Tornarem a posar els peus damunt la sorra... (i 2!)

Fa una mica més de tres mesos escrivia justament això. I sí, tornarem a posar els peus damunt la sorra. 

Tenim la coca.

Tenim els petards i les fonts. 

Tindrem el cava i l'orxata. 

Tenim les ganes, la companyia i el lloc. 

I demà tenim l'últim examen del curs. 

En condicions més o menys similars amb les que vam tancar el primer semestre i vam obrir el segon, tancarem aquest curs. Després d'hores de biblioteca, de pauses sonades a l'hora de berenar, i de tatxar un a un els dies del calendari... Haurem acabat! I podrem dir 4/6, o 2/3, o 66'67%. I ja quedarà menys.

Perdoneu la nul·la profunditat del post, però les neurones ja no em donen per més. Després d'unes mini vacances tornarem amb les piles carregades a escriure coses interessants!! O això espero!

Maleïda burocràcia

Potser recordeu el còmic o la pel·lícula d’Astèrix i Obèlix i les Dotze Proves, en què els dos gals havien de superar les dotze proves, seguint el patró dels dotze treballs que va haver de superar Hèrcules, l’heroi grec. Una de les proves em posava especialment nerviosa quan veia la pel·lícula de petita: la que consistia en obtenir l’imprès A38 a la casa de bojos (es podria anomenar edifici de l’administració pública).

Doncs bé, des del mateix moment en què vam decidir marxar d’erasmus, els meus companys i jo ens hem dedicat a intentar resoldre una maleïda gimcana burocràtica, en què no només hem hagut d’aconseguir l’imprès A38, si no també el B12, el C45 i el V93. I no podem dir que no estiguéssim avisats. Quan demanàvem consell als que ja ho han viscut, la frase típica era «fer els papers per marxar és un rotllo, però després val la pena». Un rotllo? Es van quedar curts!

D’entrada, t’has d’amoïnar per investigar la pàgina web de la Facultat de destí: entendre-la en l’idioma que estigui i saber descobrir quines assignatures t’ofereixen i amb quins horaris (sona fàcil, però no ho és!). Un cop fet això, has de descobrir amb qui t’has de posar en contacte d’aquella Facultat concreta per poder començar a fer els tràmits. I llavors, després d’una bona pila de correus intercanviats per entendre com funcionen i què et deixaran fer allà i parlar amb el coordinador d’aquí i arrencar-li la promesa que et signarà el que calgui, li has d’enviar el contracte d’estudis, especificant quines assignatures vols fer, una carta de motivació i el currículum. Tot això, clar, per correu certificat i urgent, perquè si no ja no hi ets a temps.

Quan tens més o menys les coses apamades amb aquella Facultat, i només et queda preocupar-te per coses banals com per exemple on t’allotjaràs i quan et costarà el lloguer, t’adones que acaben de convocar la beca que necessites per no morir de fam en un país estranger. D’entrada, la sol·licitud de la beca no et funciona perquè tot i tenir l’última actualització de l’adobe, es veu que no és una versió prou actual. Bé. Un cop resolt el problema informàtic t’adones que per sol·licitar la beca et calen, un, dos, tres, quatre i cinc documents, tres dels quals no saps què són, ni qui te’ls ha de facilitar. També t’adones, llegint la convocatòria, que tens molts pocs punts per a què et toqui, però tot i així la demanaràs, que no sigui dit que no hi has posat voluntat! Així que et disposes a recopilar el full de matrícula del curs actual (aquest és fàcil), i l’acreditació lingüística (suplicant a la teva professora de l’escola d’idiomes que posi les notes ràpid o no tindràs temps d’entregar-ho dins del termini). També fotocopies el teu DNI i el passaport, només per si de cas, i sobretot, la primera pàgina de la llibreta d’estalvis, que és on hi haurien d’anar a parar els calerons. Llavors venen els dos documents misteriosos: un amb el teu expedient acadèmic i la nota mitjana, degudament firmat i segellat per la secretaria de la facultat, i una credencial d’erasmus, confirmant que realment vas d’erasmus allà on dius que vas, i que hi vas els mesos que has dit, i no uns altres. D’entrada, tot sembla senzill: un dimarts aconsegueixes d’un sol viatge a secretaria tots dos documents. L’endemà, però, t’adones que no hi figura la nota mitjana, així que no serveix per a res. Hi tornes, i t’ho arreglen. I al cap de tres dies, resulta que la credencial Erasmus tampoc no serveix, perquè no hi posa el país de destí (malgrat que hi posa el nom de la facultat... però es veu que això no és suficient, i això que aquest document l'han expedit expressament per a què puguis demanar la beca!). Després de peripècies diverses, aconsegueixes el paper amb tota la informació com cal.

