Molt bé. I què?

Crec que avui he après una lliçó important. I té a veure amb escriure, i és culpa d’aquest bloc, o potser gràcies a aquest bloc, mig moribund, i que llegeixen una dotzena de persones al dia. Sempre m’ha agradat escriure. Sempre. Però sovint no sóc capaç de fer-ho. Per la feina, per manca d’inspiració, o per no tenir res a dir... I quan puc escriure, no em puc aturar, ho escriuria tot, explicaria qualsevol cosa, per idiota que fos, i a més a més, vull que algú ho llegeixi. Deu ser l’ego de qualsevol artista, o vés a saber què, però em penso que tothom qui crea, té ganes que algú admiri el que ha creat. Bé, jo no creo gran cosa, però tot i així, si ara mateix estàs llegint això, t’ho agraeixo de tot cor. Per a mi, és important.

Però no és això el que he après avui. Avui he après que si escric, no puc esperar que el que escric agradi a tothom. Sembla una obvietat, però no ho és. Avui dos companys m’han comentat, mentre sortíem d’un examen, un parell de coses de l’entrada d’aquest matí. Eren un parell de detalls que jo he trobat graciosíssims quan els he escrit, i que he pensat que farien riure a tothom. Ells ho han trobat una bestiesa fora de to. Quan ens hem acomiadat, tornant a casa anava pensant què coi faria jo amb aquell escrit que ningú no havia entès. He pensat en treure’l directament, i replantejar-me’l de nou, o bé oblidar que mai l’he arribat a escriure. He pensat en suavitzar-ho d’alguna manera sense que es noti massa el canvi. També se m’ha acudit fer la gràcia de tatxar la frase criticada i afegir entre parèntesis que me l’han fet censurar. I per últim he pensat en un personatge que escriu i que admiro força, i m’he adonat que tothom que escriu és criticat, en un moment o altre. I he decidit, no tocar ni una coma del meu escrit, i copiar la seva actitud. D’acord, ja m’adono que l’entrada d’aquest matí no agrada a la majoria de gent que la llegeix. Molt bé. I què?