Per resumir...

Per resumir aquestes quasi tres setmanes d'absència blocaire diré que...

El Pirineu és una meravella i caminar per alta muntanya un regal que ens ha fet sentir privilegiats i afortunats. Afortunats per poder gaudir de certs paisatges que no tothom veurà. Per haver sobreviscut a una tempesta amb pedra i tot en ple mes de Juliol, o a caminar dues hores sota la pluja sense més conseqüències que arribar al refugi amb la roba (interior i tot) molla. Per haver pogut trepitjar (de nou) el sostre del nostre país, a 3143m d'alçada, malgrat la boira, el fred i la neu que ens va regalar la vessant nord (francesa) de la Pica d'Estats. Per haver pogut conviure 15 dies compartint tenda, àpats i de tot amb tres persones genials, compartint també la tasca de guiar una colla de nois i noies per les alçades. Perquè no sé quan em tornaré a enfilar per sobre dels 2000 metres, però sé que ho tornaré a fer. 

Les vistes que teníem a l'obrir la porta de la tenda, acampats a l'alçada dels Estanys de Sotllo (2400m, aprox)

Però també he de dir que 15 dies allunyada del món, potser són massa dies. Que per no tenir, no teníem ni cobertura de mòbil, a excepció dels moments en què érem a dalt dels cims. I que potser d'ara en endavant m'hauré de prendre la muntanya a dosis més assumibles... 

I marxant de la muntanya, una escapadeta ben diferent. Sense monitors, sense nens, sense motxilles, sense més objectius o intencions que descansar i gaudir de la companyia mútua. Sant Feliu de Guíxols i altres llocs ens han brindat la circumstància i les hores que necessitàvem per nosaltres. 

I ara, la tornada, marcada per una pèrdua que desperta molts records. Circumstàncies que ningú vol viure, però que són inevitables. Les encarem com podem, amb la seguretat que el pas dels dies ho fa tot un pèl més senzill. 

I poc a poc, recuperar la normalitat. Normalitat relativa, perquè és estiu, quasi agost, i la rutina d'aquest mes té els dies comptats. Posar blocs al dia (quina feinada m'he trobat! culpa vostra!), tornar a trepitjar l'hospital (toca fer pràctiques), fer els gelats que pugui (ai no, que vaig dir que tornant faria bondat!), i anar lligant caps pel setembre, perquè quan arribi, tocarà fer les maletes i acomidar-me del país, de forma temporal (però llarga!). 

Retir espiritual a les muntanyes

Doncs sí, ha arribat aquell moment de l'any en què, com des de fa 11 anys, faig la motxilla, em calço les botes, i desapareixo quinze dies a la muntanya. Han estat quatre campaments i cinc rutes, i aquesta serà la sisena. Marxem cap a la Pica d'Estats, mateixa zona de l'any 2004, però aquest cop en categoria de responsable d'una colla d'adolescents perillosos (però molt macos, s'ha de dir!). 

Normalment sempre he defensat de totes passades la conveniència de tenir uns dies de desconnexió completa, per viure de forma austera i sense cap mena de luxe o comoditat. I a més, desconnectar de tota aquella part de món aliena al grup. Sempre m'ha anat molt bé, i crec que la tranquil·litat i el silenci de caminar a les rutes, em permet retrobar-me amb mi mateix. Amb aquell jo que normalment es perd entre horaris atrafegats, compromisos i massa coses al cap. 

Aquest any, però, tancar la motxilla i pensar en agafar un autobús demà, em fa un cert nosequè. Potser perquè sé que deixo enrere i m'allunyo de coses que voldria tenir ben a prop cada dia. Potser perquè això de la muntanya ja no està tan fet per mi. Aquesta idea m'entristeix una mica, sempre m'ha encantat fer aquesta mena de coses. Però vaja, aviat ho descobrirem! 

Doncs això, que desapareixeré d'aquests racons durant un parell de setmanes. Em fa una mica de por el número que trobaré al Reader quan el torni a obrir d'aquí dos diumenges! Però vaja, serà qüestió prendre-s'ho amb calma... Així que res, tanco la paradeta de forma obligada però temporal, i us dic fins aviat a tots! 

Roba vella

Més tard que d'hora, aquesta tarda m'he posat seriosament a fer el canvi de roba. La d'hivern o d'entretemps per la de ple estiu. Com sempre que m'hi poso, faig un esforç per apartar la roba més vella, o que ja no m'hi cap de cap manera, per fer lloc a la roba nova que està arribant, inevitablement, amb les rebaixes d'estiu. D'aquí, aniran a una veïna per si ho vol aprofitar la seva néta, o a un d'aquells contenidors de no sé ben bé quina ONG. Mai m'ha agradat llançar coses, ni roba, ni llibretes, ni res de res i per acaber-ho d'adobar, és fàcil no llançar una peça de roba pensant "potser això encara m'ho posaré algun dia", tot i que que sé que passarà un altre any i no ho hauré tocat. No sé si a vosaltres també us deu passar, a l'hora de fer neteja, que us costa llançar coses, algunes perquè tenen valor sentimental, d'altres perquè creieu que encara en podeu treure profit, o pel que sigui. El cas és que les coses s'acumulen de mala manera (i al final de tot només són això, coses). Per això quan endreço la meva (terrible) habitació miro de posar el pilot automàtic i ser freda i repetir-me allò que diu ma mare, que "no es pot guardar tot".

