Hi havia un 70% de predicció de pluja per avui diumenge, però tot el dia ha fet força sol. Ho sé perquè la llum entrava intensa i brillant per la finestra que tinc aquí, que és prou gran, i perquè quan he tret al cap al migdia he vist un cel força blau i que feia bona temperatura. Però no he sortit al carrer. No, avui he fet diumenge de portes endins, i he estat per tu -des de la distància- i per mi. Ens ho tenim ben guanyat.
Dimarts farà dues setmanes que vaig aterrar a París, i faltarà poc més de 24h perquè hi aterris tu. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva, ara que n'he pogut parlar amb tu, i amb aquella noia que acabo de conèixer aquí, m'adono del que ha significat venir sola fins aquí. Aquesta experiència, de moment, m'ha servit per mesurar les meves forces, adonar-me que no sóc tan 'dona de ferro' com em pensava i alhora per acabar superant el que em semblava insuperable, i sortir-me'n. I créixer, suposo.
Quan vaig decidir marxar d'erasmus, no vaig voler sentir a parlar ni un moment dels "vols que t'hi acompanyem en cotxe?" dels meus pares. Ni tan sols sabent que això hauria facilitat molt el tema de l'equipatge. Hi volia anar sola, convençuda que era així com s'havia de fer, convençuda que m'espavilaria. Val a dir que quan tu em vas proposar acompanyar-m'hi m'ho vaig rumiar, però al final vam trobar solucions més òptimes i, com jo volia d'entrada, vaig fer el viatge sola. Sabia que t'enyoraria molt, però mai vaig pensar que seria tan dur trobar-me sense res més que les meves maletes en una ciutat desconeguda i -en aquell moment- hostil.
Ara m'adono que moltes de les meves amistats que han marxat un any a l'estranger, ho han fet acompanyats. Dels pares, de companys de facultat, de la parella... d'algú. I penso, examinant el meu pèssim estat anímic dels primers dies, que segurament em vaig creure més forta del que realment sóc. Però, com em va fer veure aquesta noia ahir, m'he hagut de fer forta i espavilar-me a la força. I tot això que ara tinc, no?
No, suposo que al final no em penedeixo de la decisió presa, encara que em passés els primers dies dient a tothom que ho volgués sentir que volia tornar a casa i plorant com una magdalena. Ho penso mentre torno a treure el cap per la finestra, oberta de bat a bat, i noto l'aire fresc de la pluja que ha començat a caure, i sento com les rodes dels cotxes trepitgen bassals i les ambulàncies que, com de costum, passen per un carrer proper. La gent camina sense paraigües pel carrer, aquí ningú n'acostuma aportar, només els turistes. Has vist? Al final plou.
