Caramelets i vermells

Avui, 22 d'Agost, fa un any que vaig canviar la plantilla d'aquest bloc. D'una plantilla antiga, amb fons negre i lletres clares, vaig passar a l'actual, amb els caramelets de coloraines al fons i capçalera de lletres vermelles. Amb el canvi, també va donar-se el que jo considero el renaixement del bloc. Des de llavors he escrit 83 dels 96 posts d'aquest bloc, així que potser no és massa sensat comptar com a aniversari la data real de naixement del Coses de la Vida, que va ser la Nit de Nadal del 2007.

He tingut mesos millors i mesos pitjors, blogairement parlant. Vaig començar amb empenta l'agost passat, la vaig perdre al començar el curs el setembre passat, i la vaig recuperar per Any Nou, quan vaig descobrir la Catosfera, és a dir, tots vosaltres. Sí, quatre anys amb bloc (més, si comptem que en vaig tenir un parell -ja morts- abans que aquest) i sense conèixer ni un dels vostres blocs. Una desgràcia en tota regla! 

El bloc tornarà a mutar aviat, s'adaptarà a les circumstàncies. Marxo un any a estudiar a fora, a París, i crec que amb aquesta excusa, el bloc estarà més actiu que mai. O això és el que espero! 

La confiança

Confiem en les persones. En major o menor mesura, en algunes més que en d'altres, en aquell moltíssim, i en aquell altre ben poc. Però hem de confiar-hi, perquè sinó, viure en societat, seria pràcticament impossible. En termes menys personals i més pràctics, confiem que la gent és honrada i així hi podem fer negocis. Confiem que la gent és responsable, i posem l'educació dels nostres fills en mans dels mestres, i la nostra salut en mans de metges. Sabem que si traeixen aquesta confiança, hi haurà repercussions de caire legal, però ens refiem de les persones i no comptem amb què calgui arribar a judici en la gran majoria de les situacions. 

Però la cosa es posa interessant si deixem aquesta vessant pràctica i mirem el tema personal. Confiem en la nostra gent, en els amics, en la família, en la parella. Però per què? Què ens fa confiar en algú? Quins fets, quines paraules, quines seguretats? Per què sabem que no ens trairan? I què és una traició? 

He pensat que per part de la família, el tema està força clar. Es dóna per suposat que, en les famílies més o menys normals, els membres volen el millor pels altres, i hi ha un respecte i una bona voluntat. Segur que coneixeu mil històries de traicions dins la família, però bé. Amb els amics de tota la vida potser es podria explicar perquè fa molts i molts anys que hi tens relació i saps com són, els coneixes, saps que no et volen mal i que sempre faran el millor per a tu. Amb una parella d'anys i panys de relació es pot aplicar el mateix. El temps i un cúmul de petits fets i accions et poden donar aquesta seguretat. 

El que trobo molt complicat d'explicar és la confiança que tenim en persones que acabem de conèixer. Sigui quina sigui la relació que hi tinguem, d'amistat o amorosa. Quines garanties tenim? Simplement, creure'ns el que ens diuen, i deixar-los temps per a què ens demostrin que és tot cert. Però hi confiem des del primer moment. Clar que no tothom dóna la seva confiança ràpidament a les noves coneixences, però jo em trobo que hi ha gent que es guanya la meva confiança molt ràpidament. Què tenen aquestes persones que no tenen altres? Què fa que algú "sigui de confiança" o no, quan l'acabes de conèixer i encara no t'ha pogut demostrar res? 

No és un tema que tingui gens clar -potser ho heu notat pel discurs desordenat i poc sintètic- i no pretenc sentenciar res. Al contrari, m'agradaria que digueu la vostra, què en penseu, si confieu ràpidament en les persones o no, si creieu que sou de confiança, o què fa que d'entrada confiïs més en unes persones que en d'altres... Sentiu-vos com a casa! 

L'home de la maleta

Títol original: L'home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial i any: Proa, 2011
Pàgines: 295

L'home de la maleta ha conegut la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Ara té 75 anys, i en fa quasi dos que és vidu. Tip d'estar-se a casa més sol que un mussol, decideix vendre's el pis, fer la maleta i anar a viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Conviure amb elles i les seves famílies farà que topi amb moltes facetes del món modern que el sorprendran i que no serà capaç de comprendre. I mentre viu aquest periple de casa en casa, escriu a màquina les seves memòries, rescantant la seva infància i joventut, i portant a la llum veritats que sempre havia mantingut ocultes. 

La novel·la es pot dividir en tres parts. La primera, la més breu de les tres és una mena d'introducció que ens endinsa per primer cop en el món i el pensament del protagonista; la segona narra el pas per casa de les filles; i la tercera són les seves memòries. 

L'estil és força especial, no sé si propi de l'autor, o propi de la novel·la. Tot el text segueix els patrons del llenguatge oral, de manera que està farcit de barbarismes i repeticions. Tot això es veu encara més exagerat en la segona part, ja que figura que la introducció i les memòries estan "corregides" per alguna editorial. Com que està escrit "tal i com es parla" i concretament, com parlaria una persona d'aquesta edat, fa voltes constantment sobre els mateixos punts, i repeteix algunes idees amb molta insistència, tanta que fàcilment es pot fer pesat. 