Amb tot l’embolic, l’últim dia del termini per demanar la beca has d’anar de bon matí a l’escola d’idiomes, i tot seguit a l’agència a entregar tota la paperassa. I quan per fi pots marxar cap a la biblioteca, que és el que toca en aquestes èpoques de l’any, penses que tot plegat sembla una broma. Una tàctica cruel per evitar que la gent marxi d’erasmus.

I això no és tot... encara queda fer el contracte d’estudis, versió catalana, i fer la matrícula, i... Marxar! El que vull jo és marxar, JA!

L'instant present

Avui, ara, em sembla que el present no existeix. Potser a vosaltres també us ha passat algun cop,... De vegades vius un moment molt intens, o bé molt tendre, o simplement màgic, i penses ‘Això és ara. Ara ho estic vivint. Gaudeix-ho!’. Però quan te n’adones, l’instant s’ha esvaït, i ja no ets al mateix lloc, ni amb la mateixa companyia i sols queda el record. El moment ha estat sols un instant de temps, però el recordaràs per molt de temps. I sembla desproporcionat el temps que durarà el record, amb el que va durar el moment, quan encara era present i no tan sols passat. I quan mires enrere, te’n fas creus que en un moment donat allò fos el teu present, potser perquè voldries tornar-hi.

Avui t’he advertit, ‘això que vivim ara, aviat formarà part del passat’. No ho podem evitar, però potser saber-ho ens permet valorar més el que vivim a cada instant, quan encara és amb les nostres mans. Agafar-ho fort perquè no ens fugi. I com t’he dit, aquesta tarda de diumenge de juny –tan diferent a qualsevol altra tarda de diumenge–, ja ha passat i ja no hi és. Però ens en quedarà el record.

Tres tasses de cafè

Entre una cosa i l'altra van passant els dies i sóc incapaç d'asseure'm a escriure alguna cosa pel bloc. Així que he decidit que en aquests períodes de poca inspiració, aprofitaré per penjar relats que vaig fer fa temps i que no han vist mai la llum. Avui he revisat aquest, que va ser escrit pels volts de desembre del 2009. 

La noia que s’espera sola, incòmoda, a la taula de la terrassa del cafè, es diu Eulàlia. Està pleneta i és bonica, vesteix seguint les últimes tendències de la moda juvenil de Barcelona, i es mira nerviosa les tres tasses, ara buides, de cafè que reposen sobre la taula. Somriu per dissimular i intenta convèncer-se que és obvi per a la gent que passa que està berenant amb dos amics més, i que no sembla pas que s’estigui sola. Fer un àpat, o simplement prendre alguna cosa en un lloc públic sola, és una de les coses que sempre evita de totes passades. Torna a mirar les tasses, la de cafè sol és de la Patrícia, la seva millor amiga, i l’altra, una mica més gran, era el tallat d’en Josep, a qui ella considera una mena d’amic especial. Fa un parell de minuts que s’han aixecat de taula per anar al bany i l’Eulàlia té l’esperança que en Josep torni més ràpid que la Pat, per així tenir uns minuts d’intimitat amb ell. Segur que la seva amiga s’entretindrà un moment retocant-se el maquillatge i així li donarà cert marge de temps. El que l’Eulàlia no sospita és que a la seva Patrícia no li està important en absolut que se li espatlli el maquillatge mentre, en aquest mateix moment, es morreja amb urgència amb en Josep, que li recorre el cos veloçment amb les mans mentre l’estreny contra la porta del lavabo de dones.

Cinc minuts després, en Josep retorna a la taula, la mirada enganxada a la tassa de cafè, i murmura una excusa que sona a què hi havia cua al lavabo d’homes, i al cap de trenta segons apareix la Patrícia, el maquillatge altre cop impecable. De cop i volta tots dos semblen tenir molta pressa, demanen el compte, paguen deixant propina i marxen cadascun per la seva banda.

L’Eulàlia s’ha quedat sola al cafè, però segurament no està pas més sola que abans. I mentre camina pel carrer allunyant-se d’aquell lloc, torna a pensar que té una imaginació desbordant quan, intentant explicar l’estrany comportament dels seus amics, arriba a fer-se una imatge mental que s’assembla en excés a la pura realitat. Per sort, l’Eulàlia podrà seguir suposant que només són pel·lícules —de por— que ella mateixa inventa.

Posta de Sol

Presa el 20 d'Abril del 2011. Des de la finestra.


Veure les postes de Sol.
Fotografiar-les.
Seure a la finestra per contemplar-les amb calma.
Perdre's en les mescles de roses i blaus.
I en les formes dels núvols.

Si tot plegat està molt bé.
Però em comença a avorrir gaudir-ne sola.

Rere la finestra

Abans de res vull explicar que part d'aquesta idea em va venir al cap al llegir les contemplacions de la Vida. La resta s'ha anat formant aquests dies arran de tot el que està passant al món, i vol ser una metàfora de l'actitud entre simpatitzant, escèptica i reservada amb que m'ho he anat mirant. 

