Pensaments inconnexos

Plou a bots i barrals. Des de la finestra veig com aquesta dutxa d’aigua freda cau sobre la teulada, els arbres, les plantes, el carrer... I jo, dins, intento estudiar el mateix tema que vaig tenir intenció d’estudiar ahir. Almenys, a última hora d’aquest matí he aconseguit treure’l de la carpeta. Ahir, ni tan sols això. Ara faig sonar aquella cançó que tan agrada a tothom. Fa cinc minuts he baixat a la cuina i he segrestat el pot de gelat de torró de Xixona que vaig estrenar diumenge al vespre. Llegeixo els apunts i vaig clavant-hi cullerada, fins que pico amb el fons del pot i decideixo que ja n’he menjat massa. El torno al congelador. Em torno a plantar a la taula, i veig que entre mig de moltes altres coses hi ha la llibreta moleskine de París que vaig comprar fa uns mesos. Només fa quatre o cinc dies hi vaig escriure per primer cop: hi vaig anotar un lloc que vull visitar l’any que ve, quan hi sigui. Reviso les meves notes, i penso que ara mateix no tinc res més a escriure-hi. Potser la següent ocasió serà quan sàpiga on carai viuré i ho pugui marcar al mapa. La pluja ha afluixat. La fresqueta que fa avui, fa que no tingui obert el finestral que dona a la teulada. Però segur que si l’obro sentiré aquella olor a terra mullada, sobretot si quan s’aturi el xàfec surt una mica el sol. Avui hauré d’agafar el paraigües, o tornaré a arribar xopa a l’Ateneu, i no caldria. Torno a passejar la mirada sobre la taula, i trobo increïble la de coses que hi he acumulat en pocs mesos: l’últim disc de Manel i Sol, de Els Pets. Un estoig de les ulleres, i un altre estoig on hi tinc el poc maquillatge que posseeixo. Una edició vella del llibre París era una fiesta de Hemingway, un parell d’electrocardiogrames, no sé si meus o d’algun antic pacient. Fulletons del Teatre Nacional, alguna carta, la llibreta del cau, una trentena de bitllets de tren Barcelona-Girona, llibretetes de pràctiques, l’entrada impresa al concert de Manel a Rubí, una recepta mèdica i la perforadora... i totes les coses que no arribo a veure. Algun dia posaré ordre a tot. Començant per aquesta taula, i acabant pel meu cap. Bona falta ens fa.

Relats Conjunts: Juicy Salif

Inevitablement m'he acabat afegint (així que he pogut) a aquesta iniciativa de la Catosfera. Què? No saps de què es tracta? Doncs entra aquí i anima't a participar!

Juicy Salif

Amb certa recança agafo l’objecte metàl·lic de l’aigüera i el passo per sota del raig d’aigua. Està brut i enganxós, però no hi ha res que un bon cop de fregall no pugui arreglar. O potser sí, perquè malgrat que l’originalíssim disseny del maleït espremedor manual està especialment pensat per treure el suc de les taronges fins l’última gota, no compleix cap requisit per a rentar-lo amb facilitat. Deu ser que qui el va inventar no es va imaginar que la seva preuada creació podria arribar a passar tres setmanes brut a la meva aigüera, a l’espera que jo em decideixi a netejar-lo.

Ara que me’l miro, no puc evitar recordar el dia que els nostres amics, tornant d’un viatge de plaer a Nova York, ens el van portar a tall de souvenir, molt contents amb la seva tria. A mi em va semblar un model rude d’aquells objectes per fer massatges al cap, però es veu que era una icona del disseny industrial. Una meravella sortida directament de la ment humana, que fins i tot estava exposada en vés a saber quin museu. Jo vaig donar-los les gràcies amb amabilitat, tot pensant en quina prestatgeria de la sala el col·locaria, i que ja tenia un objecte més per treure’n la pols. Per això em vaig sobtar quan l’endemà, que era diumenge, em vaig despertar amb la veu d’ell dient-me:

—Vols un suc?

—Un què? —vaig respondre mig adormida.

—Un suc, carinyo. T’he fet un suc amb l’espremedor que ens van regalar ahir l’Irene i en Pep.

S’havia llevat d’hora per fer-me un suc de taronja i portar-me’l al llit, i me’l vaig prendre. I vaig tenir un suc de taronja al llit cadascun dels matins de tots els diumenges que van seguir, durant dos anys.

