre, finalment, quan la nostra estona plegats s’acabava, em vaig apropar a tu per fer-te un petó a la galta a tall de comiat. Tu em vas aturar, la teva mà sobre el meu pit, i amb l’altra, a poc a poc, et vas treure les ulleres. Els teus ulls, verds com maragdes, parlaven clar. Havia desaparegut la darrera barrera. Et vaig besar.

* * *

Van passar setmanes, mesos, i alguns anys. Vam sortir junts, vam marxar de vacances, vam arranjar horaris laborals i vam buscar un piset que ens fes el pes a tots dos. Amb el temps, van aflorar les primeres discussions i desavinences. La rutina ens cremava, com a totes les parelles, ens dèiem. Un dia, però, la cosa va anar més enllà. Ara penso que et vas sentir més ferida del que podies tolerar. No sé com ho podria haver evitat. En silenci, et vas apropar al calaix on les teves ulleres havien restat oblidades d'ençà del dia del petó, vas agafar la teva bossa i vas anar cap a la porta. Abans de creuar-la em vas dirigir una darrera mirada, et vas posar les ulleres i vas marxar escales avall. No em vas dir ‘s’ha acabat’. No calia. 

Aquesta és la meva participació a la proposta de Relats conjunts d'aquest mes. Animeu-vos a participar! 

Llençar-se a la piscina

No, no és que avui vulgui parlar de natació (ho sento, Laia!); ni tampoc faré referència a aquells moments crucials de les relacions sentimentals en què un dels dos ha de fer el pas. Vull parlar d'una cosa, amics lectors (lectors en general, no d'aquest blog!), que tots nosaltres ens plantegem en algun moment de la nostra llarga trajectòria lectora; un pensament que ve arran del post i els comentaris deixats en la darrera ressenya d'en XeXu al Llibres i Punt! No, no és que vulgui parlar ara del Club de la lluita, això tampoc. Però sí que vull parlar de llegir llibres en... anglès. I altres. 

Quan ens plantegem començar a llegir en un idioma que no és el nostre, i que dominem a mitges, sempre ens fan por certes coses. Que la lectura es faci massa pesada, passar-nos hores buscant paraules al diccionari, perdre'ns la meitat de la història, no captar els detalls o la bellesa de l'escriptura... De fet, tot això passa quan ens hi posem, però amb el temps i la pràctica millora. Per això jo penso que el més important és, si de debò se'n tenen ganes, llençar-se a la piscina i posar-s'hi.  

[Parèntesis: I per què se n'haurien de tenir ganes?? Tres raons, molt ràpides, per llegir en altres llengües: 1) No deixar florir-se al cervell l'idioma que ens hem matat a aprendre; 2) Accés a les obres en versió original; 3) Accés a obres que encara no han estat traduïdes al català. Punt i final!]

He tingut la sort d'estudiar l'anglès durant molts anys (dins i fora l'escola) de manera que en el seu moment vaig assolir un nivell prou bo, i des de fa uns anys he llegit força coses en anglès. Després he tingut també la sort d'estudiar alguns cursos de francès i de venir a viure a París, així que també m'hi he posat i vaig progressant. 

No és que sigui cap experta en l'aprenentatge de les llengües, i tampoc tinc la mà trencada en llegir altres idiomes. Evidentment no sóc ningú per donar lliçons d'aquesta mena, però amb el temps m'he adonat que hi ha molta gent que senzillament no s'atreveix a començar per les pors que comentàvem abans, així que si em permeteu, diré unes quantes coses que trobo que poden facilitar l'experiència.

- Escull un llibre que ja hagis llegit en català (o castellà), i que t'hagi agradat i tinguis ganes de rellegir (jo vaig rellegir molts dels Harry Potters en anglès!)

- O bé,  busca un llibre que sàpigues del cert que serà senzill de seguir. Sense grans trames, sense jocs de paraules complicats, sense molts salts passat-futur, etc. A mi em va anar bé, en francès, provar amb la novel·la policíaca clàssica. També hi ha molta novel·leta romàntica fàcil de llegir. O llibres per nens, però macos, com el clàssic Le Petit Nicolas. 

- NO busquis paraules al diccionari, o no acabaràs mai dels mais. Busca només la típica paraula que surt vint cops i no endevines què vol dir, o aquella que et sembli molt clau per entendre un fragment (i el wordreference és molt més ràpid que els diccionaris de paper...)

- No pateixis si no entens tot el que es diu. El que és important és seguir el fil argumental, amb això ja faràs.

- Troba estones de tranquil·litat per llegir. Necessitaràs una mica més de concentració que habitualment! I no desesperis si vas més a poc a poc, és normal. 

I res, no dono més la tabarra. Si llegiu sovint en llengües que no domineu i teniu suggeriments de llibres que van bé per començar, compartiu! I si teniu altres "trucs" o recursos per facilitar la gesta, digueu-ho, també. 

La juguesca

Mai he estat allò una noia que diguem, grossa, grossa, però mai he estat tampoc una noia que diguem... prima, prima. Suposo que, en general, la major part de la meva vida (des de la pubertat), he sigut la típica noia a la que "li sobren uns quilets". Entenent "uns" com a quantitat variable segons els puja-i-baixes de la temporada.

Aquests darrers dies he estat xerrant força amb una amiga, i parlant sobre l'estiu i els modelets que voldrem lluir ha sortit el tema recurrent primavera rere primavera: hauríem de fer l'operació biquini! (ningú s'espanti, només pretenem treure'ns de sobre els quilets acumulats durant els mesos d'hivern, aquells que protegeixen del fred i que són proporcionats per torrons, neules i àpats consistents, i evitar que les cervesetes i els gelats els mantinguin).

Al final la cosa ha quedat així: les dues volem perdre al voltant de 5kg d'aquí al Juliol, així que un cop arribi el dia senyalat (8 de Juliol), comprovarem pesos. Cada quilogram perdut és 1€ que va per l'altra. Cada quilogram guanyat és 1€ a pagar. Evidentment, si les dues perdem el pes, doncs no hi haurà intercanvi monetari i tan contentes amb els nostres tipets. Si les dues ens quedem igual... doncs pitjor per nosaltres.

Així que... rellotges a zero: tenim dos mesos llargs i 5kg a rebaixar. La recepta? Menjar bé i fer exercici!  (ai, quin patir... hahaha)

PD: Arribat el dia, ja us diré si ho he aconseguit o no. Bé, si ho he aconseguit ho diré. Si no dic res, més val que no pregunteu, eh!