Començar de nou

Qualsevol dia pot ser un bon dia per tornar a començar. No cal que sigui 1 de gener, ni 15 de setembre. El canvi tampoc no tindrà lloc de la nit al dia. Serà progressiu, potser fins i tot lent, però cal fer-lo amb convicció i constància. Avui, espero, és el dia de l'inici dels canvis. Tot i que possiblement, fa dies que aquests canvis es gesten dins meu, avui és quan els puc començar a expressar. Creuem els dits.

la meva llibreta nova

Molt bé. I què?

Crec que avui he après una lliçó important. I té a veure amb escriure, i és culpa d’aquest bloc, o potser gràcies a aquest bloc, mig moribund, i que llegeixen una dotzena de persones al dia. Sempre m’ha agradat escriure. Sempre. Però sovint no sóc capaç de fer-ho. Per la feina, per manca d’inspiració, o per no tenir res a dir... I quan puc escriure, no em puc aturar, ho escriuria tot, explicaria qualsevol cosa, per idiota que fos, i a més a més, vull que algú ho llegeixi. Deu ser l’ego de qualsevol artista, o vés a saber què, però em penso que tothom qui crea, té ganes que algú admiri el que ha creat. Bé, jo no creo gran cosa, però tot i així, si ara mateix estàs llegint això, t’ho agraeixo de tot cor. Per a mi, és important.

Però no és això el que he après avui. Avui he après que si escric, no puc esperar que el que escric agradi a tothom. Sembla una obvietat, però no ho és. Avui dos companys m’han comentat, mentre sortíem d’un examen, un parell de coses de l’entrada d’aquest matí. Eren un parell de detalls que jo he trobat graciosíssims quan els he escrit, i que he pensat que farien riure a tothom. Ells ho han trobat una bestiesa fora de to. Quan ens hem acomiadat, tornant a casa anava pensant què coi faria jo amb aquell escrit que ningú no havia entès. He pensat en treure’l directament, i replantejar-me’l de nou, o bé oblidar que mai l’he arribat a escriure. He pensat en suavitzar-ho d’alguna manera sense que es noti massa el canvi. També se m’ha acudit fer la gràcia de tatxar la frase criticada i afegir entre parèntesis que me l’han fet censurar. I per últim he pensat en un personatge que escriu i que admiro força, i m’he adonat que tothom que escriu és criticat, en un moment o altre. I he decidit, no tocar ni una coma del meu escrit, i copiar la seva actitud. D’acord, ja m’adono que l’entrada d’aquest matí no agrada a la majoria de gent que la llegeix. Molt bé. I què?

A tu t'agrada el futbol?

Està clar que quan tens setze anys tens poc criteri a l’hora de lligar. No és que als vint-i-un la cosa hagi millorat gaire, però tens clars quatre conceptes bàsics. Ho exemplificarem amb una situació a l’abast de tothom:

Situem-nos a la típica nit de discoteca amb els amics. Avui t’has posat guapa i vas amb les pitjors intencions. En un moment donat, te’n vas a buscar una copa a la barra. Hi vas sola, clar, perquè tothom sap que si hi vas amb les amigues, poden passar dues coses: o que el noi guapo de la barra no gosi dir-te res, o bé que el noi guapo de la barra es decideixi per la teva amiga, que evidentment sempre és més guapa que tu. Per això, com anava dient, hi vas sola. I el noi guapo, és clar, et saluda. La conversa podria anar més o menys així:

- Hola guapa -amb to de veu seductor-, què, de festa amb els amics?

- Sí, sí. -to de veu encara més seductor-. Tu també?

- Buenu, amb dos o tres,.. -amb posat sobrat- però m’estic ratllant amb ells. Tu sembles molt més interessant.

- Ah... gràcies! -per molt que portessis les males intencions posades de casa, tampoc estàs acostumada a certes coses, i t’agafa una mica de calor- fa... fa calor eh, aquí dins! -i de passada que ho dius, et descordes un botó del vestit, que això t’han dit que sempre funciona.

- Aha...-mirada burleta, i et deixa caure la pregunta clau-, estudies o treballes?

I bé, a partir d’aquí, està cantat. Hi balles una estona, us magregeu una mica i fora. Això és el que et podria passar amb setze anys, clar.