Ni tot el sabó desengreixant del món, ni tota l’energia aplicada al fregall sembla que podran acabar de desenganxar les últimes pellofes de taronja de l'espremedor. Em sorprenc amb la íntima relació que guarden la brutícia i el temps amb l’esforç per netejar, i fins al cap d’una bona estona no aconsegueixo que l’espremedor estigui net com una patena. Penso en el dilluns de fa tres setmanes, quan de bon matí alguna cosa entre nosaltres va anar malament, molt malament. Tant, que mentre jo seia al tamboret de la cuina ell em va dir:

—Això s’ha acabat. Ets la dona perfecta, bonica i intel·ligent; tenim el pis perfecte, amb la hipoteca gairebé pagada; un entorn perfecte i bons amics comuns. I fins i tot els teus pares em cauen bé! Tot està bé, excepte tu i jo. Ho tenim tot, menys la part important.

No li vaig poder dir que no, raó no li’n faltava. I des del meu lloc, i sense ni un sol mot més, vaig veure com es movia per tot el pis, recollint, per aquí i per allà, les seves coses. En menys de vint minuts les seves camises havien desaparegut de l’armari, el prestatge havia quedat buit dels seus discos i fins i tot el raspall de dents havia abandonat el seu lloc al got del bany. I va marxar.

I jo em vaig quedar allà, mirant una casa que ja no era la nostra, i ni tan sols la meva, plena de buits que no s’omplirien mai més. I mirant la cuina, vaig veure l’espremedor que era a l’aigüera, perquè ell l’havia utilitzat el dia abans per fer-me un suc, com sempre, i encara no l’havíem rentat, i vaig pensar que se l’hauria d’haver endut, perquè era molt més seu que meu.

Me’l miro mentre l’eixugo amb delicadesa, amb un drap dels bons, dels que no són una antiga camisa esquarterada. L’alumini brilla, i tot i que sempre l’he trobat lleig, quasi em sap greu pensar en desprendre-me’n. L’embolico amb el mateix drap i faig via cap al carrer. Tres setmanes després, he decidit que no puc estar-me ni un dia més en aquest pis mig buit i preparo la mudança. Empaqueto el que és meu i llenço la resta, que ja sé que ell no vindrà mai a buscar res en aquesta casa. Em planto davant del contenidor groc, i prement amb força el cap de l’espremedor, el tiro dins. Aquell primer diumenge em va saber greu fer-li un lleig, i després va ser impossible reconèixer la veritat. Però a mi mai m’ha agradat el suc de taronja.

Ocells de Portugal

L’estiu dels meus divuit anys, vam anar de viatge a Portugal. Va ser l’últim cop que vaig viatjar amb els meus pares, recordo que ho vaig decidir durant aquells deu dies, i des de llavors així ha estat. Vaig encetar el viatge amb molt poques ganes, aquell país no em venia de gust i els dies quedaven esquitxats de discussions fortíssimes arran de la meva forma poc experimentada de manejar el volant. La primera ciutat portuguesa on vam parar, no va millorar les coses: Porto, en un dia de pluja, em va semblar gris, trist i decadent. Amb tot, la ruta de nord a sud, i les demés ciutats que vam conèixer, van millorar una mica el viatge, i fins i tot vaig ser capaç de trobar cert encant a la capital, Lisboa.

Portugal, però, era un país predestinat a despertar molts records i molta melangia. Per a nosaltres sempre havia estat el destí de la nostra fugida tan somiada com imaginària i irrealitzable. Però quantes tardes vam passar assegudes al cotxe, mirant-nos i comptant les hores que aquella carraca blava trigaria a portar-nos a Portugal? Hauríem arribat a la frontera, o les pors se’ns haurien menjat abans? El toc romàntic de la possibilitat de fugir sempre era entre nosaltres, un recurs fàcil per salvar-nos dels pitjors moments.

Amb tot, quan jo vaig trepitjar Portugal aquell estiu, les coses havien canviat, i Lisboa es va convertir en una postal en blanc i negre d’un carrer estret i costerut, pel qual s’allunyava un tramvia groc, únic toc de color de tota la instantània. I els versos, que pequeña es la luz de los faros, de quien sueña con la libertad, ocupaven la meva ment, ja lluny de tu i del nostre passat.

Poc després d’aquell viatge, tu vas fer realitat la teva fugida. No sé de què fugies, ni de qui, però vas fer les maletes i amb el teu portuguès de primer nivell, te’n vas anar a viure a Lisboa. La teva decisió va fer que Portugal fos per tu un bàlsam i alhora una manera més de refermar-te en els teus ideals i en el teu romanticisme estrany. Quina part positiva i negativa va tenir això en tu, és quelcom que no m’atreveixo a endevinar. 

Al final, Portugal, el destí de la nostra eterna fugida, va quedar dividit i desdibuixat, entre la meva ruta turística familiar, feta a desgrat i amb recança; i la teva aventura d’estudiant d’intercanvi que vas abocar en un bloc ple de frases en portuguès que ningú no entén.

Sort de Sabina.

A qui se li acut?