A més, el protagonista mostra continuament una opinió molt crítica i destructiva d'algunes de les coses que passen al seu voltant i que ell no entén. Alguns, són temes socials típics, com ara l'homossexualitat o els nous models familiars. D'altres, semblen més aviat manies seves, com ara l'animadversió que mostra als gossos com animals de companyia. Aquestes opinions que exposa, i sobretot la forma que té de fer-ho, fan gràcia al principi, però a còpia d'insistir m'han posat una mica nerviosa, i fins i tot m'han fet venir ganes de deixar el llibre en algun moment. Al final no sabia si era una manera realista de ficar al lector dins la pell d'un home gran, o si era realment l'opinió de l'autor. Al final he optat per creure la primera opció, i he seguit llegint. 

En definitiva, però, és un llibre entretingut, amb bons tocs d'humor, i amb una molt bona descripció de com era la vida a Barcelona de la postguerra pels més desafavorits, explicada des d'una perspectiva que, per mi, és força nova. Puc dir que al final, m'ha agradat haver-lo llegit, tot i que hi ha hagut moments en què l'hauria engegat a pastar fang. El recomano... a mitges, segons el què espereu d'un llibre. 

Per resumir...

Per resumir aquestes quasi tres setmanes d'absència blocaire diré que...

El Pirineu és una meravella i caminar per alta muntanya un regal que ens ha fet sentir privilegiats i afortunats. Afortunats per poder gaudir de certs paisatges que no tothom veurà. Per haver sobreviscut a una tempesta amb pedra i tot en ple mes de Juliol, o a caminar dues hores sota la pluja sense més conseqüències que arribar al refugi amb la roba (interior i tot) molla. Per haver pogut trepitjar (de nou) el sostre del nostre país, a 3143m d'alçada, malgrat la boira, el fred i la neu que ens va regalar la vessant nord (francesa) de la Pica d'Estats. Per haver pogut conviure 15 dies compartint tenda, àpats i de tot amb tres persones genials, compartint també la tasca de guiar una colla de nois i noies per les alçades. Perquè no sé quan em tornaré a enfilar per sobre dels 2000 metres, però sé que ho tornaré a fer. 

Les vistes que teníem a l'obrir la porta de la tenda, acampats a l'alçada dels Estanys de Sotllo (2400m, aprox)

Però també he de dir que 15 dies allunyada del món, potser són massa dies. Que per no tenir, no teníem ni cobertura de mòbil, a excepció dels moments en què érem a dalt dels cims. I que potser d'ara en endavant m'hauré de prendre la muntanya a dosis més assumibles... 

I marxant de la muntanya, una escapadeta ben diferent. Sense monitors, sense nens, sense motxilles, sense més objectius o intencions que descansar i gaudir de la companyia mútua. Sant Feliu de Guíxols i altres llocs ens han brindat la circumstància i les hores que necessitàvem per nosaltres. 

I ara, la tornada, marcada per una pèrdua que desperta molts records. Circumstàncies que ningú vol viure, però que són inevitables. Les encarem com podem, amb la seguretat que el pas dels dies ho fa tot un pèl més senzill. 

I poc a poc, recuperar la normalitat. Normalitat relativa, perquè és estiu, quasi agost, i la rutina d'aquest mes té els dies comptats. Posar blocs al dia (quina feinada m'he trobat! culpa vostra!), tornar a trepitjar l'hospital (toca fer pràctiques), fer els gelats que pugui (ai no, que vaig dir que tornant faria bondat!), i anar lligant caps pel setembre, perquè quan arribi, tocarà fer les maletes i acomidar-me del país, de forma temporal (però llarga!). 

Retir espiritual a les muntanyes

Doncs sí, ha arribat aquell moment de l'any en què, com des de fa 11 anys, faig la motxilla, em calço les botes, i desapareixo quinze dies a la muntanya. Han estat quatre campaments i cinc rutes, i aquesta serà la sisena. Marxem cap a la Pica d'Estats, mateixa zona de l'any 2004, però aquest cop en categoria de responsable d'una colla d'adolescents perillosos (però molt macos, s'ha de dir!). 

Normalment sempre he defensat de totes passades la conveniència de tenir uns dies de desconnexió completa, per viure de forma austera i sense cap mena de luxe o comoditat. I a més, desconnectar de tota aquella part de món aliena al grup. Sempre m'ha anat molt bé, i crec que la tranquil·litat i el silenci de caminar a les rutes, em permet retrobar-me amb mi mateix. Amb aquell jo que normalment es perd entre horaris atrafegats, compromisos i massa coses al cap. 

Aquest any, però, tancar la motxilla i pensar en agafar un autobús demà, em fa un cert nosequè. Potser perquè sé que deixo enrere i m'allunyo de coses que voldria tenir ben a prop cada dia. Potser perquè això de la muntanya ja no està tan fet per mi. Aquesta idea m'entristeix una mica, sempre m'ha encantat fer aquesta mena de coses. Però vaja, aviat ho descobrirem! 

