Sant Cugat: Nit d'Amics amb els Amics dels Amics.

Sí, sabíem que hi hauria convidats de bon principi, però mai vam parar-hi gaire atenció. Almenys jo. Amb prou feines era conscient que hi hauria el Lluís Gavaldà i poc més, i és que fa tant que tenim les entrades comprades que no hi havia pensat més! Però el dia del concert ha arribat i ara ja ha passat, i a aquestes hores de la nit queden un munt de records dins del cap, engrandits per la màgia de tornar a viure Els Amics en directe després de mesos i mesos d'abstinència. 

Ha estat un concert espectacular, i malgrat la gran quantitat de gent que hi havia entre el públic (el setè convidat), i tots els que heu passat per dalt de l'escenari, se m'ha fet íntim i familiar. Ha estat com retrobar uns vells (i bells) Amics, mai millor dit. I també de retrobar gomets verds, que a part dels nostres, hem vist com a mínim quatre persones més que en duien! 

El concert, amb tots els seus acords, ha estat un allau de sensacions. Moments d'eufòria mesclats amb nostàlgia, que han fet reviure tot de petits records d'aquest últim any, i que ara són part de mi. Alguns de més dolços, altres no tant. Coses de la vida, no tot és de color de rosa, però aquesta és la gràcia. El silenci s'ha trencat amb el Per Mars i Muntanyes més melòdic, tranquil i ben acompanyat per l'Orquestra Fireluche que mai s'hagi sentit. Pell de gallina i poc més a dir, podíem deixar l'eufòria per més endavant. I per l'escenari han anat desfilant l'Anna Roig amb un francès esplèndid per cantar, evidentment, Déjà-vu; i després en Cesk Freixas se'ns ha fet amic de l'Home Gos. Cal destacar que avui hem tingut anècdota nova, aquella de les noruegues i Kobi-Kobi, i el ron amb cola (Barceló?), que segons ha opinat en Lluís Gavaldà, era llarga com una mala cosa (però ens hem fet un tip de riure!). I moment màgic del concert, en el que es fusionen alguns dels cantants que més m'han robat el cor, per cantar dues cançons que també ho han fet. Lluís i Els Amics, per Agost i Reykjavik. Hi ha hagut moments en què tot el que podia fer era desconnectar de mi i del món i simplement, escoltar. I després d'aquest meu moment de transcendència, tot seguit, una de Sanjosex amb en Carles, Futur Incert. I com que fet i fet, els convidats vénen i van molt ràpid, mentre la llebre aguantava al tipus a la pantalla del projector, hi ha hagut temps de cridar a Sanjosex perquè acabés l'Armengol amb ells (i cal reconèixer que la lletra no és pas de les més senzilles!). I després del 4-3-3, aquella pausa que ja sabem tots que és de mentida i que tornareu, però de totes maneres us aplaudim i us cridem com si ens hi anés la vida. I per acabar, "les bones"! Un A Vegades reconvertit, de nou per l'Orquestra Fireluche; el Bed&Breadfast amb la Judit Neddermann, la Marta de debò o, si més no, l'original. I tots, tots junts, han acabat amb el fabulós Jean-Luc, apte per a tots aquells que no tenen la sort d'acabar la nit amb un B&B. 

I després de parlar tant de tothom, crec que els Amics us mereixeu sentir que tenint sis convidats tan diferents, heu estat uns magnífics amfitrions. I sí, nosaltres des d'allà la tercera fila, creiem que tots ells s'han sentit ben còmodes entre vosaltres, i entre nosaltres, públic Amic (de tothom). 

I essent les tres de la matinada, començo a considerar aquesta crònica acabada (malgrat que potser d'aquí unes hores hi aparegui alguna foto, que mai no està de més). Però val la pena quedar-se a escriure una crònica sobre una gent que es queda a signar discos, xapes i pòsters fins que marxa l'últim seguidor, sigui l'hora que sigui. Val la pena. 

Propera parada: Palau de la Música Catalana. 

Rutines I

El despertador sona. L'apago un cop. Nou minuts i torna a sonar. El torno a apagar. La seqüència es repeteix quatre, cinc cops fins que decideixo (o aconsegueixo) llevar-me. Cap al lavabo, passo per davant del mirall, senyor quina cara de son, semblo un mort. Una dutxa i la cosa comença a millorar. Triar la roba: segons el temps? Segons l'humor? Segons on vaig? Ni idea, em quedo una estona encantada davant l'armari fins que escullo les peces de roba. Arreplegar apunts, estoig, mòbil, tot cap a la motxilla, agafar una jaqueta i cap a baix. A la cuina, esmorzar ràpid i preparar el dinar. 

Cotxe i cap al tren, o cap a la biblioteca. Un parell d'hores d'estudi. Anar a esmorzar. Dues hores més. Dinar. Tornar a estudiar fins a la parada del berenar. Una estoneta més i cap a casa. 

Arribar, deixar les coses, posar-me les sabatilles, sopar quelcom lleuger. Perdre una mica de temps davant l'ordinador per desconnectar. Imprimir alguns temes que em fan falta per demà. Dents netes, pijama posat i a dormir. 

El despertador sona. L'apago un cop. Nou minuts i torna a sonar. Etcètera, etcètera. 

Si la rutina no ens mata, és perquè aquest esquema trist i quadriculat s'omple cada dia de persones, de comentaris estúpids, de riures, i de xiuxiuejos per sobre de taules farcides d'apunts. De vegades fins i tot és divertit. En el fons, acostumo a adorar les meves rutines. 


