L’estiu dels meus divuit anys, vam anar de viatge a Portugal. Va ser l’últim cop que vaig viatjar amb els meus pares, recordo que ho vaig decidir durant aquells deu dies, i des de llavors així ha estat. Vaig encetar el viatge amb molt poques ganes, aquell país no em venia de gust i els dies quedaven esquitxats de discussions fortíssimes arran de la meva forma poc experimentada de manejar el volant. La primera ciutat portuguesa on vam parar, no va millorar les coses: Porto, en un dia de pluja, em va semblar gris, trist i decadent. Amb tot, la ruta de nord a sud, i les demés ciutats que vam conèixer, van millorar una mica el viatge, i fins i tot vaig ser capaç de trobar cert encant a la capital, Lisboa.
Portugal, però, era un país predestinat a despertar molts records i molta melangia. Per a nosaltres sempre havia estat el destí de la nostra fugida tan somiada com imaginària i irrealitzable. Però quantes tardes vam passar assegudes al cotxe, mirant-nos i comptant les hores que aquella carraca blava trigaria a portar-nos a Portugal? Hauríem arribat a la frontera, o les pors se’ns haurien menjat abans? El toc romàntic de la possibilitat de fugir sempre era entre nosaltres, un recurs fàcil per salvar-nos dels pitjors moments.
Amb tot, quan jo vaig trepitjar Portugal aquell estiu, les coses havien canviat, i Lisboa es va convertir en una postal en blanc i negre d’un carrer estret i costerut, pel qual s’allunyava un tramvia groc, únic toc de color de tota la instantània. I els versos, que pequeña es la luz de los faros, de quien sueña con la libertad, ocupaven la meva ment, ja lluny de tu i del nostre passat.
Poc després d’aquell viatge, tu vas fer realitat la teva fugida. No sé de què fugies, ni de qui, però vas fer les maletes i amb el teu portuguès de primer nivell, te’n vas anar a viure a Lisboa. La teva decisió va fer que Portugal fos per tu un bàlsam i alhora una manera més de refermar-te en els teus ideals i en el teu romanticisme estrany. Quina part positiva i negativa va tenir això en tu, és quelcom que no m’atreveixo a endevinar.
Al final, Portugal, el destí de la nostra eterna fugida, va quedar dividit i desdibuixat, entre la meva ruta turística familiar, feta a desgrat i amb recança; i la teva aventura d’estudiant d’intercanvi que vas abocar en un bloc ple de frases en portuguès que ningú no entén.
Els viatges no sempre es fan quan un vol, ni de la manera que vol. La meva primera impressió de Portugal tampoc va ser bona, però en canvi recordo que Porto em va agradar, més que Lisboa, de la que no en guardava massa record. Per això vaig tornar-hi, i el segon viatge va ser força més agradable, tot i anar-hi sol.
ResponEliminaQuan vas a un lloc com Portugal i no resulta, és senyal que cal tornar-hi, les vegades que calgui :)
ResponEliminaPotser que el problema no fos ben bé el pais.....torna-hi a comprovar-ho quan puguis
ResponEliminaJo no he estat mai a Portugal, però m'agradaria molt. T'entenc però, perquè cosa semblant em va passar a Istambul. Estic amb na Clidice i en Garbi: torna quan puguis.
ResponEliminaHi ha viatges i viatges....segons el moment, l'edat, les circumstancies ....són com les fotografies les pots fer moltes vegades i del mateix lloc però mai són ben bé iguals
ResponEliminaDiuen que la Cultura és allò que ens queda després d’haver oblidat tot el que hem après.
ResponEliminaViatjant s’aprèn tant! Sigues viatgera. I sigues una “esponja” dels colors, de les olors, dels costums, de les persones!
Un udol.
XeXu, trobo força valent això de tornar, i sol, a un lloc que d'entrada no et va agradar, potser per les circumstàncies. No descarto anar-hi algun cop, però de moment Portugal segueix tenint una aura estranya, per mi. Massa records, suposo.
ResponEliminaClidice, ho tindré en compte!! Suposo que algun dia tornaré per aquelles terres... no cau pas tan lluny!
Garbí, estic segura que tens raó: el problema no va ser en cap cas el país en si mateix, si no tota la càrrega de significat que duia.
Vida, suposo que és fàcil que qui més qui menys hagi tingut alguna experiència similar en algun viatge. El cas és que n'acabes guardant un record estrany, i potser sí que s'arregla tornant-hi.
Elfreelang, tens raó, com en tot, cada moment fa que les coses siguin d'una manera o d'una altra. Si no, tot plegat, seria molt avorrit!
Llop, i tant si s'aprèn viatjant. S'aprenen coses del lloc en qüestió, però també aprens a moure't, a conviure amb els companys de viatge, i a veure i viure en llocs diferents als teus. Ja procuro viatjar, tant com la meva economia d'estudiant em permet. I seré esponja!
"Porque recuerdo que tenías diecisiete años, y todos de oro"
ResponEliminaT'agrada Blas de Otero, veig... com amb Penélope, l'altre dia.
ResponElimina