Doncs això, que desapareixeré d'aquests racons durant un parell de setmanes. Em fa una mica de por el número que trobaré al Reader quan el torni a obrir d'aquí dos diumenges! Però vaja, serà qüestió prendre-s'ho amb calma... Així que res, tanco la paradeta de forma obligada però temporal, i us dic fins aviat a tots! 

Roba vella

Més tard que d'hora, aquesta tarda m'he posat seriosament a fer el canvi de roba. La d'hivern o d'entretemps per la de ple estiu. Com sempre que m'hi poso, faig un esforç per apartar la roba més vella, o que ja no m'hi cap de cap manera, per fer lloc a la roba nova que està arribant, inevitablement, amb les rebaixes d'estiu. D'aquí, aniran a una veïna per si ho vol aprofitar la seva néta, o a un d'aquells contenidors de no sé ben bé quina ONG. Mai m'ha agradat llançar coses, ni roba, ni llibretes, ni res de res i per acaber-ho d'adobar, és fàcil no llançar una peça de roba pensant "potser això encara m'ho posaré algun dia", tot i que que sé que passarà un altre any i no ho hauré tocat. No sé si a vosaltres també us deu passar, a l'hora de fer neteja, que us costa llançar coses, algunes perquè tenen valor sentimental, d'altres perquè creieu que encara en podeu treure profit, o pel que sigui. El cas és que les coses s'acumulen de mala manera (i al final de tot només són això, coses). Per això quan endreço la meva (terrible) habitació miro de posar el pilot automàtic i ser freda i repetir-me allò que diu ma mare, que "no es pot guardar tot".

En això estava avui quan m'he topat amb una dessuadora que em deuria comprar quan tenia catorze o quinze anys. Per fer-ho fàcil, fa 6 o 7 anys que la tinc. Pel cap baix deu fer tres anys que no me la poso, i és que a part que es veu vella i gastada, m'ha quedat curta de mànigues i cintura, i em va massa ajustada pel tipus de roba que és. Vaja, que em va petita. Segur que és perquè s'ha encongit, no deu ser pas que jo hagi crescut, oi? He fet el gest de deixar-la al cove on vaig apartant les coses que ja no vull guardar, però m'he aturat a mig camí, i he vist una Yáiza de catorze anys amb aquella dessuadora i uns texans (que estona abans he decidit no llençar, me'ls he emprovat i tot i encara m'estan prou bé, malgrat que són amples i un pèl acampanats i no crec que me'ls posi mai), pentinada amb dues cues i passejant amb els pares per Picos d'Europa. I l'he abraçat i no l'he pogut llançar. No pas perquè tingui nostàlgia de la meva adolescència, si no perquè recordo que amb aquella roba em sentia molt a gust, molt jo mateixa i molt còmoda en general. Val a dir que en aquelles èpoques em resultava més difícil que ara agradar-me, o mirar-me al mirall i veure'm bé. Si no eren uns quilos de més, eren les ulleres, i si no, alguna altra cosa. No és que ara la cosa hagi millorat moltíssim, però l'autoestima a l'adolescència... és pèssima!

Per això la dessuadora retornarà dins l'armari, amagada en el fons d'alguna prestatgeria, per tornar-me-la a trobar la tardor vinent. No sóc capaç de desfer-me d'aquesta peça de roba amb la que em vaig sentir tan jo mateixa i amb la que -perquè no dir-ho- em veia maca. 

Ser justa

Fa uns anys sovint em repetien aquesta frase de Víctor Hugo "ser bo és fàcil, el que és difícil és ser just". 

Porto cinc dies a càrrec de tres germanes, dues bessones de 10 anys, i una més petita de cinc. En general són bones mosses, creuen força i no porten grans problemes. Però tot sovint es barallen o discuteixen. Per una joguina, per un matalàs inflable, o pels colors de fusta i les ceres. O perquè una xinxa a l'altra i l'altra s'enfada massa, i llavors li diu el nom del porc i ja hi tornem a ser. Com posar pau i fer justícia? Sovint és difícil decidir a qui li toca cedir o qui té raó. Les grans haurien de ser més considerades amb la petita, però la petita realment exagera quan s'enfada, i fa una mica de cuentu. 

De vegades intento passar i deixar que elles resolguin soles el seu conflicte, i sovint hi acaben trobant solució i no arriba la sang al riu. Però quan la cosa passa de taca d'oli em toca ficar-hi cullerada, i al final tinc la sensació que acabo renyant a tothom per tot, i que em passo d'antipàtica. Potser sóc jo qui té poca paciència amb elles?

Ser bo amb elles seria fàcil. Tothom ha estat bo i ningú no té la culpa de res. I té, vols un gelat? Té gelat. No vols acabar-te l'arròs? Doncs no te l'acabis. Mirem la tele fins que ens quedin els ulls quadrats? Mirem-la! Però això és just? És el que necessiten? 

Tot plegat, aquests dies convivint amb elles m'estan fent rumiar molt sobre com educar les criatures. Està clar que no és feina fàcil, vol temps, compromís, dedicació i implicació. I tot això no t'assegura que "surti bé". Quina tela!