Doncs això, a qui se li acut posar per deures als alumnes d'un curs de narrativa... una poesia?! M'encantaria saber si als que fan el curs de poesia els obliguen a escriure una escena! En tot cas, ens han demanat la poesia en qüestió, i després de trencar-m'hi la closca tota la tarda, he agafat algunes imatges de l'últim post i ha sortit el que ha sortit. He d'agrair infinitament a la professora que durant la pausa ens hagi convidat a picar alguna cosa al bar de l'Ateneu i que ho haguem regat amb un parell de copetes de cava... d'altra banda, no sé si ho hauria pogut llegir sense morir de vergonya.

I ja posats... aquí us ho deixo. Els que em coneixeu sabeu que la poesia mai no ha estat el meu fort, així que sentiu-vos lliures de dir que és un nyap, perquè possiblement teniu tota la raó del món:

Capvespres a la teulada

Al comiat del dia, pesarós arriba
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.

El sol moribund ara em frega la pell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;

nuus els peus, acaronen la teula ardent.

A la llunyania un crit, una rialla,
un cotxe que fuig ple de vides alienes
i tots els ocells piulant la primavera:
són el silenci que escolto aquesta tarda.

Al meu costat, lloc just perquè hi seguis tu
però l'ampit és buit, ningú no m'acompanya.
Han passat set dies, catorze silencis;
cap abraçada vol dir t'esperaré.

A dins meu, lloc just per sentir l'enyorança
però és erm i buit, ni tan sols hi cap nostàlgia.
No hi trobo plor, ni melangia, ni recança,
sols unes traces d'esmorteïda ràbia. 

Passar pàgina

Mai no sortiràs d'una trampa si estàs pensant a tothora que hi ets a dins.

Diumenge. Diumenge de matí inexistent i tarda lenta i feixuga. Tarda de diumenge autèntica, amb moltes coses a fer i cap intenció de començar a fer-les. Tarda de pensar i rumiar. De mirar enrere i endavant, ser conscient que ja és hora de donar la primera passa cap al demà, però massa encantada mirant l'ahir com per fer-ho d'immediat. 

He sortit a la teulada, i amb els peus nus sobre les teules calentes pel sol, que s'enfonsava per l'Oest -just davant meu- he escoltat tots els sons del silenci de la tarda: gossos bordant a la llunyania, algun nen rient, algú cridant, i molts ocells piulant la primavera. He mirat i no hi havia ningú assegut al meu costat per compartir-ho. Què hi farem, ho escriuré per a què us arribi a tots. Poso música per evitar el silenci, i poder pensar que algú altre escolta el mateix que jo en aquest moment. 

Passar pàgina. Quants cops m'he proposat fer-ho, i com costa creure que de debò ho vull. Però si no deixo de pensar-hi, no ho podré fer mai. Cal fer altres coses, omplir les mans i el cap d'altres motius i d'altres raons, i mirant només endavant donar una passa, i després una altra i una altra, i llavors posar-se a córrer, i no deixar que el passat ens atrapi mai. 

Quant fa d'aquella nit en què amb un joc de paraules i una baralla de cartes catalana, un te als Amics de les Arts, i moltes paraules, em vas treure d'aquella trampa que se m'empassava? Molt més d'un any. Però encara em serveix per recordar que aquell cop vaig sortir-ne, i que sempre ho he fet.

Passar pàgina o començar una llibreta nova? En tot cas, pas a pas, poc a poc i bona lletra, anar fent, una cosa darrere l'altra. Però estem tranquils, no regna el pànic, tot és calma. No et preocupis, ens ens sortim. Aquest cop no serà diferent, sempre ens en sortim. 

Estels fugaços

Per les nostres vides de vegades s’hi creuen un tipus de persones especials. Especials perquè no vénen per quedar-se, però tot i així marquen la diferència. Són persones que, com estels fugaços, es deixen veure uns segons, i després es fonen en la foscor de la nit. Però en tenen prou amb aquests breus instants per fer meravelles: ens omplen d’il·lusió, ens canvien les perspectives de la vida o ens fan créixer una mica més.

No tenia gaire clar que aquest tipus de persones existissin, però les últimes setmanes m’han demostrat que sí. I que també n’hi ha per a mi. Tinc la sort d’haver conegut dues persones excepcionals, i que malgrat ser molt diferents entre elles, totes dues m’han aportat coses molt valuoses.