Amb els vint-i-un complerts, la realitat és una altra. Tornem a la situació d’abans, siusplau. Estem a la barra de la disco, i el noi guapo, que fa estona que us mira de reüll -i tu ho saps-, et diu:

- Hola gupa -amb to seductor-, què, de festa amb els amics?

I llavors és quan tu te’l mires de dalt a baix, i com que el noi està prou bé, amb cara d’interès relatiu i convençuda li dius:

- Escolta maco, parlem clar: a tu t’agrada el futbol? - Perquè a aquestes alçades, si una cosa saps és que els homes es divideixen en dos fàcilment. Els que els agrada el futbol i els que no. I a tu, tan virils i tan mascles, doncs tampoc et fan el pes[1]. Ell segur que no ha pensat tot això, però et respon la pregunta igualment. Potser tens sort i t'has topat amb un noi què, a part de no tenir gaire interès pel futbol, és sincer i t'ho diu, i llavors tu, que ja el pots passar a la següent fase, en plan càstings d'OT, prudentment li preguntes:

- No deus ser gay, no? -sí, sí, li preguntes sense embuts, que al cap i a la fi és un desconegut a una discoteca i no li deus res. I és que si seguim desenvolupant la teoria de la classificació dels homes, que va veure la llum en el cervell del meu amic historiador, quan tenim clar que no els agrada el futbol, queden dues opcions. O són gays, o són frikis[2]. I jo, “visto lo visto”, em penso que tinc clares les meves opcions. Que ja no tenim setze anys, carai!

[1] Nois que us agrada el futbol: siusplau, que ningú no s'ho prengui malament. Segur que sou persones encantadores, però en els temes de lligar, tot és qüestió de gustos. A més, aquí parlem d'estereotips, tampoc ens tanquem en banda, no? 

[2] Frikis, o nois que ni us agrada el futbol, ni sou gays: diem "frikis" a falta d'una paraula millor. De freaks n'hi ha de molts tipus, i no tots tenen a veure amb ser uns fanàtics dels jocs de rol, o dels còmics manga. Podeu ser frikis... no ho sé, d'algun grup de música com Els Amics de les Arts, per exemple! 

Terrassa m'enamora,

encara que no rimi.

Avui he tornat a agafar el tren amb direcció a Terrassa. Altre cop m’he sorprès que hi faci més fred que a Rubí, tot enfilant a bon pas el carrer de la Font Vella. M’agrada molt aquest carrer. Algun cop he sentit a dir que és l’únic carrer maco de tota la ciutat, però és que ho és molt!

I com he fet tants matins aquest curs, he tornat a creuar les portes de la Mútua i m’hi he sentit una mica com a casa, encara que no dur bata i fonendo m’ha cohibit un xic. Tot i així, amb prou naturalitat m’he mogut pels passadissos, ascensors i escales. He anat a fer el que havia de fer i, en acabat, he aprofitat l’avinentesa per pujar a les plantes 12 i 13. Hi regnava una calma estranya, tenint en compte l’hora que era. O potser és perquè hi faltaven la dotzena d’estudiants que pul·lulàvem per allà durant el trimestre. O potser és que ja ho veig des d’una altra perspectiva, des de fora, i per això no m’he adonat del tràfec dels demés. He tingut la sort de trobar un parell dels metges que no fa tant formaven part del meu dia a dia, i després de xerrar-hi una mica, he marxat.

He marxat d’allà enduent-me amb mi, de nou, aquella sensació de “m’agrada la Mútua, hi vull tornar”. No serà així. Ni el semestre vinent, ni el curs vinent. Perquè no, perquè cal variar, perquè cal veure món, i tant. Però Terrassa té tantes coses bones. La sensació de familiaritat, el bon tracte de la gent, la  petita importància que prenem els estudiants, però que és tan més gran que a  altres llocs, els grans finestrals que hi ha a tot arreu i que ofereixen bones vistes de tot el Vallès, la quantitat d'escales per reactivar la circulació de les cames -potser això no és tan bo!-, el Parc de Vallparadís just al costat per si un vol passejar,... En fi, que el record que m’enduc de Terrassa s’haurà de tenir present en el futur.

I avui, baixant per última vegada –de moment- pel carrer de la Font Vella, m’he fixat per primer cop en la pròpia font Vella, i hi he fet un glopet d’aigua, així com per acomiadar-me.

Viu intensament!