En això estava avui quan m'he topat amb una dessuadora que em deuria comprar quan tenia catorze o quinze anys. Per fer-ho fàcil, fa 6 o 7 anys que la tinc. Pel cap baix deu fer tres anys que no me la poso, i és que a part que es veu vella i gastada, m'ha quedat curta de mànigues i cintura, i em va massa ajustada pel tipus de roba que és. Vaja, que em va petita. Segur que és perquè s'ha encongit, no deu ser pas que jo hagi crescut, oi? He fet el gest de deixar-la al cove on vaig apartant les coses que ja no vull guardar, però m'he aturat a mig camí, i he vist una Yáiza de catorze anys amb aquella dessuadora i uns texans (que estona abans he decidit no llençar, me'ls he emprovat i tot i encara m'estan prou bé, malgrat que són amples i un pèl acampanats i no crec que me'ls posi mai), pentinada amb dues cues i passejant amb els pares per Picos d'Europa. I l'he abraçat i no l'he pogut llançar. No pas perquè tingui nostàlgia de la meva adolescència, si no perquè recordo que amb aquella roba em sentia molt a gust, molt jo mateixa i molt còmoda en general. Val a dir que en aquelles èpoques em resultava més difícil que ara agradar-me, o mirar-me al mirall i veure'm bé. Si no eren uns quilos de més, eren les ulleres, i si no, alguna altra cosa. No és que ara la cosa hagi millorat moltíssim, però l'autoestima a l'adolescència... és pèssima!

Per això la dessuadora retornarà dins l'armari, amagada en el fons d'alguna prestatgeria, per tornar-me-la a trobar la tardor vinent. No sóc capaç de desfer-me d'aquesta peça de roba amb la que em vaig sentir tan jo mateixa i amb la que -perquè no dir-ho- em veia maca. 

Ser justa

Fa uns anys sovint em repetien aquesta frase de Víctor Hugo "ser bo és fàcil, el que és difícil és ser just". 

Porto cinc dies a càrrec de tres germanes, dues bessones de 10 anys, i una més petita de cinc. En general són bones mosses, creuen força i no porten grans problemes. Però tot sovint es barallen o discuteixen. Per una joguina, per un matalàs inflable, o pels colors de fusta i les ceres. O perquè una xinxa a l'altra i l'altra s'enfada massa, i llavors li diu el nom del porc i ja hi tornem a ser. Com posar pau i fer justícia? Sovint és difícil decidir a qui li toca cedir o qui té raó. Les grans haurien de ser més considerades amb la petita, però la petita realment exagera quan s'enfada, i fa una mica de cuentu. 

De vegades intento passar i deixar que elles resolguin soles el seu conflicte, i sovint hi acaben trobant solució i no arriba la sang al riu. Però quan la cosa passa de taca d'oli em toca ficar-hi cullerada, i al final tinc la sensació que acabo renyant a tothom per tot, i que em passo d'antipàtica. Potser sóc jo qui té poca paciència amb elles?

Ser bo amb elles seria fàcil. Tothom ha estat bo i ningú no té la culpa de res. I té, vols un gelat? Té gelat. No vols acabar-te l'arròs? Doncs no te l'acabis. Mirem la tele fins que ens quedin els ulls quadrats? Mirem-la! Però això és just? És el que necessiten? 

Tot plegat, aquests dies convivint amb elles m'estan fent rumiar molt sobre com educar les criatures. Està clar que no és feina fàcil, vol temps, compromís, dedicació i implicació. I tot això no t'assegura que "surti bé". Quina tela! 

Tornarem a posar els peus damunt la sorra... (i 2!)

Fa una mica més de tres mesos escrivia justament això. I sí, tornarem a posar els peus damunt la sorra. 

Tenim la coca.

Tenim els petards i les fonts. 

Tindrem el cava i l'orxata. 

Tenim les ganes, la companyia i el lloc. 

I demà tenim l'últim examen del curs. 

En condicions més o menys similars amb les que vam tancar el primer semestre i vam obrir el segon, tancarem aquest curs. Després d'hores de biblioteca, de pauses sonades a l'hora de berenar, i de tatxar un a un els dies del calendari... Haurem acabat! I podrem dir 4/6, o 2/3, o 66'67%. I ja quedarà menys.

Perdoneu la nul·la profunditat del post, però les neurones ja no em donen per més. Després d'unes mini vacances tornarem amb les piles carregades a escriure coses interessants!! O això espero!

Maleïda burocràcia

Potser recordeu el còmic o la pel·lícula d’Astèrix i Obèlix i les Dotze Proves, en què els dos gals havien de superar les dotze proves, seguint el patró dels dotze treballs que va haver de superar Hèrcules, l’heroi grec. Una de les proves em posava especialment nerviosa quan veia la pel·lícula de petita: la que consistia en obtenir l’imprès A38 a la casa de bojos (es podria anomenar edifici de l’administració pública).