[L'autora recomana llegir Rutines II després d'aquesta entrada]

Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món. 

El follet de la son, o l'insomni i les bajanades que comporta

Hi ha qui diu que existeix el follet del son. A la ciutat, el follet salta durant tota la nit de teulada en teulada, i va escampant la pols dels somnis entre nens i nenes, petits i grans. Me l'imagino com als contes, amb un vestit verd que fa punxes, i un picarol a la caputxa que amb el seu dringar bressola la mainada. 

Però sabeu què? Resulta que al follet del son li passa com a les abelles quan recullen el pol·len. Se l'enduen d'una flor cap a una altra i tot es va barrejant. Quan el follet adorm a algú en una habitació qualsevol, li queden els peus i les mans impregnats dels somnis d'aquella persona, i els transporta a les següents habitacions que visita. Així, els somnis de la gent de la ciutat s'entrecreuen i es barregen, enriquint-se i fent-se cada cop més increïbles. És per això que l'endemà al matí, tot sovint descobrim que hem somiat el mateix que algun amic nostre, i també és per això que apareixem als somnis dels demés. 

Avui, el follet del son del meu barri deu estar fent vaga perquè a ell també li han descomptat el 5% del sou (i després diuen que els funcionaris viuen tan bé!), i aquí em teniu, ben desperta i rumiant amb qui m'agradaria que es mesclessin els meus somnis aquesta nit. 

Un consell: eviteu el cafè a partir de les cinc de la tarda. Com veieu, l'insomni no duu a bon port!

Una cançó, un moment (I)

És de nit. Una habitació, la finestra oberta. L'aire és més aviat fred, però és una d'aquelles nits de primavera en què ja pots sortir al carrer només amb una jaqueta prima. A fora, l'enrenou de la ciutat d'una nit de festa qualsevol, segueix el seu curs. Però queda lluny, molt lluny d'aquesta habitació on les cortines es mouen amb el ventijol. Còmplices. I a dins de l'habitació, tot.

Cercles viciosos

Tinc un amic historiador. Bé, ell té tant d’historiador com jo de metgessa, però ja ens entenem. Un dia d’aquests li vull preguntar què en pensa sobre les teories que diuen que la història és cíclica o espiral i coses d’aquestes. Li preguntaré si creu que la vida d’un individu pot seguir també aquests patrons. Si voleu seguir llegint, ja podeu anar a encendre unes varetes d’encens i fer tres inspiracions profundes, perquè estic a punt de posar-me trascendental i filosòfica.

Fa uns quants anys, posem-ne tres o quatre, que em miro i veig que al final tot torna a ser el mateix. Sembla que les coses canvien, sembla que ens passen coses i canviem, però és un engany. Tot torna a passar, tot es torna a repetir, tot torna a començar. L’altre dia, estant a la biblioteca de Lletres, em van venir al cap un munt de records d’ara fa un any. I vaig pensar “com ha canviat tot!”. Però recapacitant, em vaig adonar que no. Que res no ha canviat. L’únic canvi real que he notat és que de tant fer voltes sobre el mateix cercle, està a punt de deixar de tenir emoció. Al principi, tot era sorprenent, i bo o dolent, ho vivia intensament. Ara s’està convertint en rutinari, veig a venir que passarà i en quin ordre i m’ho prenc amb més calma. De fet, m'avorreix mortalment. Menys ensurts, però també menys alegries. N'estic força tipa, i tot i així segueixo aferrada al meu cercle viciós, com sempre. Això és conformar-se en ser moderadament feliç? Ni idea. Tinc l’esperança que no em quedaré eternament fent més voltes que una baldufa en el meu petit món. Alguna cosa passarà que ho trencarà tot i em treurà a gran velocitat dels meus cercles, m'ajudarà a fugir de la desídia. Segur que sí. O no. Al cap i a la fi, sembla que hi ha coses que no canvien.

Controlar el temps?

Aquesta nit han passat els Reis, que a part de ser reis de vés a saber què, són savis, o això diuen els anglesos quan els anomenen “the Three Wise Men”. I un any més, d’una manera o altra ens han demostrat la seva saviesa: els humans tenim la necessitat imperiosa de controlar el temps. I és que aquesta nit, a casa meva hi han deixat tres rellotges! No un, ni dos, sinó tres! Un rellotge de paret per la sala nova, un rellotge de polsera per una servidora i un rellotge despertador, també per a mi. I els que em coneixeu, sabeu que a casa meva, de rellotges, precisament, no en falten.

Ara mateix, m’acabo de preocupar encara més, a l’adonar-me que dos dels tres rellotges són únicament i exclusiva per a mi. El temps, el temps, com n’és d’important! Vosaltres sou de portar rellotge o de mirar constantment l’hora al mòbil? Jo he de confessar que sí. Alguna temporada que he anat sense rellotge per motius diversos, m’he sentit sense control, i m’he passat l’estona demanant l’hora als altres. Sí, al final t’hi acostumes i deixes de patir per l’hora, sobretot si estàs de vacances, o algú controla el temps per tu. I al cap i a la fi, sempre queda el mòbil com a últim recurs.

Potser necessitem els rellotges per mesurar el temps d’una forma objectiva. Segur que algun cop us n’heu fet creus de com de relatiu és el pas del temps. S’escola ràpid entre els dits quan estem gaudint, i ronseja tediós quan ens avorrim. És una cosa que tothom ha experimentat. Potser és per això que posem rellotges per tot arreu, per no perdre el seny i tocar de peus a terra. Potser per sentir que hi ha alguna cosa d’aquest món que podem controlar. Quina ximpleria!