Terrassa m'enamora,

encara que no rimi.

Avui he tornat a agafar el tren amb direcció a Terrassa. Altre cop m’he sorprès que hi faci més fred que a Rubí, tot enfilant a bon pas el carrer de la Font Vella. M’agrada molt aquest carrer. Algun cop he sentit a dir que és l’únic carrer maco de tota la ciutat, però és que ho és molt!

I com he fet tants matins aquest curs, he tornat a creuar les portes de la Mútua i m’hi he sentit una mica com a casa, encara que no dur bata i fonendo m’ha cohibit un xic. Tot i així, amb prou naturalitat m’he mogut pels passadissos, ascensors i escales. He anat a fer el que havia de fer i, en acabat, he aprofitat l’avinentesa per pujar a les plantes 12 i 13. Hi regnava una calma estranya, tenint en compte l’hora que era. O potser és perquè hi faltaven la dotzena d’estudiants que pul·lulàvem per allà durant el trimestre. O potser és que ja ho veig des d’una altra perspectiva, des de fora, i per això no m’he adonat del tràfec dels demés. He tingut la sort de trobar un parell dels metges que no fa tant formaven part del meu dia a dia, i després de xerrar-hi una mica, he marxat.

He marxat d’allà enduent-me amb mi, de nou, aquella sensació de “m’agrada la Mútua, hi vull tornar”. No serà així. Ni el semestre vinent, ni el curs vinent. Perquè no, perquè cal variar, perquè cal veure món, i tant. Però Terrassa té tantes coses bones. La sensació de familiaritat, el bon tracte de la gent, la  petita importància que prenem els estudiants, però que és tan més gran que a  altres llocs, els grans finestrals que hi ha a tot arreu i que ofereixen bones vistes de tot el Vallès, la quantitat d'escales per reactivar la circulació de les cames -potser això no és tan bo!-, el Parc de Vallparadís just al costat per si un vol passejar,... En fi, que el record que m’enduc de Terrassa s’haurà de tenir present en el futur.

I avui, baixant per última vegada –de moment- pel carrer de la Font Vella, m’he fixat per primer cop en la pròpia font Vella, i hi he fet un glopet d’aigua, així com per acomiadar-me.