A tu t'agrada el futbol?

Està clar que quan tens setze anys tens poc criteri a l’hora de lligar. No és que als vint-i-un la cosa hagi millorat gaire, però tens clars quatre conceptes bàsics. Ho exemplificarem amb una situació a l’abast de tothom:

Situem-nos a la típica nit de discoteca amb els amics. Avui t’has posat guapa i vas amb les pitjors intencions. En un moment donat, te’n vas a buscar una copa a la barra. Hi vas sola, clar, perquè tothom sap que si hi vas amb les amigues, poden passar dues coses: o que el noi guapo de la barra no gosi dir-te res, o bé que el noi guapo de la barra es decideixi per la teva amiga, que evidentment sempre és més guapa que tu. Per això, com anava dient, hi vas sola. I el noi guapo, és clar, et saluda. La conversa podria anar més o menys així:

- Hola guapa -amb to de veu seductor-, què, de festa amb els amics?

- Sí, sí. -to de veu encara més seductor-. Tu també?

- Buenu, amb dos o tres,.. -amb posat sobrat- però m’estic ratllant amb ells. Tu sembles molt més interessant.

- Ah... gràcies! -per molt que portessis les males intencions posades de casa, tampoc estàs acostumada a certes coses, i t’agafa una mica de calor- fa... fa calor eh, aquí dins! -i de passada que ho dius, et descordes un botó del vestit, que això t’han dit que sempre funciona.

- Aha...-mirada burleta, i et deixa caure la pregunta clau-, estudies o treballes?

I bé, a partir d’aquí, està cantat. Hi balles una estona, us magregeu una mica i fora. Això és el que et podria passar amb setze anys, clar.

Amb els vint-i-un complerts, la realitat és una altra. Tornem a la situació d’abans, siusplau. Estem a la barra de la disco, i el noi guapo, que fa estona que us mira de reüll -i tu ho saps-, et diu:

- Hola gupa -amb to seductor-, què, de festa amb els amics?

I llavors és quan tu te’l mires de dalt a baix, i com que el noi està prou bé, amb cara d’interès relatiu i convençuda li dius:

- Escolta maco, parlem clar: a tu t’agrada el futbol? - Perquè a aquestes alçades, si una cosa saps és que els homes es divideixen en dos fàcilment. Els que els agrada el futbol i els que no. I a tu, tan virils i tan mascles, doncs tampoc et fan el pes[1]. Ell segur que no ha pensat tot això, però et respon la pregunta igualment. Potser tens sort i t'has topat amb un noi què, a part de no tenir gaire interès pel futbol, és sincer i t'ho diu, i llavors tu, que ja el pots passar a la següent fase, en plan càstings d'OT, prudentment li preguntes:

- No deus ser gay, no? -sí, sí, li preguntes sense embuts, que al cap i a la fi és un desconegut a una discoteca i no li deus res. I és que si seguim desenvolupant la teoria de la classificació dels homes, que va veure la llum en el cervell del meu amic historiador, quan tenim clar que no els agrada el futbol, queden dues opcions. O són gays, o són frikis[2]. I jo, “visto lo visto”, em penso que tinc clares les meves opcions. Que ja no tenim setze anys, carai!

[1] Nois que us agrada el futbol: siusplau, que ningú no s'ho prengui malament. Segur que sou persones encantadores, però en els temes de lligar, tot és qüestió de gustos. A més, aquí parlem d'estereotips, tampoc ens tanquem en banda, no? 

[2] Frikis, o nois que ni us agrada el futbol, ni sou gays: diem "frikis" a falta d'una paraula millor. De freaks n'hi ha de molts tipus, i no tots tenen a veure amb ser uns fanàtics dels jocs de rol, o dels còmics manga. Podeu ser frikis... no ho sé, d'algun grup de música com Els Amics de les Arts, per exemple!