Tot just avui ha començat a emetre's la sèrie Polseres Vermelles, escrita per l’Albert Espinosa i dirigida per en Pau Freixas, el mateix equip de la pel·lícula Herois. Havia vist l’anunci a la televisió un parell de cops, sense parar-hi gaire atenció, i finalment avui m’he decidit a xafardejar una mica per internet, a rel d’assabentar-me que coneixem un dels actors.

M’ha enganxat des d’abans de veure’n el primer capítol. Suposo que primer, perquè passa a un hospital, i això ja suma punts a qualsevol cosa. Segon, es tracta d'una sèrie catalana, així que un altre punt perquè sí (sí, estic carregada de prejudicis! Però és que a més, posen moltes cançons en català!). I d’altra banda, el fet que hi hagi l’Albert Espinosa darrere, parlant de nens a l’hospital. Fa temps vaig llegir El Món Groc, i he d’admetre que aquest món, el de l’Albert Espinosa em crida molt l’atenció, m’encurioseix, i tinc ganes de conèixe’l millor. Perquè no parla només de la vida d’un nen a l’hospital, sinó que parla de la vida en el seu estat més pur, i de l’amistat. I sembla que amb ell aprens que hem de valorar el fet d’estar vius, i no tant si la vida ens dóna de més o de menys. Potser això és fàcil dir-ho quan tot va bé, però caldrà tenir-ho igual de present quan les coses vagin maldades.

No us negaré que d'entrada la sèrie pot recordar molt a Planta 4a, o que moltes coses que s'expliquen, ja les sabem del Món Groc. Però crec que l'originalitat no és sempre un requisit per a què quelcom agradi. 

En tot cas, li seguiré la pista a aquesta sèrie, i algun altre comentari caurà, d’aquí uns quants capítols o bé quan acabi.

"Podia semblar que no hi havia temps perquè passés mai res. Però era al revés, en realitat hi passaven moltes coses, però tot a una velocitat diferent. Molta gent, es pensa que quan ets aquí tot s'atura, però jo crec que aquí pots trobar una bona raó per viure."

(Polseres vermelles - Capítol 1)

Rutines II

[l'autora recomana llegir abans Rutines I]

Potser sobreviure a la rutina és espontani, perquè és la nostra vida, i la rutina és la nostra rutina, la que hem escollit per a nosaltres, la que més ens escau. Potser no em puc queixar d'anar cada dia a estudiar a la biblioteca, perquè al cap i a la fi, em fa prou feliç fer-ho. Perquè és una rutina que adoptem un parell de mesos l'any i que després oblidem. I al cap i a la fi, la rutina que més temps vivim, la de llevar-nos d'hora per anar a classe o a l'hospital, és la que més m'agrada. El tren, cada matí, caminar un trosset, arribar deu minuts abans a classe i fer societat fins que arribi el professor. Escoltar embadalida una classe interessant, o bé fer safareig ignorant el professor pesat. I dinar al claustre de la Facultat, cada dia amb gent diferent, i parlar i criticar el pla d'estudis, o planejar la propera escapada nocturna. O bé anar a l'hospital, i baixar a corre-cuita als armariets, agafar bata i fonendo (material bàsic i imprescindible) i córrer cap a la sala, impacient per saber què m'espera avui. I passar el matí entre metges, residents i pacients, fer històries, interpretar resultats, i fer pulsioximetries. I després tornar a casa a dinar, i en acabat, fer la migdiada amb el ressol del migdia per escalfar la pell.  Després arriba dissabte, i la rutina marca que toca anar al cau. I és potser (o més ben dit, ho segueix sent després de molts anys) el moment més estimat i mimat de la setmana. 

Potser no es tracta de sobreviure a les rutines. Potser es tracta d'estimar-les. Al final sóc jo qui les ha triades i són la meva vida, són qui sóc jo. 

Deix la meva mà...

Posa el cap

a la meva falda i deix la meva mà

espolsar els fantasmes

que t'amoïnen i t'espanten 

tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí. 

(Bona nit - Els Pets)

De vegades, tinc ganes de fer-vos saber que sóc aquí, que vull que compteu amb mi, que vull saber tot el que us passa per dins i per fora, que potser no us podré ajudar, però que sempre us puc abraçar. De vegades, penso que tot plegat sona massa nyonyo, i llavors decideixo no dir res. 

En el fons, espero que ja ho sapigueu. 

(ratifico que quan tinc insomni o escric ximpleries o escric cursilades)