Visc en un segon pis, en un bloc situat en una de les places més vives i transitades del país. Mai no m’he molestat en insonoritzar finestres i parets, ja m’agrada sentir el xivarri que prové de la plaça, m’ajuda a estar assabentada del que passa. De fet, em reservo els millors moments del dia per apropar-me a cadascuna de les finestres i dels balcons per veure què passa a baix, on transcorre la vida real. La plaça és un punt de reunió de tots, i qualsevol cosa que passi al país o al món, per poc ressò que tingui, acaba sent viscut i comentat aquí baix. Amb el front recolzat al vidre, però sense obrir mai, veig com passa tot: manifestacions, grups d’indignats, la rua del Barça, estudiants que fan vagues a la japonesa, americans que celebren la mort del seu enemic número u, i cogombres espanyols amb un E.coli que no era tan dolent com semblava. Jo mai no baixo a la plaça. O pràcticament mai. Miro i miro, ho trobo tot realment interessant, i sovint ho comento amb els de casa. Els que són a baix no sempre van tots a una, i és enriquidor sentir què diuen uns i altres.

Si hi ha una cosa que em fa molta gràcia, però, són els meus veïns. Els d’altres pisos i els dels blocs de davant i del costat. N’hi ha alguns que no treuen mai el cap per la finestra, ni per fer un cop d’ull. Viuen amb les cortines passades i de portes endins, i no saben pas res del que passa allà baix. D’altres es passen més hores que jo fent el tafaner. N’hi ha que després de fer un cop d’ull baixen corrents, i s’uneixen al que sigui que estigui passant, sempre a punt per implicar-se en qualsevol causa i dir la seva. Però n’hi ha molts que miren una mica i de seguida obren la finestra i comencen a escridassar als que passen per sota. Res els sembla bé i de tot es queixen, i això sense haver-se ni tan sols apropat a veure de què va la història des del mateix nivell. Aquests veïns de vegades em fan força rabieta. Però tampoc els acostumo a dir res. Segueixo rere la meva finestra, miro el que fan uns, el que diuen els altres. De vegades m’arrenquen un somriure còmplice o em fan fer alguna ganyota, i només en alguna ocasió aplaudeixo sincerament però discreta alguna de les coses que passen a la plaça.

Últimament la plaça està molt remoguda i en algun moment m'ha passat pel cap baixar a viure l'ambient, per sentir que jo també faig alguna cosa, per no haver d'explicar després que jo ho vaig viure des de la tanca, però tot i així m'he resistit a mourem del meu observatori particular. 

Ahir, mirava per la finestra com és habitual, però tot era diferent perquè els que es reunien a la plaça eren dels meus. Vaig obrir una mica la finestra i des del meu segon pis vaig creuar quatre paraules amb els que ja eren allà. Què faig? Baixo? No ho sé. Però només d’haver obert la finestra ja vaig sentir l’aire fresquet entrant al pis i removent-ho tot. 


Potser sí que toca anar-hi, potser sí.

Escriure massa

A tots ens ha passat que algun cop hem 'parlat massa'. O almenys ens passa als que ens entusiasma parlar, molt i de qualsevol cosa. Sempre arriba aquell dia en què dius alguna cosa que no toca, que et deixa a tu amb el cul enlaire, o que ataca directament al receptor. Que pixes fora de test, vaja. Però bé, això en el llenguatge oral se sol perdonar, que ja se sap que la comunicació oral és ràpida i fluïda, i al cap i a la fi 'a las palabras se las lleva el viento', no? 

I què passa quan els problemes te'ls porta una cosa que has escrit? Un escrit, ja sigui real o fictici, està mastegat i meditat. Fet a consciència. No pots dir 'se m'ha escapat'. En general, els que passeu per aquí sou gent que escriviu. Alguns molt, altres poc, però tots escriviu alguna cosa. Potser molts de vosaltres heu experimentat algun cop la por a què 'allò' que has escrit, que t'ha sortit de l'ànima, i que has posat al paper amb les teves millors paraules, sigui llegit per 'aquella persona'. 

Bé, doncs això m'ha passat a mi. Un relat potser massa explícit, potser massa autobiogràfic, ha caigut precisament en les mans de qui no havia de caure. I encara rai que només l'ha llegit una persona, perquè podria haver estat força pitjor. Potser és un text que vaig escriure més per mi que per ningú altre, on intento parlar i explicar veritats incòmodes a ningú més que a mi mateixa, o a la meva gent més propera, o a qui no em coneix de res. Però fa temps que se'm va escapar de les mans, i sembla que ha donat més voltes de les estrictament necessàries. 

I al final, quedes amb molt mal cos. Perquè tot i que jo segueixo convençuda i orgullosa del que vaig escriure, sé que ha resultat altament ofensiu per qui l'ha llegit. I no és gens agradable.