Doncs bé, des del mateix moment en què vam decidir marxar d’erasmus, els meus companys i jo ens hem dedicat a intentar resoldre una maleïda gimcana burocràtica, en què no només hem hagut d’aconseguir l’imprès A38, si no també el B12, el C45 i el V93. I no podem dir que no estiguéssim avisats. Quan demanàvem consell als que ja ho han viscut, la frase típica era «fer els papers per marxar és un rotllo, però després val la pena». Un rotllo? Es van quedar curts!

D’entrada, t’has d’amoïnar per investigar la pàgina web de la Facultat de destí: entendre-la en l’idioma que estigui i saber descobrir quines assignatures t’ofereixen i amb quins horaris (sona fàcil, però no ho és!). Un cop fet això, has de descobrir amb qui t’has de posar en contacte d’aquella Facultat concreta per poder començar a fer els tràmits. I llavors, després d’una bona pila de correus intercanviats per entendre com funcionen i què et deixaran fer allà i parlar amb el coordinador d’aquí i arrencar-li la promesa que et signarà el que calgui, li has d’enviar el contracte d’estudis, especificant quines assignatures vols fer, una carta de motivació i el currículum. Tot això, clar, per correu certificat i urgent, perquè si no ja no hi ets a temps.

Quan tens més o menys les coses apamades amb aquella Facultat, i només et queda preocupar-te per coses banals com per exemple on t’allotjaràs i quan et costarà el lloguer, t’adones que acaben de convocar la beca que necessites per no morir de fam en un país estranger. D’entrada, la sol·licitud de la beca no et funciona perquè tot i tenir l’última actualització de l’adobe, es veu que no és una versió prou actual. Bé. Un cop resolt el problema informàtic t’adones que per sol·licitar la beca et calen, un, dos, tres, quatre i cinc documents, tres dels quals no saps què són, ni qui te’ls ha de facilitar. També t’adones, llegint la convocatòria, que tens molts pocs punts per a què et toqui, però tot i així la demanaràs, que no sigui dit que no hi has posat voluntat! Així que et disposes a recopilar el full de matrícula del curs actual (aquest és fàcil), i l’acreditació lingüística (suplicant a la teva professora de l’escola d’idiomes que posi les notes ràpid o no tindràs temps d’entregar-ho dins del termini). També fotocopies el teu DNI i el passaport, només per si de cas, i sobretot, la primera pàgina de la llibreta d’estalvis, que és on hi haurien d’anar a parar els calerons. Llavors venen els dos documents misteriosos: un amb el teu expedient acadèmic i la nota mitjana, degudament firmat i segellat per la secretaria de la facultat, i una credencial d’erasmus, confirmant que realment vas d’erasmus allà on dius que vas, i que hi vas els mesos que has dit, i no uns altres. D’entrada, tot sembla senzill: un dimarts aconsegueixes d’un sol viatge a secretaria tots dos documents. L’endemà, però, t’adones que no hi figura la nota mitjana, així que no serveix per a res. Hi tornes, i t’ho arreglen. I al cap de tres dies, resulta que la credencial Erasmus tampoc no serveix, perquè no hi posa el país de destí (malgrat que hi posa el nom de la facultat... però es veu que això no és suficient, i això que aquest document l'han expedit expressament per a què puguis demanar la beca!). Després de peripècies diverses, aconsegueixes el paper amb tota la informació com cal.

Amb tot l’embolic, l’últim dia del termini per demanar la beca has d’anar de bon matí a l’escola d’idiomes, i tot seguit a l’agència a entregar tota la paperassa. I quan per fi pots marxar cap a la biblioteca, que és el que toca en aquestes èpoques de l’any, penses que tot plegat sembla una broma. Una tàctica cruel per evitar que la gent marxi d’erasmus.

I això no és tot... encara queda fer el contracte d’estudis, versió catalana, i fer la matrícula, i... Marxar! El que vull jo és marxar, JA!

L'instant present

Avui, ara, em sembla que el present no existeix. Potser a vosaltres també us ha passat algun cop,... De vegades vius un moment molt intens, o bé molt tendre, o simplement màgic, i penses ‘Això és ara. Ara ho estic vivint. Gaudeix-ho!’. Però quan te n’adones, l’instant s’ha esvaït, i ja no ets al mateix lloc, ni amb la mateixa companyia i sols queda el record. El moment ha estat sols un instant de temps, però el recordaràs per molt de temps. I sembla desproporcionat el temps que durarà el record, amb el que va durar el moment, quan encara era present i no tan sols passat. I quan mires enrere, te’n fas creus que en un moment donat allò fos el teu present, potser perquè voldries tornar-hi.

Avui t’he advertit, ‘això que vivim ara, aviat formarà part del passat’. No ho podem evitar, però potser saber-ho ens permet valorar més el que vivim a cada instant, quan encara és amb les nostres mans. Agafar-ho fort perquè no ens fugi. I com t’he dit, aquesta tarda de diumenge de juny –tan diferent a qualsevol altra tarda de diumenge–, ja ha passat i ja no hi és. Però ens en quedarà el record.