Plou a bots i barrals. Des de la finestra veig com aquesta dutxa d’aigua freda cau sobre la teulada, els arbres, les plantes, el carrer... I jo, dins, intento estudiar el mateix tema que vaig tenir intenció d’estudiar ahir. Almenys, a última hora d’aquest matí he aconseguit treure’l de la carpeta. Ahir, ni tan sols això. Ara faig sonar aquella cançó que tan agrada a tothom. Fa cinc minuts he baixat a la cuina i he segrestat el pot de gelat de torró de Xixona que vaig estrenar diumenge al vespre. Llegeixo els apunts i vaig clavant-hi cullerada, fins que pico amb el fons del pot i decideixo que ja n’he menjat massa. El torno al congelador. Em torno a plantar a la taula, i veig que entre mig de moltes altres coses hi ha la llibreta moleskine de París que vaig comprar fa uns mesos. Només fa quatre o cinc dies hi vaig escriure per primer cop: hi vaig anotar un lloc que vull visitar l’any que ve, quan hi sigui. Reviso les meves notes, i penso que ara mateix no tinc res més a escriure-hi. Potser la següent ocasió serà quan sàpiga on carai viuré i ho pugui marcar al mapa. La pluja ha afluixat. La fresqueta que fa avui, fa que no tingui obert el finestral que dona a la teulada. Però segur que si l’obro sentiré aquella olor a terra mullada, sobretot si quan s’aturi el xàfec surt una mica el sol. Avui hauré d’agafar el paraigües, o tornaré a arribar xopa a l’Ateneu, i no caldria. Torno a passejar la mirada sobre la taula, i trobo increïble la de coses que hi he acumulat en pocs mesos: l’últim disc de Manel i Sol, de Els Pets. Un estoig de les ulleres, i un altre estoig on hi tinc el poc maquillatge que posseeixo. Una edició vella del llibre París era una fiesta de Hemingway, un parell d’electrocardiogrames, no sé si meus o d’algun antic pacient. Fulletons del Teatre Nacional, alguna carta, la llibreta del cau, una trentena de bitllets de tren Barcelona-Girona, llibretetes de pràctiques, l’entrada impresa al concert de Manel a Rubí, una recepta mèdica i la perforadora... i totes les coses que no arribo a veure. Algun dia posaré ordre a tot. Començant per aquesta taula, i acabant pel meu cap. Bona falta ens fa.
Mira que fa mandra posar-se a arreglar l'escriptori, o fer neteja a l'habitació, però posar ordre dins el cap, em sembla que això és encara molt més difícil. Sort en aquesta empresa! A mi també m'agrada l'olor a terra mullada, potser això t'ajuda.
ResponEliminaQuasi has clavat el mateix que jo hi tinc a la meva! (bé, menys el maquillatge).
ResponEliminaUn udol.
Ai, la quantitat de coses que som capaces de fer, abans que posar-nos a estudiar. M'has portat a un altre temps...ara directament ja ni estudio, no tinc neurones :)
ResponEliminaXeXu, a qui no li agrada l'olor a terra mullada? . Au doncs, a fer el que puguem, amb l'escriptori, amb el cap i amb la vida! Amb energia!
ResponEliminaLlop, crec que en el fons totes les taules són iguals... Tenen una ànima comú, que les manté igual de desendreçades i d'inútils. Està bé, saber que no hi tens maquillatge! Tot i que si per casualitat convius amb alguna dona (la parenta, la mare, la tia, la neboda o la filla) que aparegui maquillatge a la TEVA taula és quelcom que no pots descartar. Hehehe!
Vida, cert, cert... tot menys estudiar! Si fins i tot m'agafen ganes de fer dissabte, de vegades. El cas és que hauria d'anar a la biblioteca i no ho faig... Bé, estudiar és un fet que per la majoria comença i acaba! Si ja t'ho has tret de sobre, millor, però no per això has de criticar les teves neurones! Pobres! Bon dia tinguis..!
Ah, i ja diuen que l'olor a terra mullada...és el millor per refrescar el cap!
ResponElimina(Havia posat l'enllaç abans, responent a en XeXu, però alguna cosa de l'html ha fallat i m'ha fet quedar malament...!)
Pluja!
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=VILWkqlQLWk
Nunca he sabido cómo escribir en las Moleskine, tengo tres en algún lugar en blanco, o a rayas. Cada vez que me topo con una me cabreo. Nos vemos el martes, cena, no?
ResponElimina