La primera d’aquestes persones és un home que ha demostrat que l’edat no és el que distancia les persones. Amb gairebé quaranta anys més que jo, ha resultat ser una de les persones amb qui més m'assemblo pel que fa personalitat i caràcter. Compartim alguns interessos, però sobretot maneres de fer, i d’entendre la vida. De seguida vam copsar aquesta proximitat. Tant, que al principi la confiança que em tenia em feia sentir una mica incòmoda. Clar que això ho han solucionat les setmanes que hem passat plegats, en les que s’ha anat fent més i més palesa aquesta semblança. Amb tot, no és això el que vull destacar d’ell, sinó tot el que l’ha convertit en una persona admirable als meus ulls. La seva sinceritat, les seves bones maneres, la seva empatia, i la seva professionalitat. La seva capacitat de mirar la persona que té al davant i entendre-la. De saber oferir la seva ajuda sense imposar-la. Algú prou obert com per xerrar de si mateix ja sigui per gust o per necessitat, i prou savi per saber escoltar quan és l’altre qui necessita parlar. Sens dubte és una persona que ha marcat la diferència: tant per tot el que ens ha ensenyat –que no ha estat precisament el que entrava al pla d'estudis, però ha resultat molt més enriquidor–, com per la relació que hem travat. Encara coincidirem un parell de dies més, potser, però els nostres camins ja s’han començat a separar, suposo que per sempre.

La segona persona que vull anomenar, ha passat per la meva vida de forma encara més fugaç. Però ha tingut temps d’ensenyar-me com n’és de senzill il·lusionar-se, i que em resulta terriblement difícil ser realista, i tot això m’ha refermat en la meva manera d’entendre la vida: només vivim una vegada, i cal treure tot el suc a allò que la vida ens ofereix, encara que sembli que tot està en contra nostra. Com deia, el seu pas per aquí ha estat ràpid. Tant, que s’ha fet massa curt, i l'hagués volgut retenir, tot i ser fugaç per definició. Tant, que sento que amb prou feines he tingut temps per intuir com n’és d’excepcional aquesta persona.

No sé si tot plegat és recíproc. No sé si per ells dos jo he marcat cap diferència. Possiblement jo sigui una més, i ells tinguin els seus propis estels fugaços, molt diferents a mi, però això no és greu, ni trist, ni preocupant. Això és com és, i l’important és que crec que tots dos saben prou bé que, per mi, són dos estels.

Primavera-estiu 2011

Ahir al migdia, sense ser-ne gaire conscient vaig buidar el meu armariet del vestuari d'estudiants de l'hospital. Dues bates, el fonendo, el martellet i el diapassó -que ni tan sols hem utilitzat a neuro- van anar a parar dins de la meva bossa. Acabàvem de fer l'exposició del cas i un mini examen, així que contents i eixerits vam tocar el dos amb ganes de l'hospital, i vam anar a dinar plegats per celebrar que havíem acabat el curs. 

No ha sigut fins avui, quan he buidat la bossa i han sortit les bates i tot el que hi havia dins les butxaques -que no és poc- que m'he adonat que això vol dir que s'ha acabat l'hospital i que ja toca biblioteca. Sempre m'omple una mica de nostàlgia acabar les pràctiques i deixar un hospital on m'he sentit a gust. Potser la diferència la fa que aquest cop sé del cert que hi tornaré, ja que ja tinc emparaulades les pràctiques d'estiu allà mateix. 

Però ara encara queden un parell de mesos llargs fins que torni a posar un peu dins l'hospital, i el que toca és pencar, i pencar molt. No em fa una mandra excessiva, és la meva vuitena època d'exàmens -i en quedaran quatre- i ja sabem com va la cosa. Ruta de biblioteques, companys diversos, pauses prenent el sol i un tallat amb gel a Glòries, i breus migdiades a la gespeta de l'Autònoma. Una mica d'histèria el dia abans de l'examen més toca-pilotes (sempre n'hi ha algun que ho és més, i ja es veu a venir), i calma pel que fa els altres. 

I sortir de l'últim examen i tenir ganes de cridar com una boja que sí, que ja haurem acabat quart, tot i que no ens ho acabarem de creure fins que surtin les notes. I aquell mateix dia, cotxe i manta, cap a celebrar la revetlla a peu de platja, com déu mana, per primer cop en quatre anys, sense pensar en el següent examen. Coca, orxata, uns quants petards, i la millor companyia. 

I en aquests dies estranys, on tothom surt al carrer i indignat, acampa, i per les xarxes i els diaris no es parla de res més; en què apropar-me un vespre a l'acampada de plaça Catalunya em va portar una trobada (in)esperada; en què tenim les eleccions municipals d'aquí poques hores, i encara no sabem què cal votar, o si cal votar; en què s'acaba un curs i comencen els exàmens... en aquests dies m'he adonat que ja no tornaré a assistir a una classe a la meva Facultat fins d'aquí un any i uns quants mesos, i serà ja com a alumna de sisè, d'últim curs. Que la meva vida al Clínic, passats aquests exàmens, agafa aire i aguanta, fins que passi un any, i torni a respirar. Perquè passarà volant, talment com un sospir. 

Tot plegat ho enyoraré, però valdrà la pena.