Rutines II

[l'autora recomana llegir abans Rutines I]

Potser sobreviure a la rutina és espontani, perquè és la nostra vida, i la rutina és la nostra rutina, la que hem escollit per a nosaltres, la que més ens escau. Potser no em puc queixar d'anar cada dia a estudiar a la biblioteca, perquè al cap i a la fi, em fa prou feliç fer-ho. Perquè és una rutina que adoptem un parell de mesos l'any i que després oblidem. I al cap i a la fi, la rutina que més temps vivim, la de llevar-nos d'hora per anar a classe o a l'hospital, és la que més m'agrada. El tren, cada matí, caminar un trosset, arribar deu minuts abans a classe i fer societat fins que arribi el professor. Escoltar embadalida una classe interessant, o bé fer safareig ignorant el professor pesat. I dinar al claustre de la Facultat, cada dia amb gent diferent, i parlar i criticar el pla d'estudis, o planejar la propera escapada nocturna. O bé anar a l'hospital, i baixar a corre-cuita als armariets, agafar bata i fonendo (material bàsic i imprescindible) i córrer cap a la sala, impacient per saber què m'espera avui. I passar el matí entre metges, residents i pacients, fer històries, interpretar resultats, i fer pulsioximetries. I després tornar a casa a dinar, i en acabat, fer la migdiada amb el ressol del migdia per escalfar la pell.  Després arriba dissabte, i la rutina marca que toca anar al cau. I és potser (o més ben dit, ho segueix sent després de molts anys) el moment més estimat i mimat de la setmana. 

Potser no es tracta de sobreviure a les rutines. Potser es tracta d'estimar-les. Al final sóc jo qui les ha triades i són la meva vida, són qui sóc jo.